34

Dijous, 5 d’abril del 2012

Kate

D’alguna manera, l’Angela tenia un aspecte diferent quan va aparèixer per les portes giratòries. Semblava més gran.

—Ja m’han fet totes les proves. Ara només hem d’esperar —li va dir a la Kate—. Estic absolutament esgotada.

La Kate es va agafar de bracet a l’Angela i la va estrènyer amb un gest afectuós.

—Això que fas és molt important, Angela. Ets molt valenta. Va, anem a fer un cafè i així m’ho expliques tot.

En Joe es va oferir per dur-li la bossa plena de documents, i va encapçalar el camí cap a la part posterior de l’abadia de Westminster en direcció a la cafeteria on la Kate tenia pensat anar.

L’Angela es va deixar caure al seient i va agafar la tassa amb les dues mans per escalfar-se-les.

—Creus que he fet el que era correcte, Kate? —va preguntar, finalment—. Ara no sé si vull saber el resultat, la veritat. Estic espantada.

—Trobin el que trobin, serà difícil per a tu —va dir la Kate, inclinant-se endavant—. Però com a mínim hi ha la possibilitat que la incertesa s’acabi.

L’Angela va assentir.

—Sí, això és veritat. Necessito que això s’acabi. M’està matant. A poc a poc, però m’està matant.

En Joe li va allargar un paquet de galetes per sobre la taula.

—Menja’n una, Angela —va dir.

No sap què més fer, pobre, va pensar la Kate. Suposo que mai no s’ha trobat en una situació delicada com aquesta.

—Gràcies, maco —va dir l’Angela, mentre n’agafava una—. Em sap greu ser tan negativa —va afegir.

—No ho ets pas, Angela —va dir la Kate—. El que sents és perfectament natural. El que no entenc és com ho has suportat tots aquests anys. Ets increïble.

En Joe va assentir amb entusiasme des de l’altra banda de la taula i l’Angela va fer un mig somriure.

—Vols que t’expliqui el que hem fet en Joe i jo? —va dir la Kate, per fer avançar una mica el tema.

—Sí, i tant —va dir l’Angela, mentre agafava la seva galeta del platet.

—Hem buscat informació sobre tota la gent que va viure a Howard Street, a les cases del voltant on van trobar el nadó —va dir.

—Entre els anys seixanta i setanta —va afegir en Joe.

—Vols donar una ullada a la llista de noms que tenim, per si en reconeixes algun, Angela? —va preguntar la Kate—. Si no vols, no, per descomptat —va dir.

Va posar la llista a sobre de la taula. Hi havia inclòs la Marian Laidlaw, l’amant d’en Nick Irving. La Kate volia veure si l’Angela reconeixia el nom.

L’Angela va semblar contenta de distreure’s una mica. Va donar un cop d’ull ràpid als noms i després els va examinar a poc a poc, movent els llavis en silenci mentre els anava llegint.

—No, no conec ningú —va dir, alçant el cap—. Em sap greu.

—No passa res, però valia la pena intentar-ho —va dir la Kate, empassant-se la decepció amb un glop de cafè—. Bé, i què més t’ha dit l’inspector?

L’Angela va parlar de les diferències que havia trobat en el tracte amb la policia entre el 1970 i el 2012, i la Kate va desviar de nou el tema cap als noms.

—Walker —va dir, abruptament; l’Angela va quedar astorada i en Joe va vessar el cafè sobre el platet.

—Walker? —va dir el noi—. Què vols dir?

—Perdona, estava pensant en veu alta. Vaig parlar amb una tal senyoreta Walker la primera vegada que vaig anar a Howard Street. Una senyora gran amb un gos horrible. Podria ser una d’aquests Walker que vivien al número 61.

Tots dos se la van quedar mirant.

—Acaba’t el cafè —li va dir a en Joe—. Li farem una altra visita. I si vols, pel camí et deixem a l’estació, Angela. Quin tren tenies pensat agafar?

L’Angela la va prendre pel braç.

—Sisplau, puc venir amb vosaltres? Vull veure on van trobar el nadó.

La Kate va assentir.

—I tant. Perdona, hi hauria d’haver pensat abans. Creus que t’hi podria fer alguna foto allà, Angela? Ens farà falta per a la notícia si les proves de la policia surten positives, i potser llavors no tindríem temps de fer-ne cap.

L’Angela va vacil·lar.

—Potser això animaria algú a trucar per informar d’alguna cosa —va afegir la Kate.

Això la va fer acabar de decidir i l’Angela va assentir amb el cap.

La Kate va fer una trucada ràpida a la secció de fotografia mentre es dirigien cap al cotxe.

En Mick, el fotògraf, li va tornar la trucada mentre estava conduint, però la Kate no volia posar el mans lliures. L’ús que feia de la paraula amb c era llegendari, i sospitava que l’Angela no era la persona més adequada per impressionar amb uns quants renecs. Val més que no l’espantem, va pensar, i va passar el mòbil a en Joe perquè respongués la trucada.

—Hola, Mick —va contestar, tot content—. Què passa, tio?

La Kate va fer un somriure al retrovisor com dient «Homes!», esperant que l’Angela se n’adonés.

