60

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Emma

La Harry i jo ens hem trobat a l’estació de Woolwich Dockyard i hem agafat un taxi. El local dels Boys’ Brigade ja fa temps que està força atrotinat. Semblava que s’inclinés com un borratxo cap a l’esquerra, la teulada estava coberta de molsa i la pintura s’estava pelant.

—No em puc creure que encara s’aguanti dret —ha dit la Harry, mentre pagava el taxista i sortia del taxi. Ella ha tirat pel look glam-rock, i jo he optat pel new romantic. Tot buscant roba vella en una caixa de les golfes, he trobat un antic vestit de la Jude amb un miler de botons; em queda folgat, massa gran, tot i que juraria que me l’havia posat alguna vegada, abans. Li he demanat a en Paul que m’ajudés. Quan ha acabat, m’ha fet un petó i m’ha dit: «Estàs guapíssima, Em. Passa-t’ho bé amb totes aquelles troneres».

«Gràcies per ajudar-me amb els botons», li he dit, mentre em posava l’abric i agafava les claus. «No m’esperis despert. Segurament arribaré tard».

«D’acord, adéu», ha dit, i llavors ha engegat la televisió.

La discoteca està molt animada quan arribem i la música em colpeja com un totxo al cap, o sigui que estic uns segons que no puc veure ni sentir res. La Harry em pessiga el braç per captar-me l’atenció, els ulls li brillen.

—És com si tornéssim enrere en el temps —crida—. Però ara ja som majors d’edat. Vols un Bacardi amb Coca-Cola?

—No, un Dubonnet amb llimona amarga, o aquella horrible sidra dolça. Tinc ganes de notar-ne el regust quan torni cap a casa. —Feia temps que no estàvem tan relaxades, fent bromes com un parell d’adolescents.

La Toni i la seva colla ens vénen a saludar de seguida, ansioses per saber què hem fet durant tots aquests anys.

He planejat amb antelació el que diria sobre la meva vida. Ras i curt, Emma, m’he dit a mi mateixa. La roba bruta es renta a casa. No cal fer llàstima. Ni que em jutgin.

I tot sembla que va la mar de bé. Deixo que la Harry parli —bé, si més no, ho intenta, perquè és difícil fer-se entendre amb l’estrèpit de la música i un centenar de veus cantant amb els Wham!—, i les noies queden encisades. No paren de tocar-nos, com si fóssim extraterrestres. És ridícul, la veritat, però segur que si jo m’hagués quedat a viure en aquest barri faria el mateix. Seria com una d’elles. Una mare impacient de mitjana edat, amb una feineta a Tesco i uns fills que no truquen mai.

Finalment aconseguim les begudes, i quan alguna de les noies s’aixeca per anar a ballar, intento parlar amb la Harry, però és inútil i al final me’n vaig al lavabo. Sovint em pregunto per què em vaig passar gran part de l’adolescència en lavabos públics pudents, però ho veig ben clar quan hi entro i tanco la porta. Era l’únic lloc on ens podíem sentir.

Entro en un dels cubicles, m’ajupo en un dels vàters de mida infantil i llegeixo els missatges obscens gravats a l’altura del cap. Es veu que una noia que es diu Maz s’està repassant tots els membres dels Boys’ Brigade, i els marca com si fos una presonera comptant els dies. Potser ho és.

Em reservo la informació per explicar-l’hi a la Harry, però quan surto del lavabo és allà. Parla amb una dona que no he vist mai. Té la nostra edat, però no em sembla que sigui de l’institut. Decideixo guardar la Maz per a més tard.

La dona es diu Kate Waters. Noto com si m’haguessin clavat un cop de puny a l’estómac quan la Harry ens presenta. Sento que faig un crit ofegat i el converteixo en un estossec perquè la dona no se n’adoni. Però em mira com si haguessin encès un focus de llum. Només cal esperar que m’enfoqui. En el fons tinc la tranquil·litat que no sap el meu nom real. Però em noto la màscara tan fluixa que gairebé em rellisca. Tot i així, la Kate Waters no mostra cap senyal d’haver-me reconegut.

Intento no reaccionar quan esmenta l’Alice Irving. Desvio la conversa cap a un terreny més segur.

—Deu ser interessant, ser periodista —sento que dic. Déu meu, se’m nota d’una hora lluny que estic inquieta. Segur que ho sap. Segur que se n’ha adonat.

Però si ho sap, no ho demostra. Segueix el meu petit joc. De fet, és força divertida. Ho sap tot sobre en Malcolm Baker i la Sarah S., tot i que ens acaba de conèixer. La Toni l’hi deu haver explicat. És curiós, això, és una mica com jo amb els meus llibres. En un instant em converteixo en l’experta en la vida d’alguna persona. Però a vegades és perillós pensar que saps massa coses, perquè al capdavall, qui coneix realment bé una persona? Pots gratar la superfície de la pell, però mai no arribes al fons de la carn dels altres. Als ossos.