42

Dimecres, 11 d’abril del 2012

Jude

Havia estat dos dies sense sortir de casa. Se sentia allunyada de la realitat, com si fos en un somni. Necessitava trobar algun punt on aferrar-se. Organitzar els pensaments. Necessitava pensar. Entendre la notícia.

La Jude posava CD dels seus àlbums preferits —els vinils originals ja feia temps que havien desaparegut— i ignorava els cops frenètics a la paret provinents del pis del costat. La música l’ajudava a recordar. Era la banda sonora de la seva joventut. Dels seus vint anys. De la seva història d’amor amb en Charlie.

El va conèixer quan tenia vint-i-vuit anys, vivia a Londres i treballava en una editorial. No n’havia guardat cap fotografia —les havia llençat totes quan l’Emma va començar a preguntar pel seu pare, suposant, estúpidament, que eliminant les proves solucionaria la situació—, però encara podia evocar la seva cara.

Era músic, irresponsable però guapo, i s’havia enamorat d’ell bojament, malgrat les advertències dels amics que li deien que en sortiria malparada. No es podia resistir a una cara bonica, els va dir ella. I a més, estava sola.

Es pensava que Londres —i una editorial— estaria ple d’homes excitants, intel·ligents i creatius, i a primera vista ho eren, amb els seus uniformes de King’s Road. Però va resultar que tot plegat era una façana. Sota les jaquetes ben tallades i els pantalons de tub, encara eren nens de l’època de la postguerra, agafats a les faldilles de les seves mares casolanes. Va resultar que buscaven una dona disposada a fer el llit i a ficar-s’hi quan calgués, i a ella no li interessava.

S’havia conformat amb algunes històries d’una nit i amb uns quants bons amics abans de conèixer en Charlie. Era només cinc anys més jove que ella, però semblava que vingués d’una altra era, i definitivament no buscava la figura d’una mare. Vivia en una casa d’okupes a Brighton i el va conèixer en un concert a Hyde Park. Els Rolling Stones, just després de la mort de Brian Jones. Feia cua per comprar una beguda i allà el va veure, amb els cabells llargs, un somriure torçat, les mans boniques i, si havia de ser sincera, no gaire interessat en ella. Definitivament era un repte, i molt irresistible. L’havia d’aconseguir.

Es va obsessionar amb ell. Es gastava diners per ell, li pagava els viatges a Londres, el vestia com un maniquí, el duia al teatre, li deixava llibres de Mailer i Updike, i s’aferrava a cadascuna de les seves paraules.

Per descomptat, en Charlie, tal com era de preveure, li era infidel. Sempre. Es veu que això era una cosa típica dels músics. No significava res, deia ell. Només eren noies i fans. Però la Jude se li va enganxar com una paparra.

«Em fa riure, em fa sentir bé», deia als seus amics. «És divertit i l’estimo».

I l’estimava de debò. Va ser el primer home des d’en Will a la universitat que la va fer sentir viva.

Però no el va portar a casa per presentar-li els seus pares. No li calia la seva desaprovació per amargar-li la felicitat. Els en parlaria quan estigués preparada per fer-ho. Quan tot fos més estable.

Perquè estava decidida a casar-se amb en Charlie, costés el que costés. El seu rellotge biològic no s’aturava i necessitava tenir-lo ben lligat, res més. Ell segur que sabia apreciar el que tenia amb la Jude.

Tenia clar que en Charlie creia que el matrimoni era una cosa antiquada. «Això ho fan els carques. Nosaltres som esperits lliures, Jude», deia, però al cap d’un any ella va decidir forçar la situació. Quedar embarassada. Oblidar-se de la vergonya. Així es casaria amb ella.

Cada matí llençava la píndola anticonceptiva al lavabo, i quan va tenir la primera falta li va anunciar que seria pare. Semblava que estigués a punt de plorar.

«Embarassada? Com pot ser? Em vas dir que et prenies la pastilla», li havia dit ell.

Ella el va enganyar fàcilment, li va dir que es devia haver oblidat de prendre’n una o vés a saber què havia passat. I li va dir que estava molt contenta d’estar embarassada. I que es pensava que ell també ho estaria. Però per a en Charlie no era tan simple.

Semblava que estigués a punt de sortir esperitat per la porta, cridant que no estava preparat. Fins i tot va suggerir que es desfessin del nadó.

Ella es va sulfurar quan li va dir això, i va xisclar: «Per descomptat que no! Jo vull aquest fill!».

Per enèsima vegada, la Jude es va preguntar com hauria sigut la seva vida si hagués seguit el suggeriment d’en Charlie. Si aleshores s’hagués desfet de la criatura. Si no hagués intentat persuadir-lo, dient-li que seria un pare fantàstic i petonejant-lo per fer-lo cedir.

És massa tard per a tots aquests «i si», va pensar. Havia guanyat la batalla inicial amb en Charlie i va haver de viure amb les conseqüències.

En Charlie va trigar un quant temps a acostumar-se a la idea, però hi havia dies que li acariciava la panxa i parlava amb ella sobre noms i sobre el futur. Tot i així, cada vegada marxava més sovint. De gira, deia. Ella no sabia si l’enganyava, però va decidir que no ho volia saber. Sempre tornava amb ella, i es va convèncer que en Charlie posaria seny quan la criatura naixés.