35

Dilluns, 9 d’abril del 2012

Angela

Havia sigut un cap de setmana difícil, però ara ja havia passat. Avui en Nick tornaria a treballar i ella ja no hauria d’anar de puntetes per tota la casa. Dissabte la va escridassar, tal com ja suposava que faria, quan finalment li va dir que havia anat a Londres per fer-se unes proves d’ADN.

—Què? Ho has fet sense dir-me’n res? —va bramar. L’Angela esperava que els veïns fossin fora.

—Para de cridar, Nick —va dir—. Els veïns et sentiran. Escolta, estaves molt atrafegat i atabalat per la feina, i no volia afegir-te més pressió a sobre.

Ell se la va quedar mirant, intentant detectar la mentida, però ella va mantenir la cara de bona esposa.

—No vull que et tornis a disgustar per això —va dir—. T’ho dic pel teu bé, Angie.

En una situació normal, ella hauria somrigut i li hauria donat les gràcies per ser tan amable. Però no podia. Feia dies que el cap li bullia, l’esperança, el dolor i la traïció havien tornat a la superfície després de tants anys.

—No em disgustaré pas, Nick. Però això és una cosa que he de fer. Per l’Alice.

Quan va esmentar el seu nom, en Nick va callar i va desaparèixer cap al garatge, i només en va sortir per fer els àpats en silenci.

L’Angela va fer neteja a fons de la casa per desfogar-se de la fúria, empunyant l’aspirador com si fos una arma, clavant cops contra els sòcols i les portes, deixant fragments de pintura al seu pas mentre anava d’una habitació a l’altra. Mentalment, repetia a crits les seves acusacions: Tu mai no vas voler l’Alice. La nena era el preu que havies de pagar per haver-me sigut infidel. Això és el que senties.

Estic segura que vas tornar a veure aquella dona.

S’odiava a si mateixa per pensar això, però les seves diatribes internes gairebé sempre acabaven així. No podia evitar-ho. Aquella idea sempre era allà, esperant per torturar-la. Mai no l’hi havia dit, a en Nick. Què faria, si en Nick ho admetia? Era millor no saber-ho.

Dissabte van dormir donant-se l’esquena, ni tan sols es van dir bona nit. Ella havia estat molta estona desperta, intentant fer callar els pensaments, i finalment es va sumir en un son agitat i inquiet. Quan es va despertar, en Nick estava estirat al seu costat, amb els ulls oberts, examinant el sostre.

—Bon dia, amor meu —va dir ella, per costum.

Ell va grunyir.

—En Patrick portarà els nens aquest matí. He pensat que els podríem portar al parc —va dir l’Angela, decidida a fer-lo cedir.

En Nick va tornar a grunyir, sense deixar de mirar al sostre.

—En què penses, Nick? —va preguntar.

—Que això no s’acabarà mai —va dir, amb veu monòtona—. Que això no desapareixerà mai de les nostres vides.

—Això? Et refereixes a la nostra filla? —va preguntar ella, incorporant-se per seure al llit.

En Nick es va girar d’esquena, però ella no ho podia deixar córrer.

—És la nostra filla. I necessito saber si l’Alice i jo podem comptar amb tu, Nick.

—Per l’amor de Déu, Angie, què coi significa això? Digui el que digui la policia, seran males notícies: si no és l’Alice, quedaràs destrossada, i si ho és, voldrà dir que la nostra filla és morta. Escolta, Angie, tot això no la farà pas tornar. No ens calen aquestes proves. La nostra filla és morta i enterrada. En el fons ho saps, oi? No ens fa cap falta una tomba, uns ossos i uns policies. És massa tard, ara, ja. El que hem de fer és deixar-ho córrer.

—Potser tu penses això, Nick, però jo necessito saber-ho. Necessito saber segur on és la nena, per poder trobar una mica de pau i acomiadar-me d’ella com cal. El fet que tu no ho vulguis saber m’entristeix, però no m’aturarà —va dir l’Angela, abraçant-se a si mateixa per protegir-se de la tempesta que estava a punt d’arribar—. Sé que tu no vas sentir mai el mateix que jo per l’Alice —va continuar, i va notar que ell es posava rígid de cop.