—Sí, ja anem cap allà. Howard Street. OK. Fins ara —va dir en Joe, i després va mussitar—: Ho faré —i va penjar.

—Faràs, què? —va preguntar la Kate.

—Res —va dir en Joe, amb les galtes enceses—. Era una broma d’en Mick.

La senyoreta Walker era fora i les màquines de les obres estaven aturades.

—És hora de dinar —va dir la Kate—. Anem al pub i esperem en Mick, no trigarà gaire.

El pub Royal Oak era un garbuix de jaquetes negres tres quarts i braços alçats cridant l’atenció dels cambrers.

—No aconseguirem una beguda ni de broma —va dir la Kate—. Seiem en una taula i esperem que aquesta gentada se’n vagi aviat.

En Joe va riure.

—M’hi jugo el que vulguis que jo aconsegueixo que ens serveixin —va dir. Finalment, estava en el seu element.

—D’acord, endavant. Què vols per beure, Angela?

—Un suc de taronja, sisplau —va dir, mentre seia en un tamboret amb l’abric fent-li de coixí.

—Jo vull una aigua amb gas, i porta unes patates fregides. Deus estar morta de gana, Angela —va afegir la Kate.

En Joe es va endinsar entre la multitud i al cap de cinc minuts va aparèixer amb una safata amb les begudes i tres bosses de patates fregides.

—Estic impressionada —va dir la Kate, i l’Angela va riure—. A veure, regla d’or número dos per ser periodista…

—De fet —va dir en Joe—, ha sigut més fàcil del que em pensava. El propietari t’ha vist i m’ha servit abans que als altres.

La Kate va somriure i va alçar el got cap a l’home que hi havia darrere la barra. Ell li va respondre assentint amb el cap.

Quan va arribar en Mick, els va saludar, però abans va passar per la barra, i llavors, quan va anar cap a la taula, se li va vessar la cervesa.

—Hola, Kate —va dir—. Com va això?

La Kate li va presentar l’Angela i ell li va donar la mà amb afecte.

Van quedar tots en silenci mentre ell bevia un trago llarg de cervesa, i després van reprendre la conversa. La Kate no treia la vista de la porta, al darrere de l’Angela, per vigilar si entrava en John, l’encarregat de les obres. Necessitarien la seva ajuda per poder fer les fotos al lloc on hi havia el nadó enterrat.

En John va travessar la porta al cap de deu minuts, i va saludar la Kate amb el cap quan ella es va aixecar per anar-lo a rebre.

—John! —va cridar—. M’alegro de veure’t. Et puc convidar a una copa?

Ell va assentir.

—No la puc pas rebutjar —va dir—. Vaig veure la teva notícia al diari.

—Sí. En Peter és un nano encantador —va dir ella—. Com està?

—Bé, em sembla. Estava molt content amb el que vas escriure —va dir el capatàs, i la Kate va somriure.

—Me n’alegro molt, de debò. Escolta, et volia demanar un altre favor…

Li va costar dues clares i una bossa de cacauets persuadir-lo, però al final el va convèncer.

—Et dono cinc minuts abans que reprenguem les obres —va dir—. Però només cinc minuts.

Ella li va estrènyer el braç.

—No pateixis. Ja tinc el meu fotògraf aquí.

En Mick no suportava quan la Kate li deia «el meu fotògraf».

—No sóc el teu collons de mico —li va xiuxiuejar a cau d’orella quan la Kate va tornar a la taula. I ella va fer un somriure de disculpa a en Joe i a l’Angela per si de cas ho havien sentit.

—No diguis aquestes coses davant de la canalla —va xiuxiuejar ella, mentre es dirigien cap a la porta.

L’Angela va posar tota nerviosa entre el fang regirat, al costat de la cinta policial que envoltava l’espai de la tomba. La Kate es pensava que es posaria a plorar, però l’Angela es va limitar a quedar-se allà palplantada, amb les mans agafades davant del cos, els ulls ben oberts i inquiets.

En Mick li parlava mentre li feia les fotos, intentava calmar-la dient-li que tot allò s’acabaria ben aviat.

Però la Kate sabia que no era veritat. Els quedava un llarg camí per davant. Observava l’escena, veia l’angoixa a la cara de l’Angela, els cabells esbullats, els esquitxos de fang a les cames, les mirades receloses a la cinta que delimitava l’últim lloc on havia descansat el nadó. Aquells eren els detalls que els lectors voldrien conèixer, els que els portarien directament al lloc on ara era la Kate. Encara no podria escriure-ho, de moment, però ja ho tenia tot a dins del cap.

En John va sortir de la seva cabina al cap de quinze minuts i els va dir que havien de plegar.

—Ja hem engegat les màquines. Heu de marxar.

—Una més i prou, nano —va dir en Mick, amb la seva expressió de sempre, i va fer unes quantes fotos més de l’Angela inclinada per sobre de la cinta per poder tocar el terra.

—Vinga, plegueu, sisplau —va dir en John.

La Kate es va acostar a l’Angela i la va agafar de bracet perquè no caigués mentre passaven pels solcs profunds de les obres. En Joe les va seguir amb la bossa de l’Angela a la mà. Com en un seguici fúnebre.