64

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Emma

—Al principi, no m’ho podia creure —dic—. Em deia a mi mateixa que no podia haver quedat embarassada només per una vegada. Em deia a mi mateixa que la regla va i ve quan vol, en aquella edat; totes aquelles consultores sentimentals de les revistes ho deien. Em deia a mi mateixa que havia comptat malament les setmanes. Em deia a mi mateixa que m’estava engreixant perquè menjava massa llaminadures. Em deia a mi mateixa que el regirament d’estómac era pels nervis dels exàmens.

»Però el meu cos deia una altra cosa ben diferent.

La Kate inclina el cap a un costat.

—Ostres, Emma —sospira.

—Quan van començar els marejos, em vaig pensar que tenia una passa. La mare n’havia tingut una no feia gaire i jo l’havia cuidat. Però el meu malestar no desapareixia i havia de vomitar pràcticament cada matí; engegava totes les aixetes perquè ningú no em sentís, i després perfumava el lavabo amb desodorant perquè ningú no detectés l’olor de la meva desgràcia.

Em giro de cara a la Kate. Necessito que sàpiga que no era una noia estúpida. Era una mica innocent amb els nois i el sexe, però no era estúpida.

—Ja sé que costa una mica de creure, especialment ara, que el sexe sembla que és a tot arreu, però tot i que sabia què estava passant, em pensava que desapareixeria. No em va passar pel cap ni avortar ni beure ginebra tot fent un bany d’aigua calenta. Això hauria sigut admetre que era real.

»Estava convençuda que podria aturar-ho amb el poder del pensament. Que “milloraria”, com si només es tractés d’una malaltia. Ni tan sols se’m va acudir pensar quan havia de néixer la criatura. Estava segura que això no passaria.

La Kate es remou al seient del meu costat i furga a dins de la bossa per treure’n un mocador i donar-me’l. No m’he ni adonat que estic plorant.

—Però Emma —diu ella—, com pot ser que ningú no veiés el que estava passant? En un moment o altre bé es devia notar.

—Mira, doncs no se’n van adonar. No els ho vaig permetre. Duia una doble vida: Emma l’estudiant i Emma la noia que s’havia ficat en problemes. Però no podia durar gaire, això. La veritat picava a la porta, exigint ser reconeguda, com una boja tancada a les golfes. Suposo que en el fons era com una mena de bogeria.

—Ostres, és que devies estar boja de preocupació, m’imagino. I sobretot en aquella edat. Com t’ho vas fer? —pregunta la Kate.

—La veritat és que no ho sé. Però llavors va ser quan va començar el terror, una sensació ofegadora que el món està a punt d’acabar-se.

—I quan l’embaràs es va començar a notar? —pregunta la Kate.

—Això va ser el pitjor de tot —dic—. No podia suportar mirar-me al mirall. La panxa no parava de créixer. Me l’embolicava ben fort amb bufandes i portava jerseis molt amples, i em tancava a l’habitació, lluny de les amigues i de la família, amb l’excusa que necessitava el meu espai. Em feia molta por que ho veiessin i se n’assabentessin.

»A més, com que estava segura que se’m notava molt, em vaig obsessionar a estar tot el dia de punta amb la meva mare i vaig deixar d’abraçar-la. Evidentment, a ella li sabia greu que l’apartés, però no podia arriscar-me.

No puc parar de parlar. Ara ja he començat. I li explico a la Kate que m’enduia el menjar a l’habitació.

—A la Jude no li agradava gens, però el seu nòvio, en Will, li deia que no s’hi atabalés tant. A ell ja li anava bé no tenir-me per allà. I a mesura que la panxa em creixia, m’omplia cada vegada més el plat de menjar, que tot seguit llençava, però així tenia una excusa pel meu augment de pes.

Era molt enginyosa. I el meu cervell era ràpid detectant perills. Gairebé em sento orgullosa del meu jo juvenil. Hauria tret un deu en enganys.

La Kate assenteix i no em treu els ulls de sobre. Sé que té ganes de fer-me un munt de preguntes sobre com em vaig quedar embarassada i què va passar amb el meu fill, però hi ha massa coses per explicar. Ho he de deixar anar de mica en mica, perquè si no, sortirà en tromba i m’ofegarà. Estic marejada. Com si el cap m’hagués d’explotar.

—Què va passar quan et vas posar de part, Emma? No ho podies pas amagar, això —diu la Kate.

—No, va ser com un malson —dic—. Però estava tota sola. Va anar tot molt ràpid. El moment del part, vull dir. Vaig tenir mal d’esquena un parell de dies i després se’m va escapar el pipí i la panxa se’m va posar dura. Era el meu cos, però no era el meu cos, no sé si m’entens. Vaig perdre el control i quan em venien els dolors, cada vegada pitjors, m’agafava fort a la vora de la banyera i cridava. Em pensava que em moriria. Recordo que cridava la mare, tot i que sabia que no era a casa. Sabia que estava sola. Ho havia d’estar. No ho podia saber ningú.

La Kate m’agafa la mà tal com jo m’agafava a la banyera. I tots els records tan profundament enterrats s’apinyen a dins del meu cervell, truquen a la porta per sortir.

Em veig a mi mateixa com a través d’una finestra. Quan la cosa va lliscar cap a fora, brillant i fumejant per la fredor del lavabo, vaig deixar aquell bolic de sang a terra. Senzillament es va anar refredant al meu costat.

No va ser tal com deien els fullets. Mentre les altres noies de l’escola llegien secretament Fear of Flying, jo llegia fullets sobre placentes i cordons umbilicals que havia pispat d’amagat de la sala d’espera de l’hospital. Totes aquelles paraules em feien venir ganes de vomitar, però m’ho havia de llegir, per si de cas.

Al lavabo de casa, vaig tallar el cordó amb unes tisores de la farmaciola i el vaig embolicar amb tota la resta de coses que havien sortit de dintre meu amb un exemplar del Sunday Times que havia agafat del revister. Vaig obrir les aixetes de la banyera i em vaig ficar a dins de l’aigua tèbia, observant com es movien les restes de sang al meu voltant.

—És el silenci després dels crits, el que recordo —li dic a la Kate—. Vaig tenir sort. La Jude i en Will eren a la feina. Estava jo sola amb la cosa. No recordo pas haver-la mirat, però segur que ho vaig fer. Com quan fan una pel·lícula de por a la tele i la mires entremig dels dits per no veure l’horror complet. No tinc cap record de la seva cara. Ni tan sols sé si era nen o nena.

—Oh, Déu meu, i és la primera vegada que ho expliques a algú, això? —pregunta la Kate.

—Sí —responc—. Una vegada vaig intentar explicar-l’hi a la Harry, però no va entendre què li estava dient. I no podia dir-ho a ningú més. Perquè vaig fer una cosa terrible.

—Què vas fer, Emma? —pregunta amb veu suau—. Li vas fer alguna cosa, al teu fill?

—El vaig enterrar —li dic.