12

Diumenge, 25 de març del 2012

Emma

El camí de tornada cap al metro sembla el doble de llarg perquè les cames em tremolen.

Ha anat tot malament. M’havia armat de valor per treure el tema del nadó, tenia totes les respostes a punt per a un possible interrogatori, però li havia de fer aquella última pregunta. Sobre en Will. Per assegurar-me que ell ja no estava en escena. Però esclar que hi és. Què em pensava?

Intento calmar la respiració, però encara tinc el cor desbocat quan finalment m’assec al tren de la Central Line.

Estic atordida. Entre estacions, veig el meu reflex a la finestra del davant.

Quan finalment arribo a casa, hores més tard, en Paul s’ha cuinat el pollastre —sento l’olor; fa olor de casa— i espera pacientment quan giro la clau al pany. Abans li he trucat per dir-li que faria un tomb per les botigues aprofitant que anava al centre.

—Nena, estàs glaçada —diu—. Vine i escalfa’t una mica. Vols que et prepari un bany?

—Estic bé, Paul —dic, i llavors li explico com ha anat el dinar—. La Jude ha fet guisat de llenties —dic, entre rialles. Ell sap que no m’ha agradat mai.

—Esclar, què et pensaves? —diu ell—. Com és el seu pis?

I ho he de pensar.

—Té tapissos penjats a les parets i llums amb pantalla de roba —dic—. Probablement ella ho descriuria com un estil chic descurat, però és més aviat fastigós descurat.

En Paul somriu.

—Has hagut de caminar molt? —pregunta, mentre m’agafa els peus per posar-me’ls sobre la seva falda i escalfar-me’ls.

—És molt lluny del metro, és una zona plena de botigues que venen neveres de segona mà. De fet, m’ha fet una mica de cosa caminar per aquell carrer. No sé per què hi vol viure, allà.

La Jude es va traslladar a la banda nord del riu ja fa anys. Tenia ganes de fer un canvi, em va dir més endavant, quan vam recuperar el contacte, quan jo vaig fer el primer moviment per fer les paus. Feia anys que no parlàvem, però ja se sap com van les coses quan t’hi aferrisses molt. La meva ira pel fet d’haver-me tret de casa probablement s’hauria calmat de seguida si m’haguessin deixat tranquil·la, però me’n vaig anar a viure a casa dels avis durant un temps, i a l’àvia li va encantar tenir l’oportunitat de confirmar que tenia raó sobre les mancances de la seva filla com a mare. Va intensificar la meva rancúnia, li penjava el telèfon a la Jude perquè no pogués parlar amb mi —«És pel teu bé», em deia. I quan em vaig poder espavilar tota sola, el silenci ja era total.

Per descomptat, vaig pensar molt en la Jude, durant tots aquells anys, i a vegades m’imaginava un retrobament. Vaig suposar que la veuria quan es va morir l’avi, però suposo que el conflicte entre ella i els seus pares estava massa arrelat per poder-lo solucionar després de tant de temps. No va venir a l’enterrament, ni tampoc al de l’àvia, un any després. Probablement no es devia imaginar que li havien deixat diners en herència, i jo em preguntava si s’havia sentit culpable quan va rebre la carta del notari.

Vaig anar deixant la idea de posar-me en contacte amb ella per a més endavant. Vaig passar una època força atribolada, buscava feina i habitacions per llogar, i vaig voltar d’una banda a l’altra durant uns quants anys. Després va venir la universitat i en Paul. La vida es va encarrilar, suposo. I llavors ja havia passat tant de temps que no sabia què dir-li a la Jude.

Va ser quan vaig complir quaranta anys que m’hi vaig voler posar en contacte. Com un aniversari de referència, va dir en Paul.

Vaig estar segles pensant què podia escriure-li; què li podia dir, després de vint-i-quatre anys? Al final, vaig posar: «Estimada Jude, com va tot? He estat pensant en tu, en nosaltres, i m’agradaria tornar-te a veure. Estic casada i visc a Pinner. Ho entendré, si em dius que no, però si tens ganes de veure’m, sisplau escriu-me o truca’m. T’estimo, Emma». Encara semblava una nena.

Vaig esperar molt de temps la resposta, al principi dolguda, després enrabiada, i després espantada per si estava morta i m’havia decidit massa tard.

Vaig trucar a l’antic número de Howard Street —per primera vegada des dels setze anys— per esbrinar alguna cosa, tremolant amb el telèfon a l’orella. Però quan van contestar va sortir la veu d’una altra dona.

