63

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Emma

Tornem a anar cap a la pista de ball, tal com solíem fer sempre, jo darrere la Harry, fent saltirons al ritme de la música, quan noto que la Kate em dóna un copet a l’espatlla.

—Podem parlar un moment, Emma? —em crida a l’orella. Sembla nerviosa. I em pregunto si ha endevinat qui sóc—. Sortim a fora? —diu, i la segueixo a ella en comptes de la Harry, cap a la porta, passant per la taula de fòrmica vermella on abans hem recollit una etiqueta amb el nom i ara està tota plena de gots de plàstic arrugats.

Seiem al petit mur del davant del local, mirant els fumadors que saluden els cotxes que passen mentre les nostres orelles s’adapten al nou entorn.

—Aquesta festa és genial —diu la Kate—. Deu ser com en els vells temps.

—Sí. És una mica estrany veure’ns un altre cop aquí però amb aspecte d’adults. Sembla una obra de Dennis Potter. Aquella en què els actors adults fan el paper de nens.

—Blue Remembered Hills —diu la Kate. També l’ha vist—. És una obra molt cruel —afegeix—. Un dels nens mor.

Ens quedem assegudes en silenci. Penso en el nadó i em poso una mà a la panxa. I sembla que la Kate em llegeixi el pensament, perquè comença a parlar de l’Alice Irving.

—La van trobar al capdavall del carrer. Al jardí de les cases adossades on vivies tu, Emma. Has vist les notícies que he escrit al diari?

—Sí —dic jo—. Les he llegit.

—Estic intentant esbrinar què li va passar a l’Alice —diu—. La policia creu que segurament va ser enterrada quan tu i la teva mare vivíeu en una d’aquelles cases.

—No m’ho puc creure —dic—. En vaig parlar amb la meva mare. Ella tampoc s’ho creu.

—Bé, doncs és així —diu la Kate. I es gira per seure de gairell i poder-me veure bé—. Com era la vida aquí? Quants anys tenies tu? En devies tenir tretze o catorze, a principis dels vuitanta.

Assenteixo.

—Què en recordes, d’aquella època? —pregunta. És insistent—. Devia ser difícil viure en una casa compartida, en aquella edat. És precisament quan necessites una mica d’intimitat. Vivies amb la teva mare i la Barbara Walker, oi? Costa una mica mantenir la intimitat, o guardar un secret, quan viuen tantes persones en un lloc tan petit.

—Et sorprendria —dic jo. No volia dir-ho en veu alta, però m’ha sortit.

—Què vols dir? —pregunta—. Jo solia amagar els llibres que tothom llegia en secret a l’escola; The Carpetbaggers, si no ho recordo malament. Quina mena de coses amagaves tu? —Sembla que ho sàpiga.

No sé què dir sense trair-me a mi mateixa.

—Emma, hi ha algú que creguis que hauria pogut tenir alguna cosa a veure amb l’enterrament d’aquest nadó? —pregunta. La seva veu és suau i hipnòtica. Em convida a parlar.

La paraula «nadó» no para de rebotar-me dins del cap. Nadó, nadó, nadó.

—No en vull parlar —dic—. Em trasbalsa massa.

—El què? —pregunta.

—El nadó —contesto.

—L’Alice?

—No. El meu nadó —dic.

Començo a bressolar-me endavant i endarrere sobre el mur. Per calmar-me, tal com feia la mare.

—El teu nadó? —pregunta la Kate—. Què vols dir?

Crec que estava desitjant que m’ho preguntés. Volia explicar-l’hi. Volia deixar-ho anar tot. Podria ser la meva salvació.

—Em vaig quedar embarassada quan tenia catorze anys —dic.

—Ostres, però si només eres una nena —diu, i m’agafa la mà com en un gest d’absolució. Em pensava que quan finalment ho confessés rebria crits i recriminacions, però el món no ha parat de girar. Continuem assegudes al petit mur i els fumadors segueixen saludant els cotxes que passen.

—Vols que anem a algun lloc a parlar? —pregunta—. Aquí agafaràs fred. El Royal Oak és just a la cantonada.

Brando el cap. No puc suportar la idea de veure altra gent.

—Vols que anem a seure al meu cotxe? —suggereix la Kate, com si m’entengués. Potser m’entén. No sé per què, però confio en ella.

Un cop a dins del cotxe, comença amb preguntes suaus, vol saber si algú més ho sabia. Se’n van assabentar la Jude o la Barbara?

Brando el cap.

I llavors diu:

—I com ho vas poder mantenir en secret? Devies estar aterrida.

No hi ha gens de crítica en el seu to de veu, només empatia. No em diu que pari de parlar-ne, tal com fa la Harry. Ella no creu que estigui boja.

Vull explicar-l’hi tot sobre les mentides i sobre com vaig amagar l’embaràs amb jerseis ben grans, i sé que m’escoltarà.