61

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Kate

Ostres, que prima que està, va pensar la Kate quan la va veure. Tant de bo jo em pogués aprimar una mica.

—Emma —va dir la Harry—. No ho sabia, que eres al lavabo. T’estava esperant a la taula.

—Perdona, m’ha vingut una necessitat urgent. Aquestes begudes fan efecte de seguida.

—Hola, sóc la Kate —va dir.

—Hola. Kate? No recordo cap Kate a la meva classe. Que feies un curs més, potser? Anaves a la classe de la Toni? —va preguntar l’Emma.

—No, és periodista —va dir la Harry—. És la Kate Waters.

—Vaig estar parlant amb la Tony sobre el cas de l’Alice Irving, la nena que van trobar enterrada a Howard Street, i em va convidar a la festa —va explicar la Kate.

La dona va reaccionar apartant la mirada.

Amaga alguna cosa, va pensar la Kate. Però què?

—Deu ser interessant, això de ser periodista —va dir l’Emma.

La Kate la va mirar. La clàssica tècnica de distracció, esclar. S’esperava un comentari o una pregunta sobre l’Alice. Era el més interessant que havia dit fins ara, oi? Tot el veïnat parlava d’aquest tema. No del fet que ella fos periodista.

—Mmm, sí, conec tota mena de gent. I tu? A què et dediques?

—Sóc editora de llibres —va respondre.

—L’Em escriu memòries de famosos —va afegir la Harry.

—Vaja, com una mena de negre? —va preguntar la Kate.

—No, el negre és algú altre. Jo només poleixo les històries d’altra gent; treballo des de casa.

La Kate va somriure.

—Caram, jo també ho faig molt, això. —Era una mica difícil, però es va esforçar a continuar amb la conversa—. Quina feina més interessant. Has fet les memòries d’algú important?

L’Emma va esmentar un parell de futbolistes famosos i el seu projecte actual sobre la gran estrella del cinema, mentre furgava a dins la bossa per buscar el maquillatge i la Kate feia les exclamacions corresponents.

—Deu ser fascinant estar al darrere d’una cara pública —va dir.

—Sí, fascinant i una mica espantós, a vegades —va dir l’Emma.

—Espantós?

—Bé, vull dir pel fet de saber realment com és una persona i després haver-la de descriure com algú diferent. Perquè coincideixi amb la seva imatge pública. En certa manera, és una responsabilitat, si saps que és un malparit, per exemple. Qui menteix en realitat, ell o tu?

—Ostres, això deu ser molt complicat. Has rebutjat mai cap feina?

—No, necessito els diners —va dir l’Emma, rient. Un riure fràgil.

—Deu ser divertit, suposo, veure tantes cares conegudes aquesta nit —va dir la Kate, canviant de nou de tema.

—Sí, feia anys que no ens vèiem. Dècades.

—Te’n vas anar del barri, doncs?

—Bé, físicament no sóc pas gaire lluny —va dir l’Emma, intercanviant una mirada amb la Harry, que en aquell moment va sortir del lavabo posant-se bé la faldilla—. Però suposo que les nostres vides van anar en direccions diferents.

—I què t’ha semblat la tornada? —va preguntar la Kate.

—Estranya. Sembla com si fos en un somni —va dir l’Emma—. Miro al meu voltant i veig cares que gairebé reconec. Em resulten familiars però no sé ubicar-les. Llavors em diuen el seu nom i de seguida ho veig ben clar. Saps què vull dir?

La Kate va assentir, captivada amb aquella descripció.

—La Harry em va convèncer perquè vingués. Em deixo influir massa per ella. Oi, Harry?

La Harry va somriure a la seva amiga.

—Et va bé sortir una mica. I això és genial —va dir.

La Kate va fer un somriure maliciós i va afegir:

—Em pregunto si en Malcolm ha vingut.

Les dues dones van riure.

—Segur que porta un perruquí i un medalló d’or —va dir la Harry.

—Segur que té una amant i una Harley ara que ha arribat a la crisi de la mitjana edat —va dir l’Emma—. Va, anem a buscar-lo. Ens tornem a trobar d’aquí a mitja hora i a veure què hem descobert.

La Kate va obrir la porta per incorporar-se de nou a la festa i les va seguir.

—Fins ara. Bona cacera.