32

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Emma

Tinc el cap ple d’en Will Burnside i m’adono que he gargotejat la figura d’un home a la llibreta. El llapis se m’ha enfonsat al paper tot recordant els meus últims dies a Howard Street. Tota la casa feia tuf de decepció. Semblava que regalimés per les parets i que enverinés el menjar.

Recordo el brunzit dels murmuris entre la Jude i en Will, la urgència abrupta de les trucades telefòniques i els cops de porta. La meva exclusió. Com podia dir la Jude que jo estava enamorada del professor Will?

El dibuix és a la mateixa pàgina que el nom de la periodista. Kate Waters. Ressegueixo les lletres amb el llapis mentre penso com ho puc fer per parlar amb ella sense revelar les meves intencions. Necessito saber què sap. Potser despistar-la. Allunyar-la de mi.

Podria parlar dels drogoaddictes, penso, i paro de dibuixar.

Em desplaço pel capítol en el qual estic treballant i m’apunto el primer nom que trobo.

—Hola, sóc l’Anne Robinson i abans vivia a Howard Street. —Ho assajo en veu alta—. Ho sap, que en una casa del carrer hi vivien uns drogoaddictes? Crec que el nadó era d’algun d’ells.

Sona rígid i molt assajat, de manera que ho torno a provar, mirant de semblar més natural.

—Hola —repeteixo, amb una veu encara més forçada—. Au, deixa-ho córrer —dic, i llenço el llapis ben lluny.

Però sé que ho faré. És una bona idea. Així anirà a buscar els nois tristos del número 81. Des que la Jude els va esmentar, intento recordar com eren, però només puc pensar en ells com un grup, no de manera individual, amb els cabells bruts i els braços prims tatuats amb cicatrius d’agulles. «Els morts vivents», solia anomenar-los en Will.

I si em fa preguntes?, penso, mentre em menjo els repèls dels dits. Començo a apuntar els detalls que recordo. Hi havia una noia que es deia Carrie. Hi van viure molts anys, allà. O a mi em van semblar anys. Em penso que se’n van anar abans que jo marxés, el 1985. El propietari els va fer fora un matí a primera hora. Tenien totes les coses tirades a la vorera: tasses trencades, paquets de pasta escampats per terra, llençols bruts i jerseis vells. Els drogoaddictes no es van emportar res. Totes aquelles andròmines es van quedar allà fins al pròxim cop que van passar els escombriaires i ho van carregar al camió. Me n’havia oblidat completament fins avui. Ho havia arraconat amb tota la resta.

Molt bé, ja tinc la meva història. M’espavilo i em decideixo a fer-ho. Marco el número del Daily Post i espero.

—Daily Post, en què el puc servir? —parrupeja una veu de dona.

—Mmm, que podria parlar amb la Kate Waters, sisplau? —contesto, i ja sono com una impostora.

—L’hi passo.

—Hola, Kate Waters —diu una veu. I comença la funció.

La meva frase inicial tan meticulosament elaborada se me’n va del cap i només em surt, tartamudejant:

—Hola, és la Kate Waters? —tot i que ella ja ho ha dit.

—Sí. —Ara la veu és més concisa.

—Perdoni, és que no he parlat mai amb un periodista —balbucejo.

—No pateixi —diu ella—. En què la puc ajudar, eh…?

Per un instant no recordo el nom que havia triat, i llavors em surt de cop:

—Anne. Anne Robinson.

—Molt bé, Anne, en què la puc ajudar?

—Es tracta del nadó que han trobat a les obres —dic, i sento que diu un «oh» molt baixet—. És que jo abans vivia a Howard Street.

—Ah, sí? —diu—. I més o menys quan era això, Anne?

—Des de principis dels setanta fins a mitjans dels vuitanta. L’altre dia vaig llegir la seva notícia i vaig pensar que li trucaria.

