3

Dimarts, 20 de març del 2012

Angela

Sabia que es posaria a plorar. Notava com li pujava el plor i li feia un nus a la gola que no la deixava parlar; per tant, va anar a seure al llit uns minuts per endarrerir el moment. L’Angela necessitava estar sola quan arribés. Havia intentat combatre aquella sensació al llarg dels anys; normalment, no plorava mai. No era una persona sentimental. Fer d’infermera i viure entre l’exèrcit l’havien entrenat a no ser-ho des de feia temps.

Però cada any, el 20 de març era una excepció. Era l’aniversari de l’Alice i plorava. Un moment íntim. No se li acudiria mai fer-ho davant de ningú, com feia la gent que es posava a plorar davant de les càmeres. No es podia ni imaginar què es devia sentir estant exposat d’aquella manera. I la gent de la televisió no parava de filmar, com si allò fos una mena d’entreteniment.

«Haurien d’apagar la càmera», li deia a en Nick, però ell només feia un gruny i continuava mirant.

A ella la feia sentir incòmoda, però aparentment allò agradava a un munt de gent. A la mena de gent que intentava formar part de les notícies.

De totes maneres, no creia que ningú pogués entendre per què encara plorava, després de tants anys. Després de tantes dècades. Probablement dirien que amb prou feines coneixia la criatura. Hi havia compartit menys de vint-i-quatre hores.

«Però era una part de mi. Era carn de la meva carn», deia als escèptics imaginaris de dins del seu cap. «He intentat oblidar-ho, però…».

El temor ja començava uns dies abans de l’aniversari de la nena, i li venien flaixos del silenci, d’aquell silenci glaçador que regna sempre en una habitació buida.

Llavors, el dia assenyalat, normalment es llevava amb mal de cap, preparava l’esmorzar i intentava actuar amb normalitat fins que es quedava sola. Aquest any, parlava amb en Nick a la cuina sobre el dia que tenien per davant. Ell s’estava queixant de la muntanya de paperassa que havia d’endreçar i dels nanos nous, que no paraven d’agafar-se dies de baixa per malaltia.

S’hauria de jubilar, va pensar mentre escoltava. Ja s’acosta als seixanta-cinc, però sé que no ho farà. És incapaç de deixar el negoci. Ell diu que necessita un objectiu, una rutina.

No mostra cap indici de saber quin dia és avui. Abans solia recordar-se’n, al principi. Evidentment que se’n recordava. Tots la teníem ben present.

La gent, pel carrer, els preguntava per la nena. Persones que no coneixien de res se’ls acostaven, els estrenyien la mà i els miraven amb l’expressió compungida. Però això era abans. En Nick era un inútil amb les dates assenyalades; expressament, segons l’Angela. Si no es recordava ni dels aniversaris dels seus altres fills, encara menys del de l’Alice. I ella ja havia deixat de recordar-l’hi. No podia suportar el flaix de pànic als ulls quan es veia obligat a recordar aquell dia. Era millor recordar-ho ella sola.

En Nick li va fer un petó al front i se’n va anar a treballar. Quan la porta es va tancar darrere seu, l’Angela va seure al sofà i va plorar de gust.

Havia intentat apartar els records a un racó. No disposava de gaire ajuda, al principi. Només el metge de capçalera, el pobre i vell doctor Earnley, que li donava un copet a l’espatlla o al genoll i deia: «Segur que ho superaràs, bonica».

Després, va trobar els grups de suport, però es va cansar de sentir les desgràcies pròpies i les dels altres. Li feia la sensació que donaven voltes al mateix dolor, l’estimulaven, l’inflamaven i al final ploraven junts. El grup es va empipar quan els va anunciar que havia descobert que no l’ajudava gaire el fet de saber que altres persones també patien. Això no li alleujava el dolor, només hi afegia capes a sobre, per dir-ho d’alguna manera. Es va sentir culpable, perquè quan era infermera i algú es moria, solia donar a la família afectada un fullet sobre com afrontar el dol.

Espero que a ells els ajudés més del que em va ajudar a mi, es va dir a si mateixa tot aixecant-se del sofà. Però no els puc pas criticar. Cadascú feia el que podia.

Un cop a la cuina, va omplir la pica amb aigua i va començar a preparar les verdures per fer un guisat. L’aigua freda li va entumir les mans i llavors li costava manejar bé el ganivet, però va continuar raspant mecànicament les pastanagues.

Va intentar evocar una imatge de com seria l’Alice ara, però era massa difícil. Només tenia una fotografia d’ella. De l’Alice i ella. En Nick l’havia fet amb la petita Instamatic, però era borrosa. L’havia fet massa ràpid. L’Angela es va aferrar fort al marbre de la cuina, com si l’esforç físic la pogués ajudar a veure la carona de la seva filla perduda. Però la imatge no arribava.

Per la foto, sabia que l’Alice tenia un borrissol de cabells foscos, com el seu germà, en Patrick, però l’Angela va perdre molta sang durant el part i encara estava sota els efectes de la petidina quan li van posar la nena als braços. Després li va preguntar a en Nick com era la nena —després que l’Alice hagués traspassat—, però no li va saber dir gaire res. No s’hi havia fixat tal com l’Angela hauria fet, memoritzant-ne cada tret. Només li va saber dir que era preciosa, però sense cap detall concret.

L’Angela no creia que l’Alice s’assemblés a en Patrick. Ell ja va néixer molt robust i en canvi l’Alice era molt fràgil. Amb prou feines pesava dos quilos dos-cents grams. Però tot i així havia examinat les fotos d’en Paddy quan era un nadó, i les que havien fet a la seva segona filla, la Louise, que va arribar deu anys després —«És el nostre regal sorpresa», deia l’Angela a la gent—, amb l’esperança de veure-hi l’Alice. Però no hi era. La Louise era rossa, havia sortit de la banda d’en Nick.

L’Angela va notar aquell familiar dolor sord al voltant de les costelles i al pit i va intentar pensar en coses alegres, tal com ho havia après en els llibres d’autoaprenentatge. Va pensar en la Louise i en Patrick.

—Almenys els tinc a ells —va dir a les puntes de pastanaga que suraven en l’aigua bruta—. Es va preguntar si la Lou li trucaria al vespre, sortint de la feina. La seva filla petita coneixia la història —per descomptat—, però no en parlava.

I no suporta que plori, es va dir l’Angela a si mateixa, eixugant-se els ulls amb un tros de paper de cuina. No ho suporta cap d’ells. S’estimen més fer veure que tot va bé. Ho entenc. Sóc jo la que hauria de parar. Deixar de pensar en l’Alice.

—Per molts anys, bonica —va mussitar.