—Què vols dir? —va preguntar. Però sabia que ell ho sabia.

Feia temps que no tenien aquesta discussió, però el seu llegat era tan tòxic com un hivern nuclear.

—No penso discutir per això, Angela. Va passar fa quaranta anys, collons. Va ser una nit i ja et vaig dir que em sabia molt de greu. No puc fer-hi res més. Fer-me patir no et tornarà l’Alice. No va ser culpa meva. No vaig pas ser jo qui va deixar la nena sola.

El crit ofegat de dolor de l’Angela va fer callar en Nick. Era conscient que havia anat massa lluny. Massa. Va agafar la mà de la seva dona i li va obrir el puny tancat amb força.

—Ostres, Angie, per què ho fas, això? Per què ens fas dir coses que després ens saben greu? Saps perfectament que jo no te’n dono la culpa. Per descomptat que no.

—Ja ho sé —va dir ella. Però no ho sabia. Al capdavall, era ella la que havia deixat l’Alice tota sola.

Els crits es van acabar de seguida —sempre era així, era el seu estil—, però el silenci va durar molt més. Aquestes ocasionals baralles els deixaven tots dos destrossats i incapaços de pensar en res més.

L’Angela es va llevar la primera, es va posar la bata i va anar a fer el te.

Quan va arribar dilluns, entre ells s’havia instal·lat una pau malhumorada: els néts els havien obligat a fer bona cara. En Nick li va donar la mà mentre caminaven cap al parc, i ella havia fet el seu rostit preferit per sopar.

—Adéu, amor meu —li va dir ell aquell matí, i li havia fet un petó al cap abans de marxar.

—Després et trucaré —va dir ella.

L’Angela va intentar seure i llegir una revista. Però no hi havia manera d’avançar, estava encallada tota l’estona a la mateixa frase, les mateixes paraules, constantment. Es va anar preparant tasses de te, que es van refredar al seu costat formant una filera. Li semblava que no se sentia els batecs del cor.

No li havia dit a en Nick quan tindria els resultats de l’ADN, n’hi havia parlat d’una manera vaga. Primer havia de fer-hi front ella sola.

Li havien dit que trigarien dos dies a saber els resultats. La policia. No tenia cap dubte que li havien dit això. I ara ja feia dos dies. Bé, en feia quatre, si es comptava el cap de setmana. Però no el devien pas comptar, oi? Per tant, dijous, divendres i avui dilluns. Avui li haurien de trucar.

Va tornar a comprovar que el telèfon estava ben penjat o que no s’havia posat accidentalment en silenci. La pantalla blanca la mirava amb aire acusador. Va trucar a la Kate.

—Hola, només em preguntava si saps alguna cosa —va sentir-se dient a si mateixa.

La Kate no tenia cap novetat, però faria una trucada per veure si podia esbrinar com estaven les coses.

L’Angela va seure amb el telèfon a la mà.

Quan va sonar, al cap de cinc minuts, va fer un crit i va tallar la trucada prement el botó equivocat. Va tornar a sonar immediatament.

—Kate? Perdona, se m’ha tallat la trucada. Què t’han dit?

—Diuen que probablement, i no poden prometre res més, Angela, tindran els resultats demà —va dir la Kate.

L’Angela va aferrar el telèfon amb força.

—Em van dir dos dies, Kate. Això en fan tres! T’han dit si tenen algun indici?

—No, em temo que ho porten tot molt discretament. Escolta, ja sé que estàs passant per un moment horrible, però t’has de tranquil·litzar, Angela.

L’Angela sabia que tenia raó, però la idea d’haver-se de tranquil·litzar durant tot un dia més la feia posar malalta.

—Per què no fas alguna cosa per distreure’t? Vés de botigues, o vés a veure alguna amiga —va dir la Kate—. Això sí, emporta’t el telèfon perquè pugui posar-me en contacte amb tu.

—Sí, potser tens raó. Em trucaràs de seguida que sàpigues alguna cosa, oi? Promet-m’ho —va dir l’Angela, odiant-se a si mateixa per semblar tan necessitada. Tan desesperada.

—Per descomptat —va dir la Kate.