16

Dimecres, 28 de març del 2012

Kate

Quan va sortir de l’ascensor per entrar a la redacció, va pensar que ja estava tipa d’aquell dia, tot i que pràcticament acabava de començar. El seu mal humor li havia irritat els ulls i li feia arrugar el front, però en Joe Jackson encara no sabia captar gaire l’estat d’ànim de la gent.

—Hola, Kate, com estàs? —li havia dit, com un periquito trempat.

La Kate li havia llançat una mirada que hauria fet por a un rottweiler. Va deixar caure la maleta de l’ordinador a sobre la taula, fent un desagradable soroll metàl·lic amb el portàtil, i va anar directament al lavabo de dones per donar-se un respir.

Aquell matí, l’Steve li havia portat el seu «te del llit» mitja hora abans de l’habitual, i es va quedar dret al seu costat fins que ella es va despertar.

—Perdona, és molt d’hora, amor meu, però he d’anar a treballar a les vuit, tinc ronda de visites aquest matí, i en Jake ja és a baix —li va dir, en to d’advertència. Tots dos sabien que això era sinònim de problemes.

En Jake, el fill gran, havia aparegut inesperadament la nit abans, a la meitat del trimestre universitari. Era massa tard per parlar: l’Steve ja era al llit, exhaust de les visites del dia amb els pacients de càncer, i la Kate no s’havia vist amb cor d’afrontar l’última crisi d’en Jake tota sola. L’havia enviat al llit amb la promesa que parlarien l’endemà al matí. I havia arribat el moment.

La Kate es va llevar tentinejant i amb prou feines havia tingut temps de seure a la cadira de la cuina quan en Jake va anunciar que deixava la carrera de Dret i que se n’anava a viatjar.

Bé, «anunciar» probablement és una exageració. En Jake ho havia esmentat amb aquell to despreocupat tan irritant, com si estigués girant dos ous escaldats a dins d’un cassó. Era un noi que «s’ho agafava tot amb calma», segons l’informe de l’institut. «Gandulejar» era tal com ho anomenava la Kate, però l’Steve sempre li havia aconsellat que evités enfrontar-se amb el seu fill.

«Només empitjorarà les coses. Ja li passarà», deia.

Però no li havia passat.

«Abandona quan les coses es posen difícils», havia dit la Kate quan en Jake va decidir deixar de tocar el saxo després de tres mesos, malgrat que els havia suplicat que li compressin l’instrument. «És molt intel·ligent, però no li dóna la gana fer cap esforç», es queixava la Kate. «El pobre Freddie es crema les celles per aconseguir les notes que té. Deu ser molt emprenyador veure que el seu germà fulleja una mica el llibre i treu un excel·lent».

I a ella també l’emprenyava. Ella era com en Freddie. I no entenia d’on podia venir la falta de motivació d’en Jake. Tant ella com l’Steve tenien una gran ètica del treball, però en Jake es quedava als peus de l’escala, mirava enlaire i arronsava les espatlles davant la idea d’haver-la de pujar.

Va ser l’Steve qui va trencar el silenci que va omplir la cuina després de la notícia del seu fill.

—On tens pensat anar de viatge? —Agradable i neutral. Molt Steve, va pensar la Kate.

—Encara no ho sé —va dir en Jake, mostrant el seu bonic somriure—. A Tailàndia, potser?

—I no ho pots fer quan acabis la carrera? —va dir la Kate, mentre el noi posava el plat de menjar a la taula—. Només et falta un any per acabar.

—No estic segur que estigui fent la carrera adequada, mare —va dir en Jake, atacant els ous, amb el drap de cuina penjat a l’espatlla.

—Però tu sempre has volgut fer Dret —va dir la Kate, mentre s’anava enfonsant a poc a poc a la cadira—. Què ha canviat?

—Crec que he canviat jo —va dir, sucant un tros de pa al rovell—. Crec que vull altres coses, ara.

La Kate i l’Steve van intercanviar una mirada per sobre del cap inclinat del seu fill.

—Bé, val més no prendre decisions precipitades, Jakey —va dir l’Steve—. Per què no acabes aquest any i després fas un balanç? T’has de donar una mica de temps per pensar-hi.

—De fet, ja he dit a la universitat que no hi tornaré —els va dir el seu fill—. Han sigut molt amables. Ja està tot solucionat.

Es va produir un silenci feixuc i després crits —de la Kate sobretot, mentre en Jake mastegava pacientment el menjar del plat—, seguits de súpliques, recriminacions i cops de porta. L’esmorzar es va acabar d’una manera molt lletja. L’Steve se’n va anar aïrat cap a l’hospital, en Jake se’n va anar al llit i la Kate es va quedar sola a la cuina renegant.

—No són ni les vuit del matí i el dia ja és un autèntic malson —va dir.

Més tard, mentre conduïa per Londres en direcció al diari, la Kate va serrar les dents i va assajar el que li diria després a en Jake, mentre insultava els taxistes i els conductors de furgonetes que gosaven interposar-se en el seu camí.

L’estrès li havia passat factura. Es va mirar al mirall i es va veure les bosses als ulls, el rímel mig escampat i els cabells que se li escapaven d’una cua mig desfeta.

—Ostres, quina pinta —va mussitar. Semblava que acabés de baixar a l’andana després d’un xoc de trens. Es va treure la goma dels cabells i va agafar un raspall de la bossa per arreglar aquell embull.

—Au vinga, calma’t —va dir al seu reflex.

Tu ho pots fer, es repetia mentalment mentre es raspallava els cabells. Era un mantra que havia après del seu pare, un home que no suportava la negativitat.

«Au vinga, Katie», li deia, mentre ella s’esforçava per aprendre a anar amb bici, per aprovar un examen de matemàtiques o per aconseguir una entrevista de feina. «Tu pots fer qualsevol cosa».

Era meravellós tenir el teu propi animador personal, però la pressió constant que rebia per aconseguir l’èxit era esgotadora. Molt bé, pare, ho estic intentant, va pensar, i es va agafar a la pica del lavabo per calmar el neguit de les mans.