—Doncs m’alegro molt que ho hagi fet, Anne —diu ella. No para de dir-me pel nom i jo no puc deixar de pensar, qui és l’Anne?—. Quants anys tenia vostè, aleshores? Li va refrescar la memòria, el meu article, Anne? —afegeix.

—Més o menys —contesto. No puc semblar gaire segura—. Jo era una adolescent quan me’n vaig anar d’allà. La meva mare i jo estàvem de lloguer. —Estic parlant massa. Afegeixo detalls que no tinc anotats a la llibreta. He de cenyir-me al pla—. En qualsevol cas, hi havia una casa al capdavall del carrer on vivien uns drogoaddictes, heroïna i coses d’aquestes, i em preguntava si podrien tenir res a veure amb tot això. Amb el nadó.

—Perfecte. Això és molt interessant. A quin número vivien? En coneixia algun? Recorda els seus noms?

Les preguntes se m’acumulen i m’assec per respirar fondo mentre ella continua furgant en les meves mentides.

—Crec que una noia es deia Carrie —deixo anar—. Però jo no parlava amb ells. De fet, no hi parlava ningú. El propietari els va fer fora perquè els veïns es queixaven de la pudor i el merder que feien.

—Quins veïns? —pregunta la Kate.

—No ho sé segur —responc.

—Bé, és fantàstic que m’hagi trucat —diu la Kate Waters—. Estic buscant gent que visqués a Howard Street als anys setanta per saber precisament si recorden alguna cosa. Algun naixement o alguna desaparició.

Comença a parlar del que sap i pressiono una mica per obtenir més informació.

—Qui busca? Qui ha trobat?

—Un moment —diu ella—. Tinc una llista. Li fa res que l’hi llegeixi per veure si reconeix algú?

—Endavant —dic jo—. Això és tot un misteri, oi…?

—Ja ho pot ben dir. La policia sembla que no té ni idea de què va passar —diu la Kate, i llavors respiro una mica alleujada. Però tot seguit afegeix—: Ara mateix estic seguint una pista força interessant. És una possibilitat remota, però podria ser una història impressionant.

—De debò? —dic, amb la veu tremolosa. Però ella m’interromp i comença a llegir la llista dels residents a Howard Street abans que pugui preguntar res més.

La Jude és a la llista i dubto —només un segon— abans de dir «No». Espero que la periodista no se n’adoni i la distrec parlant-li una mica de la senyora Speering i li pregunto si ha estat a Howard Street.

—Què? Ah, sí —contesta—. Hi he anat un parell de vegades. De fet, després hi aniré. Al pub del carrer.

—El Royal Oak —dic jo.

—Exacte. El seu antic pub, m’imagino —diu ella, i jo mussito que aleshores era menor d’edat.

La dona es posa a riure i continua amb la llista de noms, i quan arriba al final, diu:

—És estrany. No tinc cap Anne Robinson a la llista.

—No, bé, ja li he dit que vaig viure allà de petita i segurament no constava al cens electoral —dic ràpidament.

—Esclar. Però m’ha dit que hi vivia amb la seva mare, oi? Ella sí que hauria de ser a la llista, no?

—Mmm, sí.

—A veure, deixi-m’ho repassar. No, no hi ha cap Robinson.

—És que és el meu nom de casada —li etzibo. Miro la llibreta, consultant el guió per buscar alguna resposta, però ja no em queda res més per dir.

He d’acabar aquesta conversa ràpidament, abans que em pugui fer més preguntes.

M’embolico el puny amb la màniga del jersei i colpejo l’escriptori.

—Ostres, truquen a la porta. Perdoni, he de penjar…

—Però, Anne —diu ella—, encara tinc moltes preguntes per fer-li. Em pot donar el seu número i li truco més tard?

—Perdoni, perdoni, he de penjar —repeteixo, sense esma, i penjo de cop.

M’apunto tot el que la periodista ha dit i començo a planejar què diré la pròxima vegada que li truqui.