30

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Emma

He tret els meus antics diaris de la maleta de sota el llit de convidats. És la primera vegada en molts anys que els miro, però això del nadó m’ha fet venir ganes de comprovar com va començar tot. Per si de cas la memòria m’enganya.

Són llibretes primes i barates plenes d’una lletra minúscula. La meva època d’adolescent. És curiós, la manera com divideixo la meva vida en blocs de temps. Com si fos una persona diferent. Suposo que ho era. Tots ho som.

Quan els llegeixo ara, em vénen ganes de plorar per ella —per mi— i per la noia que podria haver sigut.

Era tan jove i innocent; res a veure amb els joves de tretze i catorze anys que veig ara a l’autobús, cridant i dient renecs, espantant les dones grans. L’Emma adolescent escrivia sobre la seva vida com si fos Jane Austen, deixava constància de converses i discussions de l’escola i de casa, observava la gent del seu voltant. I ocasionalment, descrivia els seus sentiments, per exemple quan veia un noi a la ciutat que li agradava. Feia servir paraules com «somnis». I això és el que eren aquells nois: material per a amors imaginaris i finals feliços. Fora dels seus llibres i del seu diari, el món no era així, encara que ho semblés una mica.

En Darrell Moore va ser el seu —el meu— primer amor a primera vista. Probablement ella ho havia anomenat així, amor a primera vista. Fos el que fos, era devastador, literalment. No devastador com a contrari de fantàstic, tal com utilitzen el terme a les notícies per descriure coses poc importants, sinó devastador en el sentit d’aclaparador, salvatge, demolidor. No podia pensar amb claredat.

El diari diu que vam sortir a fer un volt —amb cors al voltant de les paraules—, i recordo que em va acariciar els cabells, em va estrènyer les espatlles i em va passar un braç per la cintura mentre caminàvem pel passeig per primera vegada. M’encantava. No volia que parés. Volia que em toqués cada centímetre de pell. Era tan encantador que em tallava la respiració.

Estava tan encisada amb en Darrell que gairebé em vaig oblidar del motiu pel qual havia vingut a Brighton. Anàvem de camí cap a l’estació quan li vaig preguntar si sabia on era en Charlie.

Em va dir que no en tenia ni idea, que feia anys que no sabia res d’ell. Fins i tot va fer broma dient que s’havia convertit en un corredor de borsa. No vaig entendre on era la gràcia quan ho va dir; no sabia que en Charlie era músic quan va conèixer la Jude. En Darrell em va dir que en Charlie havia escrit una cançó sobre ella. Sobre els seus ulls. Els meus ulls, va dir en Darrell, i em va fer un petó. Vaig escriure al diari que aquell havia sigut el meu primer petó de debò. Un petó dolç.

Em va dir que tornés a veure’l. Vaig escriure que hauria fet qualsevol cosa que m’hagués demanat en aquell moment. I ho hauria fet. Tenia tretze anys i m’acabaven de fer el meu primer petó. No hi veia res de dolent. Estava enamorada.

Però llavors va reaparèixer la Harry, empipada perquè l’havia abandonat, i em va agafar pel braç per portar-me a casa.

Recordo que mentre marxàvem, jo mirava enrere mentre la Harry m’estirava per fer-me caminar. En Darrell es va quedar palplantat al mig del carrer, envoltat de botiguers i de turistes, mirant-me fins que vam girar la cantonada i em vaig tornar a posar a plorar.

La Harry no parava de dir-me que m’havia de calmar; suposo que estava una mica espantada de veure’m en aquell estat. No m’havia vist mai d’aquella manera. No havia estat mai d’aquella manera. Generalment, jo era la més sensata i feia tranquil·litzar la Harry quan estava molesta o enfadada, però aquell dia va ser ella la que va haver de fer d’infermera.

A dalt del tren, va anar al lavabo i va agafar una mica de paper higiènic per eixugar-me la cara, però era com si alguna cosa s’hagués alliberat a dintre meu.

La Harry es pensava que plorava perquè aquella visita havia sigut un desastre —no havia vist el petó dolç als llavis—, i intentava consolar-me dient coses horribles sobre en Darrell.

—Fa pudor —va dir—. Com el pa sec. No crec que es renti.

Li vaig dir que en Darrell no sabia on era el meu pare i després vaig fer veure que dormia per no haver de parlar.

La Harry va deixar córrer el tema —per sort, aviat s’avorria de les coses— i va començar a parlar de l’home de la parada de llaminadures que havia intentat lligar-se-la.

L’home tenia la cara plena de grans, però li va donar un cotó de sucre gratis.