20

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Angela

Aquell matí havia tingut el pressentiment que alguna cosa passaria. Un brunzit a dins del cap. En Nick estava en silenci, revisava una comanda per al majorista de productes de lampisteria mentre es menjava els cereals, però ella tenia la fressa ficada a dins. Amb prou feines va sentir que ell li deia adéu quan se’n va anar.

Va seure amb el número de la Kate Waters davant seu mentre s’acabava el cafè, i es va prometre que li trucaria a l’hora de dinar.

Però el telèfon va sonar just abans de migdia.

—Hola, perdoni que la molesti, però intento localitzar l’Angela Irving —va dir una dona. Una veu agradable, va pensar. Educada. Acollidora.

—Sóc jo mateixa —va dir—. En què la puc servir?

—Oh, estic molt contenta d’haver-la trobat, senyora Irving. Sóc la Kate Waters, del Daily Post. Em preguntava si podria parlar amb vostè sobre una notícia en la qual he estat treballant…

—Esperava que em truqués —la va interrompre l’Angela.

Es va produir un breu silenci mentre la Kate Waters assumia aquella anticipació.

—Oh —va dir, ràpidament—. Així veig que va llegir la notícia que vaig escriure la setmana passada, oi, senyora Irving?

—Sí —va dir l’Angela—. Creu que el nadó que han trobat és l’Alice?

—Què en pensa, vostè? —va preguntar la periodista.

—No ho sé. Espero… —i llavors l’Angela es va posar a plorar.

La Kate Waters va esperar que es refés una mica, murmurant a través del telèfon que no tenia intenció de molestar-la, que comprenia el xoc emocional que allò li devia haver causat, després de tants anys.

Quan finalment l’Angela va tornar a parlar, només va dir:

—Potser és millor que vingui a veure’m. Té la meva adreça?

La Kate Waters va respondre que seria allà al cap de dues hores i les dues dones es van acomiadar.

L’Angela es va quedar asseguda al mateix lloc fins que va sentir els trucs a la porta. No podia pensar en res més que en l’Alice. En el dia que va desaparèixer. En els dies posteriors.

No havia sigut capaç de tornar a fer d’infermera, després. No podia estar en un hospital. L’olor dels passadissos, els davantals emmidonats, les sabates ben cordades, tot li recordava la seva pèrdua. En comptes d’anar a treballar, va fer front a aquell dolor aclaparador a casa, en privat. Tots dos ho van fer. El seu fill Patrick se n’havia anat a viure una temporada amb l’àvia i la casa ressonava amb la seva absència.

Ella i en Nick seien al sofà, miraven la televisió, o llegien el diari, o escoltaven la ràdio, fins que alguna cosa apareixia en escena. Una cançó que li agradava escoltar quan estava embarassada, la menció del nom Alice, o la paraula «nadó», o «embaràs», o «hospital» —o qualsevol cosa, de fet—, i llavors ella es posava a plorar. En Nick li agafava la mà i la consolava. Li deia que no era culpa seva. Havia tingut la nena en un hospital. Hauria d’haver estat fora de perill.

Però no havia sigut així.

Quan les infermeres van arribar a l’habitació, corrent pel terra de linòleum del passadís després de sentir el seu xiscle, el bressol estava fred.