9

Dissabte, 24 de març del 2012

Angela

En realitat no sabia per què havia agafat el diari. En Nick havia fullejat directament les pàgines d’esports quan l’havia portat del garatge aquell matí, i després l’havia abandonat a sobre la taula. L’Angela ja havia planejat el seu matí —de compres al supermercat i després un cafè amb la Louise de camí cap a casa—, però va agafar el diari i va anar passant pàgines mentre esperava que la rentadora acabés de centrifugar. Volia posar la roba a l’assecadora abans de marxar. No llegia el text, només mirava les fotos. Però la paraula «nadó» li va cridar l’atenció.

«Qui és el nadó trobat a les obres?», deia el titular.

Va començar a llegir la notícia i va notar que se li posava la pell de gallina sota la roba. Havien trobat el cadàver d’un nadó. Va ser la paraula «trobar» la que la va fer cridar. En Nick hi va anar corrents.

—Què tens, Angie? —va preguntar—. Què ha passat?

No podia parlar. Es va limitar a passar-li el diari amb el dit clavat en el titular.

Va llegir el que ella li assenyalava i l’Angela li va veure el cansament a la cara quan va entendre què significava.

—Angie, amor meu, això no vol dir res. Ho saps, oi? Ja n’hem parlat moltes vegades, de tot plegat, oi que sí?

L’Angela no el va voler mirar a la cara i va continuar llegint i rellegint la notícia. Memoritzant-la.

—És que és just després del seu aniversari. Podria ser un senyal —va dir.

—Angie —va dir ell, aquesta vegada alçant la veu—. L’únic que aconseguiràs creant-te esperances serà angoixar-te més. Et tornaràs a posar malalta, com abans.

Ella va assentir. L’any 1999 també van trobar un cos a Staffordshire i ella estava segura que era l’Alice. Ho notava a les entranyes. Però no l’era. Va resultar que era un nen, el fill d’una pobra dona desgraciada que ofegava els nens com a mètode anticonceptiu. La policia n’hi havia trobat dos més al congelador.

—La policia s’hauria posat en contacte amb nosaltres si hi hagués alguna possibilitat que fos l’Alice. No et sembla? —va dir en Nick, que finalment va pronunciar el nom de la seva filla.

—Se n’han oblidat, d’ella —va dir la seva dona. Era veritat. Tothom se n’havia oblidat. I volien que ella també se n’oblidés, ho sabia. La policia s’havia cansat de les seves trucades.

«Ens posarem en contacte amb vostè de seguida que tinguem novetats, senyora Irving», li havia dit l’últim agent amb qui havia parlat. Semblava avorrit i irritat, i l’Angela es va adonar que s’havia convertit en una molèstia. Des d’aquella vegada, l’Angela no hi havia trucat més, i ara, tretze anys després, no sabia a qui trucar.

Va plegar el diari i el va entaforar entre el coixí i el braç de la butaca. Ja s’ho tornaria a mirar després.

—Vols que t’acompanyi a l’Asda? —va preguntar en Nick—. Així t’ajudaré a portar les bosses, que no agafis mal d’esquena.

L’Angela no va poder tornar a llegir la notícia fins que en Nick no se’n va anar a dormir. Va treure el diari de l’amagatall i el va allisar amb la mà. Va repassar l’article atentament dues o tres vegades més, després es va apuntar el nom de la periodista al seu diari personal i es va guardar la crònica doblegada ben petita. Potser trucaria a aquesta tal Kate Waters, va pensar. Només per fer-li unes quantes preguntes. Quin mal hi havia, en això?