31

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Jude

La tetera bullia furiosament —s’havia tornat a oblidar de tancar la tapa— i la va desendollar. Tot el dia havia estat així, perdent coses, posant coses al lloc equivocat. No podia pensar en res més que en en Will.

—Per l’amor de Déu —va dir, en veu alta—. Ets massa gran per actuar així per un home —i va riure, marejada pels sentiments que ressorgien.

Em pregunto quin aspecte deu tenir ara, va pensar per enèsima vegada, mentre s’allisava els cabells i mantenia el cap ben alt per estirar les arrugues del coll.

Va marcar el número de l’Emma per desena vegada i va penjar l’auricular abans que es connectés. Necessitava desesperadament parlar amb algú sobre en Will, però després de l’experiència del dia abans, sabia que la seva filla no voldria saber-ne res. Però l’Emma era l’única persona que coneixia en Will tan bé com ella. A hores d’ara ja se’n deu haver fet a la idea, va pensar la Jude, mentre tornava a agafar el telèfon.

—Emma, sóc jo —va dir—. Com va la feina?

—Ah. Hola. Et volia trucar per donar-te les gràcies pel dinar d’ahir —va dir l’Emma.

—Perdona’m pel que et vaig dir de la malaltia, Em —va dir la Jude. Necessitava fer les paus per passar ben ràpid al tema d’en Will.

—Gràcies —va dir l’Emma, amb veu despreocupada—. Perdona’m per estar de tan mal humor. És que últimament estic una mica cansada.

—Segurament és perquè treballes massa. De totes maneres, em va agradar molt poder-te veure. I compartir les meves notícies.

El silenci de l’Emma era tan fort com el ressò d’una campana, però la Jude el va ignorar i va continuar xerrant molt decidida sobre la trucada d’en Will, on es trobaria amb el seu exnòvio, què es posaria de roba i de què parlarien.

Quan la Jude finalment va callar per agafar aire, l’Emma va dir:

—Em pregunto quin aspecte deu tenir ara.

—Ostres, fa un moment pensava el mateix, Em —va dir—. Era tan guapo, oi? Totes estàvem enamorades d’ell, oi?

—Mmm, bé, jo no —va dir l’Emma, tan baixet que la Jude va haver de fer un esforç per sentir-la.

—Què has dit?

—He dit que jo no —va repetir l’Emma, més alt.

—Oh, Em, i tant que n’estaves. Sempre eres per allà, pendent de tot el que deia. Fins i tot vas anar amb ell a aquella festa. Te’n recordes?

Podia veure l’Emma, mirant-lo amb aquelles cames provocatives, palplantada a la porta de la cuina, captant l’atenció d’en Will. A vegades la Jude s’enfadava per això, i en Will es reia de la seva gelosia.

—Bé, realment em va causar un gran impacte, en Will —va dir l’Emma—. Això és veritat.

—Ho veus? —va dir la Jude.

—Qualsevol home adult ho hauria fet —va dir l’Emma—. Si te’n recordes.

—Oh, per l’amor de Déu, no tornem al rotllo del pare perdut, Em. En Will no era el teu pare.

—No —va dir l’Emma—. No ho era.

Va vacil·lar, i la Jude va esperar que ho digués.

—I et va obligar a fer-me fora de casa quan tenia setze anys —va dir l’Emma.

—No és veritat —li va etzibar la Jude—. Va ser decisió meva, pel teu comportament. Era impossible viure amb tu i això estava perjudicant la nostra relació.

—La relació entre tu i jo, o entre tu i ell? —va preguntar l’Emma.

—Totes dues. Volies perjudicar-lo amb les teves mentides i rebequeries.

—Mentides?

—Deies que l’havies vist flirtejant amb altres dones. Volies destrossar la nostra relació. No ho pots pas negar, Emma.

—No ho nego pas. El vaig veure lligant amb aquella dona del capdavall del nostre carrer.

La Jude tornava a estar furiosa, amb la seva filla i amb ella mateixa.

—Allò va ser una cosa ben innocent —va xiuxiuejar—. La dona ho va negar rotundament.

—Bé, és normal que ho negués, no? —va dir l’Emma.

—Mira, ja sé que jo no era una mare perfecta, però tu tampoc no eres una filla perfecta.

—Però tu eres adulta, Jude —va dir l’Emma. La discussió tornava a les frases gastades—. De totes maneres, em sorprèn que el vulguis tornar a veure. En Will et va abandonar.

—Les coses són diferents, ara —va dir la Jude, amb fermesa, com si volgués tancar el tema. Però una veueta li va xiuxiuejar a cau d’orella: I em sento molt sola.

Hauria d’haver continuat treballant. Vaig ser estúpida de jubilar-me tan aviat.

Va deixar la feina d’advocada quan els seus pares es van morir i li van deixar força diners en herència. «Estic tipa de tot», va dir. «A partir d’ara penso viure com una senyora, i aniré a concerts i a museus». Però mai no s’havia acostumat a tenir temps lliure. Se’n queixava constantment. Es queixava de la vida.

—Bé, això és cosa teva, Jude —va dir l’Emma—. Però vés amb compte.

Després de penjar, aquella frase no parava de ressonar dins del cap de la Jude. Però la va silenciar. Les coses han canviat, es va dir a si mateixa.