50

Divendres, 13 d’abril del 2012

Emma

Aquesta nit m’he despertat plorant. No plorava en un somni. Tenia la cara amarada de llàgrimes de debò i estava ben arraulida a dins del llit. Esforçant-me per calmar la respiració, per no despertar en Paul, que dormia al meu costat. Esforçant-me per no pensar en el meu somni.

Però és difícil no fer-ho. M’envaeix cada cèl·lula del cos. És el mateix somni que he tingut durant anys.

Va començar quan tenia quinze anys. Recordo que llavors solia despertar-me, incapaç de moure’m o de respirar. Terrors nocturns, suposo que ho anomenarien ara. Però ningú no s’imaginava què era allò. En el somni, un nadó em parlava, estava enfadat amb mi, em seguia amb les seves cametes com una nina grotesca. Trucava a la porta per entrar. I jo aguantava la porta tancada i plorava. M’he despertat, com sempre, quan a la porta es començava a obrir una escletxa.

Em veig a mi mateixa en aquell moment, paralitzada. El pit tens i la gola obstruïda per l’angoixa. Trigava el que em semblaven segles a poder-me moure de nou. Havia de pensar on era, i convence’m que només havia sigut un somni i que podia tornar a mantenir la porta ben tancada. Recordo que solia enfonsar la cara al coixí quan sentia que la Jude es movia per la seva habitació sota la meva perquè m’havia sentit. Llavors, mirava de calmar la respiració i feia veure que dormia.

A vegades funcionava, però altres nits la porta de l’habitació de la Jude s’obria amb un grinyol que m’alertava i sentia que anava descalça cap al lavabo.

—Torna-te’n al llit, mare —xiuxiuejava jo, desitjant que no vingués. Però, inevitablement, els peus descalços pujaven les escales i s’aturaven al davant de la meva habitació.

—Estàs bé, Emma? —preguntava la Jude, en veu baixa, mentre obria la porta—. T’he tornat a sentir que ploraves.

Recordo que em quedava allà estirada donant-li l’esquena, en silenci. No sabia què dir, què explicar-li. A vegades, la Jude m’acariciava el cap i se n’anava quan veia que jo la ignorava, però aquella nit va seure a la vora del llit.

Al final, la presència de la meva mare en la foscor em va obligar a parlar.

—Només estava somiant. Suposo que he menjat massa per sopar. No passa res.

—Amb prou feines has menjat res. Cada dia estàs més prima, estic amoïnada per tu. En Will i jo estem amoïnats. Ja sé que les coses han sigut una mica difícils, però és perquè t’estàs fent gran. Tant de bo sabés què et passa pel cap. Digue-m’ho, sisplau.

—No em passa res —vaig dir de seguida. No m’havia adonat que ella notava alguna cosa. Em pensava que passava desapercebuda—. Només estic una mica tipa de l’escola.

—Oh, Emma, què et passa? Tan bé que t’anava. Sembla que hagis perdut l’interès per tot.

Em giro i trec una mà per tocar la cara d’en Paul. Per saber que és aquí. Ell em passa un braç per sobre el pit, m’estreny mentre dorm. Aquella nit em van venir ganes d’abraçar la mare, però em feia por.

Em feia por que el meu cos em delatés.

En Paul està tan preocupat per mi que aquest matí ha trucat per anul·lar una classe.

—Treballaré des de casa, Em. No et puc deixar d’aquesta manera —diu.

Jo intento replicar, però no tinc forces. Pujo a dalt i intento treballar, però no puc fer res. Les paraules es barregen i s’enganxen, com un disc vell, s’agiten a dins del meu cap fins que em vénen ganes de cridar. Al final, baixo per fer un cafè i engego la ràdio per tenir companyia.

Quan la música s’atura, el locutor de les notícies de l’hora de dinar anuncia que hi ha hagut un nou gir en el cas de l’Alice Irving i em quedo quieta, esperant, deixant refredar el bullidor d’aigua. Abans he d’escoltar tres o quatre notícies sobre els Jocs Olímpics, política i guerra. I llavors, el locutor em diu que el nadó va ser enterrat a la dècada del 1980. Així, simplement. I crido «No!» a l’home de la ràdio. Vull que ho retiri. Vull que digui que s’ha equivocat. Però ell continua, dient que la policia ha «descobert nous indicis que situen l’enterrament de l’Alice Irving en aquell solar almenys deu anys després de la seva desaparició».

Ja no sé què pensar. Tot va malament. Tot em va malament.

En Paul ve corrents cap a la cuina i em fa sobresaltar. M’havia oblidat que era a casa i m’espanta la seva aparició sobtada.

—Què tens? —pregunta—. Què ha passat?

—Res, només una cosa de les notícies. Sóc una mica beneita, res més —contesto, intentant semblar calmada però parlant massa alt.

—Què han dit a les notícies? —insisteix.

Intento mentir. Però no puc. No tinc més paraules que aquestes a dins del cap.

—És una cosa d’un nadó —dic—. No entenen res. Estan cometent un error terrible.

—Vine, seu. Ja tornes a estar trasbalsada —diu, i m’agafa de la mà i em fa seure a la taula amb ell—. A veure, per què estàs tan amoïnada per aquest nadó?

El miro i dic:

—Crec que és el meu fill. —I veig com la cara li cau a terra.

—Em, tu no has tingut mai cap fill —diu, amb veu amable—. Vam decidir no tenir-ne, oi? Perquè tu no estaves preparada.

M’aparto les paraules del cap amb la mà.

—No el teu fill, Paul. El meu.

—Perquè ho dius, això? No me n’havies dit mai res —diu, buscant la veritat en els meus ulls. L’estic espantant. Sé que dec semblar boja.

—No volia que ho sabessis —dic—. No ho sap ningú.

—Ni la Jude? —pregunta.

—No —contesto, i veig clarament com la incredulitat li va inundant la cara.

—Estàs trasbalsada —diu—. Vaig a buscar-te les pastilles.