59

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Kate

La Kate va trobar en Mick repenjat al capó del seu cotxe.

—Mira-te-la, ella, que ens va empolainada. Que vas de cacera aquesta nit? —va cridar, mentre ella s’hi acostava.

—Calla, Mick. Què hi fas, aquí? —va preguntar.

—M’han fet venir els de la secció de fotografia. Per fer unes quantes fotos d’aquesta trobada on vas. Que no t’ho han dit?

—No —va dir la Kate—. Ningú no diria que ens dediquem al món de la comunicació. Escolta, no ho veig gaire clar, això de fer fotos. És una mena d’expedició per explorar el terreny. Només he vingut a la festa per conèixer la gent que vivia per aquí quan van enterrar l’Alice Irving. No crec que hi hagi gaire res per fotografiar.

—Cony de gent. Avui és el meu dia lliure. Podrien informar-se una mica més abans d’enviar-me a fer fotos —va rondinar en Mick, mentre llençava la punta del cigarret.

—Perdona, Mick —va dir ella—. De fet, sí que pots fer una cosa. M’han donat una foto i en necessito una còpia. Me la pots fer tu?

Va arronsar les espatlles.

—Sí, esclar.

La Kate començava a tremolar de fred. Havia deixat l’abric al cotxe quan havia entrat a casa de la Barbara.

—Entrem al cotxe —va dir—. Així t’ho explico mentre entro en calor.

Li va donar la fotografia en blanc i negre de la Barbara i ell la va examinar.

—És guapa, aquesta noia —va dir—. Qui és?

La Kate va posar al corrent en Mick sobre la Barbara, el número 63 de Howard Street i l’Al Soames, mentre ell encenia un cigarret rere l’altre, amb la finestra abaixada per poder-lo aguantar amb la mà a fora, com si això pogués evitar la boira blava de fum que ja omplia l’interior del cotxe.

—També hi ha unes altres fotos —va dir la Kate.

—Unes altres? Què vols dir, també són fotos artístiques?

—No, són Polaroids de dones inconscients, algunes molt jovenetes, que vaig agafar del pis d’en Soames. Crec que la Barbara és una d’elles. Ara no les tinc aquí, però demà te les ensenyaré.

—Collons. L’hi has dit a en Terry, ja? —va preguntar.

—Deixa’m respirar una mica, Mick. Això acaba de passar. No tenia ni idea que em trobaria amb una de les víctimes de l’Al Soames. La dona m’estava maquillant tranquil·lament, i tot d’una em cau a sobre aquesta història. A més, vull reflexionar-hi una mica abans de parlar-ne amb els de notícies. Ja saps com són, s’hi llançaran de cap. No sé si la Barbara és conscient del que li va passar. Podria ser un cop terrible per a ella. Aquest tema s’ha de tractar amb molt de compte.

—Sí, tens raó. Pobra dona.

—Per començar, he d’esbrinar qui és l’altre home de les fotos —va dir.

En aquell moment va desitjar no haver deixat de fumar.

—Va, i ara vés-te’n —va dir, fent un gest amb la mà per escampar el fum i la temptació ben lluny—. Ja parlaré amb en Terry demà al matí. Aquesta nit no hi podem pas fer res.

En Mick va somriure.

—Molt bé, demà seré a la redacció, si em necessites —va dir, llençant una altra punta de cigarret.

Va passar una colla de dives de discoteca envellides, rient i agafades de bracet.

—Bona nit, senyores —va cridar en Mick a les dones.

—Val més que te’n vagis. M’esperen —va dir la Kate, mentre agafava el seu barret porpra de feltre.

—Doncs va, som-hi. Puc venir? Sóc un crac a la pista de ball. —En Mick va fer un gest a l’estil de John Travolta, clavant un cop al retrovisor i deixant anar quatre renecs.

—Ja ho veig, Mick. Però ja tinc una cita. Val més que te’n vagis a casa i arruïnis la nit a la teva nòvia. Per cert, com està la santa Anna?

Ell va riure.