—Qui diu? —va respondre—. Ah, ella. Fa temps que se’n va anar. Carai, si jo potser ja fa deu anys que visc aquí. És estrany, també va arribar una carta per a ella fa un parell de setmanes.

—La vaig enviar jo —vaig dir—. És la meva mare. Sap on viu, ara?

—No, no sé on va anar. Ho sento. —La dona realment semblava trista—. Què vol que en faci, de la carta?

—Llenci-la —vaig contestar.

L’endemà, vaig trucar a l’antiga oficina on treballava —més desconeguts—, però em van dir que, segons els seus registres, la Jude encara era viva i es van avenir a fer-li arribar les meves dades personals.

Vaig estar amb el cor encongit tres mesos més, i vaig començar a pensar que ja no sabria mai més res d’ella. Si he de ser sincera, no sé com em sentia per això. Alguns dies, estava devastada, em sentia abandonada una altra vegada, i altres dies, sentia alleujament. Ho havia intentat. Ara ja ho podia deixar de banda. Continuar amb la meva vida.

I llavors em va arribar una carta seva a la bústia, molt breu. Recordo que vaig olorar el paper com si pogués captar la seva aroma, i vaig trucar immediatament al nou número que em donava per dir-li que estava molt contenta d’haver rebut notícies seves.

No sé ben bé què esperava, però la Jude no va pas cridar d’emoció quan es va adonar que era jo. No és el seu estil. Tampoc no es va disculpar per la ruptura de la nostra relació, per haver-me fet fora de casa, per haver triat en Will i no a mi.

—Havia de pensar en mi primer, per variar —va dir—. Necessitava trobar-me a mi mateixa. Quan en Will em va deixar, vaig passar uns anys fatals, Emma. Però crec que tu i jo podem deixar-ho tot enrere. Som persones diferents, ara.

I hi vaig estar d’acord.

—Crec que ens hauríem de veure en un lloc neutral —va dir ella—. Anar a prendre un te en algun lloc. Què et sembla?

Les seves condicions, el seu territori, suposo. No ha estat mai a casa nostra. La Jude en diu «casa d’en Paul», i diu que és massa lluny per venir fins aquí: «Pinner és pràcticament als afores de Londres, Emma».

La primera vegada, va triar un cafè a Covent Garden, i hi vaig fer venir en Paul, agafant-lo ben fort de la mà. La Jude no es va molestar a dissimular la sorpresa quan va veure la nostra diferència d’edat, i es va produir un silenci incòmode mentre fèiem veure que llegíem la carta i jo esperava amb un nus a l’estómac el seu inevitable comentari. Però es va aguantar. No va dir res. I al final tot plegat havia anat prou bé. No va ser un retrobament emotiu, però tampoc hi va haver cap discussió.

«Vaja, no ha pas anat tan malament, oi?», va dir en Paul, quan marxàvem.

—Què has comprat? Alguna cosa maca? —diu ara en Paul, mentre s’aixeca per parar la taula, i per un moment no sé de què em parla.

—Oh, no, al final no he comprat res —dic, quan entenc la pregunta—. Només he anat a fer un volt —i em quedo una estona en silenci. No he pas anat a mirar botigues.

Hauria d’haver agafat la Central Line oest per tornar a Pinner, però no ho he fet. He anat en direcció contrària. Recordo que he pensat: no estic anant cap a casa. Bé, en certa manera sí. Estava anant cap a Howard Street.

El viatge ha sigut molt confús, arribàvem a estacions il·luminades i de seguida tornàvem a la foscor, després he pujat i baixat esglaons de formigó entremig de la gent per canviar de línia i agafar la Jubilee Line, i després he tornat a sortir a la llum del dia a Greenwich. L’autobús 472 per anar fins a Woolwich ha trigat molta estona a arribar; és diumenge, no parava de repetir-me. He mirat la pantalla digital que fa el compte enrere dels minuts fins que he pogut pujar a l’autobús. Tres minuts. Un minut. Ara.

Però quan he arribat allà, havia desaparegut tot. Les ruïnes del número 63 de Howard Street estaven darrere d’una tanca de malla de filferro i només m’he pogut quedar allà dreta i recrear la casa dins del meu cap. He avançat una mica i darrere de les barraques dels obrers hi he pogut veure el que era el nostre jardí, abans. He vist el precinte de la policia, amb un extrem solt, i la terra. Però no hi havia res més per veure. I me n’he anat. Una cara darrere d’una finestra de les cases del davant m’estava observant. M’he ficat les mans tenses a dins de les butxaques de l’abric i he marxat amb el cap cot.