7

Dijous, 22 de març del 2012

Emma

És hora de dinar i encara sóc al llit, allà on en Paul m’ha deixat aquest matí. Les pastilles de la felicitat estan fent efecte i em començo a sentir confortablement entumida, de manera que m’obligo a llevar-me. Sento la pudor de llençols rancis impregnada a la pell i em fico sota la dutxa fins que els dits se m’arruguen com panses, i després em poso un vestit de punt folgat per amagar el meu cos.

He guardat els tranquil·litzants a l’armari del lavabo i tanco la porta. Odio les pastilles, deixen en evidència el meu fracàs. M’agradaria llençar-les a la paperera, però i si després no me’n surto, sense?

Potser aquesta vegada intentaré buscar un tipus d’ajuda diferent, més enllà de la via química. Gairebé em vénen ganes de riure només de pensar-hi. Això significaria haver de parlar, oi? Explicar els meus pensaments a algú. Per què tinc aquest embolic al cap. Què hi ha en el fons de tot això. Significaria haver d’escombrar tota la merda i després excavar la gruixuda capa d’argila que envolta els meus records.

La meva mare, la Jude, una vegada em va suggerir que fes una teràpia de conversa —quan els meus dies dolents tot just acabaven de començar—, però em vaig negar a pujar al cotxe quan va intentar dur-me a un psicòleg. Vam fer una escena horrible al carrer, ella em cridava perquè entrés al cotxe i jo m’hi negava fent força contra la porta. Ostres, era jo, aquella? La qüestió és que sabia que el silenci era —i encara és— l’única opció.

Sé que no faré res diferent, ara. És massa tard. Simplement ho arraconaré, prendré pastilles fins que torni a estar tot controlat i seguiré treballant. Ompliré la meva vida amb altres coses per eliminar la por, tal com faig sempre.

Com sempre.

Bé, aniré a la carnisseria a comprar una mica de carn per al sopar d’en Paul, per compensar una mica els desastres de menjar cremat i congelat. La paraula «carn» se’m queda clavada al pensament. Carn i sang. Em vénen ganes de vomitar.

Prou, em dic a mi mateixa, retorçant-me la pell de l’estómac a través de la tela del vestit.

Un cop a la carnisseria, sento l’olor de sang només d’entrar a la botiga, una olor metàl·lica que em recobreix la gola. Noto que em comença a envair el pànic, de manera que em quedo en silenci a la cua practicant la tècnica de respiració que vaig aprendre a ioga. Inspirar pel nariu dret, espirar per la boca. O era espirar pel nariu esquerre?

—Senyora Simmonds —diu el carnisser, en veu bastant alta—. Què li poso, avui?

Sobresaltada per la interrupció de la meva meditació, dic abruptament:

—Mmm, un bistec, sisplau. Un filet. —Jo em faré una amanida.

No sembla que el sorprengui.

—Només un? Que sopa sola aquest vespre? —pregunta, rient, amb la cara vermella sota el seu estúpid barret de palla.

Li llanço una mirada, i després intento fer una brometa per demostrar a les altres dones que li segueixo la veta. Però sona molt falsa.

—Sí, en George Clooney m’ha tornat a plantar —dic.

Fico el paquet a dins del cabàs, pago el que l’home em demana i torno a casa per mirar de treballar una mica.

Són les cinc i aviat arribarà en Paul. Aquesta idea em fa teclejar més ràpid. Treballaré una hora més i després tornaré a reprendre les tasques domèstiques. Ara encara no puc parar. Necessito continuar. Si plego, tornaré a pensar en el nadó. Distreu-te, distreu-te, distreu-te.

Dono gràcies a Déu per la feina, la majoria de dies. Vaig començar a fer revisions fa uns deu anys. Una bona amiga treballava en una editorial, i un cap de setmana que havia de fer una reescriptura d’emergència em va demanar ajuda. Jo sempre havia escrit per a mi mateixa, quan anava a la universitat, però allò era una revisió a fons, calia traduir unes quantes notes bastant adolescents d’un futbolista per convertir-les en una prosa punyent. Va resultar que tenia talent i em van donar més feina.

Avui, estic al mig d’una ruptura matrimonial, nedant entre la pena, la culpa i l’alleujament d’una jove actriu per la separació del seu marit de «joventut», i el seu optimisme (desencertat, pel que sembla) pel seu primer matrimoni amb un home de la «indústria». Mai no parlo amb els protagonistes. Això és feina del negre. Si es tracta d’una gran estrella, es passa hores —a vegades setmanes— amb ella, xerrant de les seves anècdotes i sentiments. Jo no estic en aquest nivell. Sóc més de guanyadors d’X Factor i aquesta mena de coses. Pel que dedueixo, la majoria del material es basa en retalls de revistes i diaris que parlen d’ells, i jo ho poleixo tot fins que té forma de conte de fades. No és mai gaire satisfactori, però quan es tracta d’una feina urgent per un fet inesperat que té ganxo —una mort, un escàndol, un èxit—, s’ha de fer així.

