22

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Kate

Quan l’Angela Irving s’havia posat a plorar per telèfon, la Kate va pensar que seria una feina fàcil. Va suposar que ella duria les regnes de la conversa, però les llàgrimes de l’Angela s’havien eixugat i ara la Kate se sentia en desavantatge. El que no havia tingut en compte era el fet que la senyora Irving era un gat vell amb els periodistes. En els anys posteriors a la desaparició li havien fet unes quantes entrevistes, i això en part podia ser un avantatge. Podia ajudar a fer avançar les coses si l’entrevistat sabia el que s’esperava d’ell, i així es podia arribar ràpidament al tema en qüestió.

Però la Kate preferia el territori verge que no pas un segon plat. Els novells no deien tòpics ni repetien frases suades. I amb un principiant, la Kate podia controlar l’entrevista. Li agradava escoltar i animar l’interlocutor a parlar, s’inclinava endavant i mantenia el contacte visual quan les coses amenaçaven de posar-se difícils. Però l’Angela Irving semblava que ja s’hagués preparat el que volia dir.

La Kate va fer veure que llegia el retall de diari mentre observava la dona movent-se per la cuina. Fingia que estava molt atrafegada, però a la Kate no li va passar per alt el tremolor de les mans que revelava els nervis que crepitaven sota la superfície. Es veia amb cor de dominar la situació.

—Senyora Irving… —va començar.

—Sisplau, digue’m Angela. Això de senyora Irving em fa pensar que estàs parlant amb la meva sogra —va dir l’Angela, amb una ombra de somriure—. A veure —va continuar, mentre servia el cafè—, què vols saber?

La Kate va fer un somriure de disculpa i va intentar parlar amb el seu mateix to despreocupat.

—Ho vull saber tot, Angela. Si et sembla bé.

—Per descomptat —va dir la dona gran en veu baixa mentre s’asseia.

Com que no deia res, la Kate es va inclinar endavant i va preguntar:

—Estàs bé, Angela?

La dona va brandar el cap.

—Perdona, em pensava que em faries preguntes i jo les respondria, com els altres periodistes —va dir—. Em pensava que estaria bé. Però això de «tot» m’ha deixat una mica aclaparada. Ara no sé gaire per on començar.

Se li van omplir els ulls de llàgrimes i la Kate va allargar la mà per acariciar-li el braç en un gest de compassió i suport.

—Em sap greu, Angela. No et volia pas atabalar. A veure, agafem-nos-ho amb calma. Per què no em parles de la teva feina d’infermera? La meva mare també ho era. On vas estudiar? A Hampshire?

En realitat la Kate no la necessitava, aquesta informació, però volia que l’Angela es relaxés i parlés tranquil·lament abans de treure la bomba del segrest. Els primers moments d’una entrevista eren crucials. Si t’equivocaves, corries el risc que et fessin fora abans d’haver escrit cap apunt a la llibreta.

L’Angela va fer un somriure de debò per primera vegada, potser pensant que li estalviava una situació difícil.

—Sempre havia volgut ser infermera. Quan era petita, muntava hospitals de joguina per a les nines de les meves amigues. Vaig estudiar no gaire lluny d’aquí, a Basingstoke. On vaig tenir els meus fills…

Va vacil·lar i després va redreçar les espatlles.

—Bé, dos fills. La Louise va estar a punt de néixer a Alemanya, on estàvem instal·lats als anys setanta. En Nick era a l’exèrcit, bé, això ja ho saps. Però vam venir a casa pel seu naixement.

La Kate va assentir, per animar-la a continuar.

—En quin lloc d’Alemanya us estàveu, Angela? Va ser després de la desaparició de l’Alice?

El nom va quedar surant en l’aire entre les dues dones.

—Sí. Ens en hi vam anar quan la policia va deixar de fer preguntes —va dir l’Angela—. En Nick va dir que ens convenia començar de nou, i el seu regiment li va oferir un lloc allà. Raons humanitàries.

La Kate va beure un xarrup de cafè per donar uns instants a l’Angela per refer-se.

—Devia ser increïblement difícil, deixar la casa i la família en un moment com aquell —va dir la Kate, amablement.

—Sí que ho va ser —va contestar la dona. Era evident que l’angoixa d’aquella època no s’havia atenuat mai. La Kate li veia el dolor a la cara. Estava preparada per parlar.

—Parla’m d’aquell dia, Angela. Parla’m del dia que es van endur l’Alice.