83

Dimecres, 2 de maig del 2012

Emma

L’Angela i jo no podem parar de xerrar. Fins i tot quan l’inspector Sinclair ens parla, no deixem de mirar-nos, d’absorbir-nos mútuament. S’assembla a mi. M’assemblo a ella.

Em fa la sensació que estic en una mena de somni surrealista. No he deixat de pensar en la Jude com la meva mare, però tinc la sensació que també puc estimar aquesta desconeguda.

L’inspector Sinclair volia esperar abans de reunir-nos. El preocupava que fossin massa emocions per a tothom. «Estàs en un estat emocional molt fràgil, Emma», m’han dit quan s’han endut la Jude a la comissaria. «Són moltes coses per pair. Per què no esperem un parell de dies, així et podràs preparar?».

Però no el volia deixar marxar de casa sense mi. Em feia molta por que l’Angela em rebutgés, però l’havia de veure. Per estar-ne segura.

A dins del cotxe, no he parat de pensar que tots aquests anys he estat buscant un pare i el que hauria hagut de buscar era la meva mare. En Paul és al seient del darrere, m’agafa la mà però és incapaç de parlar.

I quan l’he vist sortir per la porta i acostar-se corrents cap al cotxe, he sabut que era ella. Volia tocar-la per veure si era real, i he posat les mans contra les d’ella al vidre de la finestra.

No estic segura de què passarà, ara. L’eufòria s’ha convertit en un brunzit agradable dins del meu cap, però noto fiblades de por a l’estómac. Encara tinc por. Tinc por del que passarà. Potser perdré tothom. La Jude anirà a la presó pel que va fer, i l’Angela… potser no em voldrà.

—Alice —diu, com si em pogués llegir el pensament—, mai no he deixat de pensar en tu. Mai.

—És veritat —diu en Nick. El meu pare. No para d’apartar la mirada, com si no ho pogués assimilar tot. Però l’Angela no.

—Em pensava que no hi havia cap perill a l’hospital —diu—. Però m’equivocava. Quan vaig tornar de la dutxa, tot just travessar la porta vaig saber que estava sola. Hi havia un silenci tan poc natural que em vaig marejar i em vaig haver d’agafar al pom de la porta. Tot estava malament, però no sabia per què. Em vaig acostar al bressol i només hi havia la petita marca en el llençolet blanc que demostrava que havies estat allà. Vaig ficar la mà a dins del bressol, no em podia creure que haguessis desaparegut, vaig buscar per tots els racons del llitet per si de cas estaves amagada, i vaig notar la teva escalfor per última vegada.

La meva mare plora.

—No recordava si t’havia mirat abans d’anar-me a dutxar. No t’hauria d’haver deixat sola.

Li agafo la mà. És el primer cop que ens toquem. Té la mà suau i calenta i l’estrenyo fort.

—No va ser culpa teva —li dic.