És una feina difícil, i a vegades, quan suo tinta per trobar les paraules, maleeixo els milions de persones que compren les memòries dels famosos només per mirar les fotos.

Però paguen bastant bé i són diners meus. En Paul creu que aquesta feina està per sota del meu talent, però puc fer-la des de casa i mantenir l’anonimat.

Ningú no sap qui és l’Emma Simmonds, malgrat que les meves paraules es venen a tot el món, en dotzenes d’idiomes. El meu nom no apareix mai a la coberta del llibre. I així és com vull que continuï sent. En Paul diu que hauria de tenir més reconeixement, i llavors jo em poso a riure i en faig broma.

Això sempre funciona. Ell ja té prou maldecaps, amb el doctor Beecham i les seves maquinacions. En Paul està més amoïnat del que demostra, i jo intento reforçar la seva confiança. Li dic que és un professor fantàstic i que als alumnes els encanten les seves classes.

I quan això no funciona, li dic que em va salvar la vida quan em va acceptar i que sempre em va somriure. Em pregunto si recorda aquella primera època, a la dècada del 1990, quan intentava refer la meva vida. Jo era massa gran i massa diferent dels altres alumnes per seguir el seu ritme. I llavors va aparèixer en Paul. Vaig intentar captar la seva atenció durant el primer trimestre, però no va ser fins a l’últim curs que es va enamorar de mi. Va ser complicat, perquè era el meu tutor, però en aquell moment a mi tant m’era. Em pensava que el doctor Paul Simmonds tenia totes les respostes als meus problemes.

Tenia vint anys més que jo i era meravellosament intel·ligent i divertit a la seva manera mordaç i acadèmica. Un solter, amb camises sense planxar i mitjons desaparellats, i completament centrat en la feina.

«Em vas captivar», li dic, i ell es posa a riure.

«Jo? És impossible que jo pogués captivar ningú», respon.

Però és veritat. Quan parlava sobre el que fos, era capaç de fascinar-te. Almenys a mi. Em feia la sensació que em parlava directament a mi. Les seves conferències sobre la psicologia de les heroïnes tràgiques de Shakespeare eren sobre mi. I allà asseguda, estava convençuda que m’entenia a mi i al meu cap fet un embull. Fins i tot creia que era capaç de fer-me sentir millor. Pobre Paul. Quina responsabilitat.

Ell diu que es va enamorar de mi immediatament, però crec que tots dos sabem que ha afegit molt de romanticisme a tot plegat. La veritat és que al principi se sentia afalagat pel meu interès en les seves conferències, i també es mostrava comprensiu amb els esforços que dedicava a fer els treballs i a la vida universitària. Em va fer de protector, com si jo fos el tribulet del departament. Pobre Paul. No tenia ni idea d’on s’estava ficant.

Vaig començar a seguir-lo pel campus, m’asseia al fons de la sala en totes les seves conferències només per poder estar a prop seu. Els alumnes del meu curs ho van captar immediatament, es clavaven cops de colze quan em veien i xiuxiuejaven comentaris maliciosos.

Al final, en Paul es va adonar que allò se’ns en anava de les mans i va intentar parlar amb mi sobre el meu comportament, recordant-me les seves responsabilitats professionals i animant-me a buscar-me un nòvio de la meva edat. Que maco.

«Emma», va dir. «Sóc prou gran per ser el teu pare».

La Jude hauria dit que precisament aquesta era la qüestió, si l’hi hagués explicat. Però no ho vaig fer. La meva mare no formava part de la meva vida, en aquella època. No havia d’explicar a ningú que considerava en Paul com el meu refugi i que no pensava deixar-lo escapar. Més endavant em va dir que era la meva vulnerabilitat el que el va fer acabar de decidir. Deia que el necessitava més que qualsevol altra dona que hagués conegut mai.

Que romàntic. No com a la nostra primera cita clandestina en un lúgubre local indi amb el paper de les parets de colors estridents i la música cítara tan alta que eclipsava les nostres declaracions d’amor. En Paul pràcticament havia de cridar.

Vam haver d’esperar fins que jo vaig acabar la carrera per fer pública la nostra relació, malgrat que tothom ho sabia. El departament es va escandalitzar i hi van córrer els rumors durant dos trimestres. En Paul va suggerir que potser es buscaria una altra feina, per poder començar junts des de zero.

«I no direm a ningú que ens vam enamorar quan tu encara eres una estudiant», em va dir. «Millor que no. Mea culpa, però val més no embolicar la troca…».

Sempre he pensat que és una dita molt divertida. No embolicar la troca. Perquè la troca en un moment o altre ja s’embolica tota sola, oi?