40

Dimarts, 10 d’abril del 2012

Kate

En Simon, el director, es va aturar a la seva taula quan va arribar de bon matí.

—Caram, deus estar molt satisfeta de tu mateixa, Kate —va dir, fent un somriure esgrogueït—. Gran entrevista i la notícia més llegida al web.

Ella li va correspondre el somriure, contenta de tornar a ser als cims assolellats de la gràcia de l’editor.

—I tu també —va dir en Simon, adreçant-se a la figura que tenia al seu costat—. Ha aparegut la teva primera firma a la portada.

En Joe semblava a punt d’explotar d’orgull. La Kate li havia concedit un honor per la cobertura —el seu nom en cursiva al final de la notícia, on s’indicava que passava a les pàgines quatre i cinc—, però el cap de redacció l’havia posat al costat del de la Kate a la portada. Quan la Kate va veure la pàgina de prova va rondinar, però ho comprenia. En Joe Jackson era el «Noi Meravelles» del director.

—Molt bé, i què tenim per a avui? —va preguntar en Simon—. Què diu la policia? Alguna pista sobre qui es va endur la nena?

En Joe semblava un conill davant dels fars d’un cotxe.

—Estem parlant amb la policia, Simon —va dir la Kate.

—I tenim una segona part de l’entrevista amb l’Angela Irving. «La vida sense l’Alice» —va dir en Terry, mentre s’aixecava per afegir-se a la improvisada reunió de redacció.

—Això sona bé —va dir el director, i se’n va anar.

En Joe va mirar la Kate amb un somriure d’orella a orella.

—Gràcies per posar el meu nom a la portada, Kate —va dir—. En realitat, no he fet gaire res.

Ella va remugar. Però de seguida es va estovar.

—Has fet una bona feina, Joe. I ara, prou de tirar-nos floretes i mirem d’esbrinar què li va passar a la petita Alice.

El detectiu Sinclair estava força enfadat quan li va trucar.

—Que la senyora Irving li va telefonar, ahir, senyoreta Waters? —va preguntar—. La seva notícia és absolutament precipitada. Tot just acabo de rebre l’informe.

—Li vaig trucar jo, inspector Sinclair. Ja havíem parlat abans amb ella i sabia que els resultats havien d’estar ahir.

—Li va demanar vostè, que em telefonés?

—Inspector Sinclair, vostè creu que una dona que fa quaranta anys que espera trobar la seva filla necessita que li diguin què ha de fer? L’Angela Irving estava desesperada per saber els resultats.

—Sí, d’acord. Però jo no estava preparat i l’oficina de premsa ha quedat desbordada.

La Kate va encorbar lleument la boca però es va reprimir un somriure de satisfacció. La veu la delataria.

—És que és una notícia extraordinària, inspector Sinclair. Bé —va continuar, mirant de sortir de la zona de perill—, i ara què? Té previst obrir una investigació per assassinat?

—No necessàriament. Encara no sabem com va morir el nadó. Potser no ho sabrem mai. No tenim gaire res en què treballar i l’equip forense tot just ha començat a analitzar l’altre material de l’escenari. Els propers dies sabrem més coses.

—Així, no sap quan la van enterrar?

—Encara no. La investigació està en curs.

—D’acord. I quan parlarà amb la senyora Irving?

La Kate sabia que ja havia anat a casa dels Irving, però volia que l’inspector tingués la sensació que controlava alguna part de la informació.

—He vist el senyor i la senyora Irving aquest matí. Ens ajuden en la investigació.

—Hi ha alguna relació amb la zona del sud-est de Londres?

—De moment no n’hem trobat cap. Però ho estem mirant. Ha passat molt de temps, i la memòria de la gent ja no és la que era.

—Digui-m’ho a mi —va dir la Kate, de broma—. Amb prou feines recordo el que vaig fer ahir, imagini’s el 1970.

—No m’ho puc creure, Kate —va dir, i a ella no li va passar per alt que havia fet servir el seu nom de pila.

—Et deixo treballar, doncs, que ja sé que estàs molt enfeinat. Gràcies per haver parlat amb mi. I si puc ajudar en res, digue-m’ho. Potser t’interessa fer una crida pública per aconseguir informació.

—Gràcies —va dir—. Tinc pensat fer una roda de premsa, però ja et faré saber quan serà.

—Fantàstic —va dir ella—. Tens alguna línia directa per posar-me en contacte amb tu si ens assabentem d’alguna cosa al diari? A vegades la gent ens truca a nosaltres de dret.

Li va donar el seu número de mòbil i li va dir que li digués Andy.

—Fins aviat, Andy. Moltíssimes gràcies —va dir.

Quan va penjar, es va girar cap a en Joe.

—Tot solucionat. Va, continuem. On és aquella llista de noms de Howard Street? La policia ja hi deu estar a sobre a hores d’ara. I no ens oblidem de la Marian Laidlaw. On és ara?