—Va fent —va respondre, i va donar un copet a l’ala del barret de la Kate com a comiat mentre sortia del cotxe. Va esperar fins que se’n va haver anat per posar bé el retrovisor i mirar-se la cara. Estava prou bé. Tot i que es veia cansada.

—No hi puc fer res més —va dir en veu alta.

Es va preguntar com devia estar la Barbara. S’havia ofert per fer-li una estona més de companyia, però ella la va conduir amb desgana cap a la porta.

«Val més que te’n vagis», li havia dit la Barbara. «Tinc ganes de descansar una estona».

«Esclar, descansa. Demà al matí et trucaré, Barbara», havia respost la Kate.

—Apa, som-hi —va dir la Kate al seu reflex. En Joe devia estar a punt d’arribar i no trigarien gaire a enllestir la feina. Només havien de parlar amb les amigues de la Toni per veure si recollien alguna pista sobre qui hauria pogut dur l’Alice fins allà—. Una hora, com a màxim, i després cap a casa.

En Joe va aparèixer corrent carrer amunt per demostrar que era conscient que anava tard.

—Sembles en Donny Osmond, amb aquesta camisa —va dir ella, quan el noi va arribar panteixant al costat del cotxe.

—L’autobús s’ha quedat encallat per culpa del trànsit i un borratxo m’ha dit que era un collons de marica.

—No pateixis. Jo també he tingut un vespre força mogudet, però va, entrem i enrotllem-nos amb tota aquesta gent. Estàs preparat?

El noi va assentir i va quadrar les espatlles.

La música gairebé li va fer sortir el barret volant quan van travessar la porta. Gloria Gaynor cantava a plens pulmons «Never Can Say Goodbye», i el local dels Boys’ Brigade estava ple de tops ajustats de lluentons i de faldilles massa curtes per a unes cames tan poc adequades. L’Oxfam ha tingut una bona setmana, va pensar la Kate.

Va mirar la cara afligida d’en Joe i es va posar a riure.

—Està ple de mares —li va cridar a l’orella—. Vés a la barra i parla amb les dones d’allà, jo m’encarregaré de la pista de ball.

Es va endinsar entre la multitud amb els braços enlaire, fent un fingit homenatge als primers compassos de «Girls Just Wanna Have Fun», mentre la Toni se li acostava tot ballant i li feia una forta abraçada.

—Això és genial! —va cridar la Kate—. Has fet una feina fantàstica, Toni!

La propietària del pub va alçar els dos dits polzes i li va cridar a l’orella que la seguís.

Es van obrir camí entre els ballarins, evitant els cops de braços que s’agitaven enlaire, fins a una taula a prop de la sortida d’emergència.

La Toni va fer les presentacions, assenyalant i cridant els noms.

—Aquestes són la Jill i la Gemma. —Les dues morenes van assentir amb el cap i li van fer un somriure amable—. Elles són la Sarah B. i la Sarah S. I la Harry.

La Kate va dir hola a totes. La Harry va alçar una cella i va fer cara de sorpresa quan la va reconèixer.

—Si avui ens hem reunit aquí és gràcies a la Kate —va dir la Toni—. Ella va ser qui em va donar la idea d’organitzar la trobada. Va, anem, aquesta és la meva cançó preferida. Vull ballar tota la nit.

Quatre de les dones es van aixecar per seguir-la, i la Kate es va quedar amb la Harry.

Van intentar parlar, però era impossible, de manera que la Harry va cridar:

—Anem al lavabo? —i van sortir del local.

—Bé, ja som al club juvenil —va dir la Kate, quan van arribar a l’antic santuari d’adolescents i va tancar la porta a la música de la discoteca.

La Harry la va mirar de dalt a baix.

—Per què has vingut? —va preguntar, entre dents.

—La Toni em va convidar. Ja ho saps, per què he vingut.

En aquell moment, es va obrir la porta d’un cubicle i va clavar un cop a la paret. Va aparèixer una dona amb un preciós vestit blau i la Kate se la va quedar mirant fixament.