54

Divendres, 20 d’abril del 2012

Kate

La Toni gairebé xisclava d’emoció quan va trucar a la Kate per dir-li que la seva gran trobada ja estava en marxa.

—He trobat un munt de gent per internet. A tothom li ha encantat la idea, i la setmana que ve farem una festa, al local dels Boys’ Brigade. Serà fantàstic. Ja tenim un DJ dels anys vuitanta i tot. Vindràs, oi?

Intenta impedir-m’ho, va pensar la Kate.

—No m’ho perdria per res del món, Toni. Tens la llista de convidats?

La propietària del pub li va recitar tot un reguitzell de noms.

—Ostres, molt bona feina —va dir la Kate—. No deu haver sigut gens fàcil, després de tant de temps.

—Sí, a alguns m’ha costat trobar-los, però els he seguit la pista i me n’he sortit. Fins i tot he trobat la Harry Harrison. Aquella noia que tots ens pensàvem que havia acabat ficada en drogues. De fet, li han anat bé les coses. Qui ho havia de dir…

La Toni semblava gairebé decebuda.

—On viu ara? —va preguntar la Kate.

—En una casa molt elegant a Kensington. Ara és la senyora Thornton. Al principi no sabia si venir o no, però la vaig convèncer ensabonant-la una mica, ja m’entens: «Recorda els teus orígens, Harry». Les noies no s’ho creuran quan la vegin.

La Kate s’ho va apuntar tot.

—I en Malcolm, també vindrà a la disco? —va preguntar la Kate, rient.

—Oi tant. I les Sarah. Serà divertit —va dir la Toni, molt emocionada—. Bé, ara val més que pengi, tinc un munt de feina per fer. La festa començarà a les vuit. Ens veiem allà, i pensa a venir de vint-i-un botó!

La Kate va penjar i es va reclinar a la cadira.

—Qui era? —va preguntar en Joe, sempre atent—. Sembles molt contenta.

—Per variar… —va dir en Terry, que passava per allà—. La Kate és una dona molt temperamental, creu-me.

La Kate estava massa satisfeta per picar l’esquer.

—M’han convidat a una festa —va dir, rient—. I necessito un vestit.

Els dos homes es van mirar, desconcertats.

—Em pensava que es tractava d’una notícia —va dir en Joe.

—Esclar que es tracta d’una notícia —va dir la Kate. Es va aixecar i va agafar la jaqueta del respatller de la cadira, gaudint del moment.

—Va, digue’ns de què va tot això —va dir en Terry, divertit.

—Mira, ara no estic d’humor —va dir ella, i es va penjar la bossa a l’espatlla disposada a marxar—. He d’anar a veure una persona. Fins després.

Quan va ser fora, va trucar a en Joe i li va dir que l’esperava a la porta principal.

—Ens en anem a veure la Harry Harrison —li va dir—. Aquest cop no ens cal cotxe. Hi podem anar caminant.

Va obrir la porta una dona de mitjana edat amb un cigarret als dits.

—Hola, senyora Thornton? Sóc la Kate Waters, del Daily Post —va dir la Kate.

—De debò? La premsa? Què vols? —va dir la dona, amb un to instantàniament desdenyós—. Estava a punt de sortir.

És mentida, va pensar la Kate. Acaba d’encendre un cigarret i va amb sabatilles.

—Només li prendré un minut, l’hi prometo —va dir la Kate—. Em sembla que vostè em podrà ajudar. Estic intentant localitzar la Suzanne Harrison, de Woolwich.

La dona va aprimar els ulls i va vacil·lar.

Ja et tinc, va pensar de seguida la Kate.

—Qui la busca? —va preguntar la Harry, una mica nerviosa.

—Miri, em sap greu presentar-me així de sobte, però em podria donar cinc minuts per explicar-me?

—Val més que entris, doncs —va dir la Harry, i després va veure en Joe—. I tu qui ets? No sembles pas prou gran per ser periodista.

En Joe va fer un somriure tímid.

—Estic fent pràctiques. Només seuré i no diré res, l’hi asseguro.

Va fer un gest amb la mà lliure per fer-los entrar, va tancar amb un cop de porta i els va fer anar cap a una cuina de disseny on aparentment, moments abans, ella havia estat llegint el diari. La Kate es va adonar que era la principal competència del Post i hi va deixar la bossa a sobre.

—Bé, és evident que sabeu que sóc la Suzanne Harrison —va dir la senyora Thornton, mentre apagava el cigarret en un bol de musli que feia estona que estava allà abandonat—. Harrison era el meu nom de soltera, i tothom que em coneixia em deia Harry.

—Vaja, quants noms. Com li he de dir? —va preguntar la Kate, rient.

—Digue’m Harry. Ras i curt.

