80

Dimecres, 2 de maig del 2012

Kate

En Joe ja estava treballant quan la Kate va arribar a la redacció l’endemà, concentrat a la pantalla amb aquella atenció que a ella li feia venir mal de cap a l’instant. Estava massa cansada i desanimada per molestar-se a preguntar-li què estava fent. Es va deixar caure a la cadira i va esperar la següent esbroncada.

Només va trigar trenta segons a arribar.

En Terry la va cridar fent-li un senyal. Aquell senyal lent amb un dit enfurismat.

—Molt bé, periodista estrella, com ho tenim, això? —va dir, amb un to carregat de sarcasme—. Has aclarit aquesta història, ja?

—Bé… —va començar la Kate.

—Sí o no?

—No —va dir ella—. Em sembla que en Simon rebrà una queixa de la policia. Ahir al vespre el meu contacte em va fotre una bona esbroncada per aquest cas i em va dir que no escrivís res fins que no emetin una declaració oficial. Em sembla que la nostra història d’amor s’ha acabat.

—Fantàstic —va dir en Terry, molt tens—. O sigui que no tenim l’exclusiva que li vaig prometre a en Simon? I a sobre el nostre inspector li estirarà les orelles, oi? Fantàstic. Fantàstic, pels collons.

La Kate va pensar en la possibilitat de disculpar-se, però no era el que en Terry volia sentir.

—Ho provaré per una altra via —va dir, i es va escapolir cap a la seva taula.

En Joe va alçar el cap.

—Vols un cafè, Kate? —va dir, i a la Kate li van venir ganes d’abraçar-lo.

—Sí, maco. T’he dit mai que penso adoptar-te? I porta’m un brandi també, si en tenen.

Va engegar l’ordinador per fer veure que treballava i va treure la llibreta.

Què dirà en Simon?, va pensar, amb l’amenaça d’un comiat rondant-li pel cap. Em defensarà, oi?

En Joe va tornar amb la cafeïna però sense el licor.

—S’havien quedat sense brandi —va dir.

—Què estàs fent? —va preguntar la Kate, quan el noi es va concentrar de nou en la pantalla de l’ordinador.

—Una cosa sobre l’ADN —va dir—. És molt interessant. Saps que si es fa una prova dels mitocondris, el nostre ADN es pot comparar amb el dels nostres avantpassats? A través de la línia materna i fins a les nostres besàvies. I si fas una prova del cromosoma y-str pots determinar la línia paterna. És fascinant.

—Fascinant —va dir la Kate—. No tens cap notícia per fer-ne seguiment?

—No, no m’entens. Tots els nostres familiars més propers, pares, tietes, tiets, germans, germanes, cosins, avis, coincideixen. Comparteixen els mateixos marcadors d’ADN.

—D’acord. O sigui que el que m’estàs dient és que més d’una persona podria coincidir amb l’ADN del nadó?

—Sí, crec que sí —va dir en Joe—. Això és el que diu a la Viquipèdia.

La Kate es va inclinar sobre l’espatlla del noi i va llegir l’entrada a la pantalla.

—O sigui que no hi ha dos nadons —va dir, amb un somriure d’orella a orella—. Sinó dos familiars.

Va trucar al mòbil de l’Andy Sinclair, però no el va agafar. Encara està enfadat, va pensar.

En Bob Sparkes va contestar immediatament.

—Kate, maca, he sentit a dir que no ets la periodista preferida de l’inspector Sinclair…?

—Ho has sentit bé. Que t’ha trucat? Ahir al vespre em va clavar una esbroncada i se’n va anar —va dir la Kate.

—No és pas el que m’ha explicat ell, però realment està fart de tu. I ara es veu que han de repetir les proves una altra vegada perquè han obtingut els mateixos resultats. Té molta pressió a sobre. Deixa’l descansar una mica, Kate.

—Descansant no es resoldrà el cas, Bob —va dir ella, rient.

—No pots deixar estar mai les coses, oi? Ets com un terrier amb un os.

—Per això sóc bona periodista, Bob. Escolta, sé que l’Andy no agafarà les meves trucades, però li he de dir una cosa. Pots encarregar-te’n tu, de passar-l’hi?

—Endavant —va dir l’Sparkes.

Li va explicar el que havia descobert en Joe, ometent la part que aquella informació era a la Viquipèdia, i va esperar que l’Sparkes ho digerís.

—O sigui que vols dir que tant l’Angela com l’Emma podrien tenir relació amb el mateix nadó?

—Podria ser, si he entès bé la ciència…

—Ara mateix li truco —va dir l’Sparkes, i va penjar abans que la Kate li pogués demanar que la informés immediatament.

Va beure un glop de cafè, degustant-lo lentament. En Joe estava repenjat a la vora de la seva taula.

Quan el mòbil va sonar, es va empassar el cafè de cop i es va ennuegar, i li va indicar a en Joe que contestés.

—Hola, inspector Sinclair, ara mateix li passo la Kate —va dir, donant-li el telèfon a la Kate.

—Hola, Andy. Perdona, m’he ennuegat amb el cafè. Escolta, em sap molt de greu allò d’ahir. Tot plegat va ser molt estressant i segurament vaig reaccionar de manera exagerada.

L’inspector Sinclair es va aclarir la gola. Ara era el seu torn.

—Sí, bé, segurament jo també vaig ser una mica massa dur. Oblidem-ho, d’acord?

—D’acord, assumpte oblidat. Gràcies per trucar-me. De debò que t’ho agraeixo molt.

—En Bob Sparkes m’acaba d’informar del teu suggeriment —va dir l’inspector Sinclair—. Només volia que sabessis que el nostre equip de forenses ja està comparant l’ADN de l’Emma i de l’Angela per verificar falsos positius. Això confirmaria que comparteixen ascendència. I estem a punt de parlar amb les dues dones per mirar d’establir un vincle. Per tant, et demano sisplau que no et posis en contacte amb cap de les dues fins que no hi hàgim parlat.

—Oh, Déu meu, Andy, l’Emma és l’Alice, oi que sí? —va dir la Kate, quan de sobte se li va acudir aquesta idea.