1

Dimarts, 20 de març del 2012

Emma

El cursor de l’ordinador em parpelleja amb complicitat mentre m’assec a l’escriptori. Toco el teclat i apareix una foto d’en Paul a la pantalla. És la que li vaig fer a Roma durant la nostra lluna de mel, amb els ulls plens d’amor davant meu en una taula al Campo de’Fiori. Intento tornar-li el somriure, però quan m’inclino endavant veig fugaçment el meu reflex a la pantalla i m’aturo. No suporto veure’m a mi mateixa de manera inesperada. A vegades, no em reconec. Et penses que saps quin aspecte tens i llavors veus aquesta desconeguda mirant-te. Em fa por.

Però avui estudio la cara de la desconeguda. Els cabells castanys mig recollits ben amunt en un monyo esbullat, la pell nua, ombres i arrugues que convergeixen al voltant dels ulls i semblen marques d’abatiment.

«Ostres, estàs horrible», li dic a la dona de la pantalla. El moviment de la seva boca m’hipnotitza i la faig parlar una mica més.

«Au vinga, Emma, treballa una estona», diu. Li faig un petit somriure i ella me’l torna.

«Et comportes com si fossis boja», em diu amb la meva pròpia veu, i callo.

Sort que en Paul no em pot veure, penso.

Quan en Paul arriba a casa al vespre, està cansat i una mica malhumorat després de tot un dia d’aguantar estudiants estúpids i d’una altra discussió amb el cap de departament sobre els horaris.

Potser és una cosa de l’edat, però sembla que a en Paul el trasbalsen molt últimament aquests desafiaments de la feina. Crec que comença a dubtar de si mateix, que veu el seu lloc de treball amenaçat. De fet, els departaments de la universitat estan plens de llops: un munt d’homes presumint i fanfarronejant que s’aferren a la seva superioritat amb les urpes. Jo li dic tot el que espera que li digui i li preparo un gintònic.

Quan aparto el seu maletí del sofà, m’adono que ha portat un exemplar de l’Evening Standard. El deu haver agafat al metro.

M’assec i el llegeixo mentre ell es dutxa per treure’s de sobre els maldecaps del dia, i llavors és quan veig un article breu sobre el nadó.

«S’ha trobat el cos d’un nadó», diu. En unes poques ratlles expliquen que han descobert l’esquelet d’un infant en unes obres de construcció a Woolwich i que la policia està investigant. Rellegeixo la notícia unes quantes vegades. No la puc entendre correctament, és com si estigués en un altre idioma.

Però sé què hi diu i el terror s’apodera de mi. Em deixa sense aire als pulmons. Em dificulta la respiració.

Encara estic asseguda al sofà quan en Paul baixa, tot mullat, amb la pell rosada i cridant que alguna cosa es crema.

Les costelles de porc han quedat de color negre. Incinerades. Les llenço a les escombraries i obro la finestra perquè marxi el fum. Agafo una pizza precuinada del congelador i la poso al microones mentre en Paul seu en silenci a la taula.

—Hauríem de tenir una alarma per als fums —diu, en comptes d’escridassar-me perquè gairebé provoco un incendi a casa—. És fàcil oblidar-te de les coses quan estàs llegint. —És un home encantador. No me’l mereixo.

Dreta al davant del microones, mentre observo la pizza que dóna voltes i bombolleja, em pregunto per enèsima vegada si em deixarà. Ja ho hauria d’haver fet anys enrere. Jo ho hauria fet, si hagués estat al seu lloc, enfrontant-se diàriament a les meves cabòries i a les meves preocupacions. Però no li veig cap indici de voler fer les maletes. En comptes d’això, em cuida com un pare amoïnat per protegir-me de qualsevol mal. Em tranquil·litza quan em poso nerviosa, s’inventa motius per animar-me, m’abraça per calmar-me quan ploro, i em diu que sóc una dona brillant, divertida i meravellosa.

«És la malaltia el que et fa estar així», em diu. «No ets tu».

Però sí que ho sóc. Ell no em coneix de debò. D’això me n’he ben assegurat. I respecta la meva intimitat quan evito parlar del meu passat.

«No cal que me’n parlis, si no vols», diu. «Jo t’estimo tal com ets».

Sant Paul. Així és com l’anomeno quan fa veure que no sóc una càrrega per a ell, tot i que normalment ho desmenteix.

«No ho crec pas», diu.

Bé, doncs no és un sant. Però qui ho és? De totes maneres, els seus pecats són els meus pecats. Què solen dir les parelles grans? El que és teu és meu. Però els meus pecats… bé, són només meus.

—Per què no menges, Em? —pregunta, quan li poso el plat a taula.

—He dinat tard, he tingut molta feina. Ara no tinc gana, ja menjaré alguna cosa més tard —menteixo. Sé que m’ennuegaria si em posés alguna cosa a la boca.

Li faig el meu somriure més brillant, el que faig servir per a les fotos.

—Estic bé, Paul. Va, menja.

Des del meu lloc habitual a la taula, agafo el got de vi entre les mans i faig veure que escolto el relat del seu dia. La veu li puja i li baixa, fa pauses mentre mastega aquell menjar fastigós que li he servit, i llavors continua.

Assenteixo de tant en tant però no sento res. Em pregunto si la Jude ha vist l’article.