76

Dimarts, 1 de maig del 2012

Kate

Els resultats de les proves d’ADN segurament se sabrien avui. L’inspector Sinclair hi havia donat tota la prioritat, estava ansiós per encarrilar el cas, tal com havia dit a la Kate després de l’entrevista amb l’Emma. Li havia trucat per saber si en Soames vivia amb algú.

—Ara hi enviaré els meus homes, Kate. Només volia saber si hi havia algun factor que pogués complicar les coses.

—No, hi ha una exdona i dos fills grans amb els quals no es fa. És un home molt solitari —va dir la Kate—. Per cert, com ha anat amb l’Emma? —va afegir la Kate.

L’inspector ja s’esperava que li faria aquesta pregunta, i ella volia mantenir ocultes les seves trobades amb l’Emma.

—Pobra dona, estava ben trasbalsada —va dir—. Tremolava de nervis. I tenia la mirada perduda en algun lloc.

—Home, Andy, no estaries trasbalsat, tu, si t’haguessin violat i haguessis tingut un fill quan encara eres una criatura? —va replicar la Kate.

—Ella diu que va tenir un fill, Kate. Però tots dos sabem que és poc probable que això sigui veritat —va dir—. A veure, és una mica estrany que ningú més no en sabés res. Una adolescent té un fill i ningú no se n’adona? De debò?

—Aquestes coses passen, Andy —va dir la Kate—. Hi ha hagut altres casos com aquest. La gent pot arribar a fer coses extraordinàries.

—D’acord, d’acord, però el cos és el de l’Alice, ho diuen els científics, i és en això que em centro. No ens podem distreure amb persones que busquen una mica d’atenció. N’hi ha molta, de gent així, Kate. I si vols el meu consell —va afegir—, no t’hi involucris massa.

Però ja hi estava involucrada.

Va ser l’Angela qui li va donar la notícia aquell dimarts. L’inspector Sinclair li havia telefonat per avisar-la que hi havia novetats en la investigació i per preparar-la per si rebia trucades de la premsa.

Sortosament per a la Kate, l’Angela no la considerava de la premsa.

—Kate —va dir, gairebé plorant—, ha passat una cosa horrible. Les proves d’ADN han relacionat una dona de Londres amb el nadó. L’inspector Sinclair ha vingut per dir-nos que ella va anar a la comissaria dient que el nadó era seu, i van pensar que només els volia fer perdre el temps. Però ara sembla que els va dir la veritat. Estan tornant a fer les proves amb les meves mostres, però em sembla que he tornat a perdre l’Alice —va somicar.

—Això és un desastre —va dir la Kate—. Em sap molt de greu, Angela.

—Sembla que la policia no sàpiga fer res bé —va cridar l’Angela al telèfon—. Primer es van equivocar amb els anys, i ara diuen que és la filla d’algú altre. No sé si podré suportar gaire res més…

—Va, Angela, calma’t. Hi ha en Nick a casa? Millor. A veure, quan t’ha dit que et trucaria l’inspector Sinclair?

—Demà al matí. Ja no sé què pensar.

—Ja ho sé —va dir la Kate—. Escolta, ara val més que pengi per si de cas intenta posar-se en contacte amb tu, però truca’m de seguida que sàpigues alguna cosa.

No va telefonar a en Sinclair. Hauria sabut immediatament que l’Angela li havia trucat, i podria ordenar-li que no tornés a parlar amb la Kate. Ja havia passat altres vegades. Esperaria el moment oportú, fins que l’inspector truqués als Irving amb alguna novetat.

La Kate va seure a la peixera en silenci mentre en Terry renegava. Li anava bé treure-ho tot, la Kate ho sabia. S’aguantava massa, i al final, per algun costat havia d’explotar. Havia tingut una mala setmana, deia, i ella era «la gota que havia fet vessar el got».

—Continua sent una notícia genial, Terry —va dir, després de deixar-lo desfogar—. Estava segura que l’Emma no s’ho inventava —va dir la Kate.

—No, es veu que no —va replicar en Terry—. Maleït sigui. A veure, què podem escriure?

—Només que ara mateix s’estan repetint les proves d’ADN. No em passaran els resultats fins demà al matí. Però si diem que les estan repetint, posarem tots els altres en alerta. Per què no esperem i traiem els resultats en exclusiva? —va proposar la Kate.

—D’acord —va dir ell, de mal humor.

En Joe s’esperava a la taula de la Kate. Havia contemplat l’espectacle a través del vidre amb unes ganes boges de poder ser a dintre.

—Què t’ha dit l’Angela? Què t’ha dit en Terry? —va preguntar.

—Li han dit a l’Angela que l’ADN de l’Emma coincideix amb el del nadó.