A diferència de tu, va pensar la Kate. La dona que seia a la taula era alta i molt chic. La Harry potser parlava amb l’accent que feia servir la gent adinerada, però el tatuatge que tenia al pit i li sobresortia per la vora de la brusa cara deia tota una altra cosa.

—De fet, m’hi heu trobat de casualitat. Normalment a aquesta hora ja sóc al despatx, però avui tinc un dinar fora de la ciutat.

—Fantàstic —va dir la Kate—. On treballes? A la City?

—No, a Thornton and Coran, l’editorial.

—Ah, és aquella que treu moltes memòries de gent famosa, oi? —va preguntar la Kate—. De fet, l’any passat vam publicar un llibre vostre per entregues, el de l’actriu que va sobreviure al càncer.

La Harry va somriure.

—Sí, és veritat, ja me’n recordo —va dir—. En vau fer una cobertura molt bona, els llibres van volar de les llibreries. Voleu un cafè?

La Harry va servir cafè en unes precioses tasses pintades a mà, mentre parlava dels projectes actuals, deixava caure xafarderies d’algun famós i buscava la gerra de llet i la sucrera de conjunt.

—Bé, doncs —va dir, quan va tornar a seure—. Què vols saber?

—Mira, estic escrivint un reportatge sobre una cosa que va passar al barri on vas créixer.

La Harry va remenar el seu cafè.

—Ostres, fa molt de temps que vivia a Woolwich; dècades. No tinc motius per tornar-hi…

—No hi tens família, allà? —va preguntar la Kate, mentre agafava una galeta.

—Una mare.

La Harry va desviar la mirada cap a en Joe, que escrivia a la seva llibreta.

—Què escrius? No és pas cap entrevista, això.

La Kate s’havia oblidat del seu nen que volia agafar experiència i no s’havia adonat que treia la llibreta. Un terrible error fatal de nen estudiant.

—Perdona, Harry. Només pren notes de com faig la meva feina. Oi que sí, Joe?

El seu to de veu va funcionar i el noi de seguida va deixar el boli a sobre la taula i va fer un somriure radiant a la Harry.

—Deures! —va dir.

Però la connexió ja s’havia trencat. La Harry va començar a retirar les tasses, fent equilibris amb la cara porcellana com una cambrera en una cafeteria al davant de la platja. La Kate es va aixecar per ajudar-la, va començar a posar els plats al rentaplats mentre pensava com podia recuperar la seva confiança. Se li estava acabant el temps.

—Bé, ja hem parlat del motiu pel qual hem vingut. De debò que espero que em puguis ajudar —va dir la Kate—. El reportatge que escric és sobre el descobriment del cos de l’Alice Irving a Howard Street. Has llegit els meus articles sobre aquest tema?

Les portes es van tancar de cop. Els ulls de la Harry van quedar inexpressius.

—No, no en sé res, d’això —va dir, amb rigidesa—. A Howard Street? Bé, jo no hi vivia, allà. No estic segura de recordar aquest carrer.

—És on vivia la teva amiga.

—No ho crec pas —li va etzibar.

—La Toni, del Royal Oak —va dir la Kate.

—La Toni? Ah, la Toni Baker. Ostres, precisament em va trucar l’altre dia. T’ho va dir ella, on em podies trobar? Mira, fa molt de temps que vivia allà. No crec que et pugui ajudar. A més, m’he de preparar per sortir. Ara hauríeu de marxar —va dir, agafant la seva bossa—. Oi que no us fa res que no us acompanyi a la porta? Gràcies.

La Kate va empènyer en Joe cap al rebedor.

—Et deixo la meva targeta a sobre la taula, Harry, per si de cas em vols trucar —va cridar, i va tancar la porta en silenci—. Ja ho tenim, doncs —va dir, mentre ella i en Joe caminaven de tornada a la redacció.

En Joe la va mirar, molt sorprès.

—Què tenim? No ha sigut un autèntic desastre? Ens ha demanat que marxéssim!

—Però què ens ha dit abans de demanar-nos que marxéssim?

—Res. Ha dit que ella no sabia res.

—Joe, per l’amor de Déu, que no saps interpretar les reaccions de la gent? Tan bon punt he esmentat el nadó, s’ha tancat de cop. I ha dit una mentida tonta sobre Howard Street.

—Ah —va dir ell.

—Aquesta dona sap alguna cosa —va dir la Kate—. Ja tindrem oportunitat de tornar a parlar amb ella a la festa. I, Joe, no prenguis notes quan intentes guanyar-te la confiança d’algú. Regla d’or de les entrevistes.

—Però tu em vas dir que la regla d’or era prendre notes sempre —va replicar.

La Kate va sospirar. Pas a pas.