—No pot ser! I l’ADN de l’Angela, què? Es van equivocar al laboratori?

—Segurament. La pobra Angela està destrossada. Ara estan repetint les proves i l’Andy Sinclair li trucarà quan tingui els resultats.

—O sigui que no és l’Alice —va dir en Joe—. Quina història.

—I tu que et pensaves que seria avorrit, quan et vaig donar aquell sobre de retalls de premsa —va dir la Kate.

—Bé…

—Això no és mai avorrit —va dir ella.

—Aquesta és la regla d’or número dos? —va preguntar en Joe, somrient.

—Apunta-te-la. Mentrestant jo telefonaré a l’Emma —va dir la Kate.

La trucada es va desviar directament cap al contestador automàtic i li va deixar un missatge, demanant-li a l’Emma que es posés en contacte amb ella.

No podia fer res més que esperar, però la Kate no es podia estar quieta.

—Me’n vaig a casa de l’Emma —va anunciar a en Terry. En Joe va agafar la llibreta i la va seguir cap a fora.

Van trucar unes quantes vegades, van mirar per les finestres de la part del davant, però no van veure cap senyal de vida. La Kate es va quedar indecisa a la porta d’entrada.

—No hi és —va dir en Joe.

—Sí, ja me n’he adonat, Joe —va replicar.

—I ara què fem? —va preguntar, com un xai a l’escorxador.

—Com coi vols que ho sàpiga? —li va etzibar—. Para de queixar-te, per l’amor de Déu.

Ell va apartar la mirada, fent veure que no l’afectava. Tal com havia fet en Jake aquell matí quan se n’havia anat cap a l’aeroport. Va deixar que li fes un petó de comiat i després li havia dit:

—Espero tenir notícies teves quan et facin falta diners.

L’Steve li havia clavat un cop de colze per fer-la callar.

—Estem en contacte, Jakey —havia dit, però el seu fill ja travessava la porta.

—Per què li has dit això? —li va preguntar després l’Steve.

—El consents massa —va dir ella—. Necessita una dosi de món real, no que li riguin les gràcies.

Tot i així, des del cotxe, la Kate li havia escrit un missatge a en Jake: «Torna a casa d’una peça, sisplau. T’estimo, Jake, m x». Però ell no havia respost.

—Ei, hola! —va cridar una veu des d’un tros avall del carrer, i una dona tota sol·lícita se’ls va acostar corrent—. Que busquen la senyora Simmonds? —va preguntar.

—Mmm, sí, esperava trobar l’Emma a casa —va dir la Kate.

—Aquest matí era al metro amb el meu marit. M’ho ha dit quan m’ha trucat per dir que ja havia arribat a la feina. Per cert, sóc la Lynda, una amiga de l’Emma.

—Oh, molt de gust —va dir la Kate, sense passar-li per alt que algunes dones feien fitxar els seus marits quan arribaven i quan marxaven—. No li ha pas dit on anava?

—No, en Derek m’ha dit que se la veia molt distreta, que amb prou feines ha dit res. A veure, la Metropolitan Line està abarrotada en aquella hora del matí. Trobo que ja són ganes d’agafar-la a aquella hora, si no en tens necessitat.

La Kate va fer cara de comprensió.

—Potser tenia un dels seus mals dies —va afegir la Lynda, deslleial a la seva amistat—. A vegades és bastant estranya.

—Sí, bé —va dir la Kate, i després de donar-li les gràcies pel seu temps, va estirar en Joe cap al cotxe.

—On deu haver anat, l’Emma? —va preguntar en Joe, mentre es cordava el cinturó—. Només ho pregunto, no em queixo —va afegir.

—Perdona, Joe. Tinc un mal dia. No en tinc ni idea.

Va començar a conduir de nou cap a la redacció, a l’oest de Londres, i va deixar que en Joe li parlés de les seves ambicions i d’un programa de la tele que havia mirat la nit abans.

On ets, Emma?, va pensar la Kate. Es va aturar de seguida quan li va sonar el mòbil.

—Segur que és ella —va dir a en Joe.

Quan va mirar la pantalla, va veure que era un missatge d’en Jake.

—Merda —va dir. L’última cosa que li feia falta era afligir-se encara més pel seu fill.

«Jo també t’estimo, mare. Perdona’m per ser tan mal fill, x», li havia escrit en Jake.

Li van venir ganes de plorar, però se les va aguantar i va reenviar el missatge a l’Steve. Li va contestar immediatament: «x».

En Joe es va esperar pacientment fins que va acabar.

—Ara estava pensant. I la mare de l’Emma? —va dir en Joe—. Per què no l’anem a veure? Encara no hi hem parlat, oi? Potser sap on és l’Emma.

—Bona pensada, Joe —va dir ella—. Busca’m l’adreça.