26

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Emma

Se suposa que hauria d’estar polint el llibre que tinc a mig revisar, però no puc evitar deixar volar els pensaments ben lluny de la frase que estic llegint. La meva cap m’ha enviat un correu per dir-me que el protagonista apareixerà en un diari dominical revelant-se com a cocaïnòman i que m’he d’espavilar perquè els editors puguin vendre els drets per entregues a la premsa.

Li he contestat per dir-li que ho tindré a punt per demà a última hora, però no em puc concentrar. És com si els ulls no paressin de vagar per la pantalla. M’aixeco, em preparo una tassa de te i torno a seure, decidida a ficar-m’hi de ple. Però el te se’m refreda i la pantalla se’m queda en repòs mentre em pregunto si les coses haurien anat diferents si la Harry i jo haguéssim trobat el meu pare aquell dia de l’any 1984. Si la història s’hagués acabat a Brighton.

Però evidentment no va ser així.

Gairebé em fa riure quan penso com va començar —com una estúpida aventura d’adolescents—, però en realitat no hi ha cap motiu per riure.

La Harry ho tenia tot planejat. Vam falsificar un justificant per a l’escola, dient que jo tenia hora al dentista aquella tarda, i ella va fer veure que es trobava malament.

—Com que anem a classes diferents, no ho relacionaran pas —va dir—. Jo diré que tenia dolors menstruals, perquè la senyora Carr odia parlar d’aquestes coses. —Pobra senyora Carr, estava a punt de fer cent anys i ser la tutora de la Harry devia suposar una creu terrible per a ella.

La Harry va triar dijous perquè era el dia que hi havia gimnàstica, així podríem marxar a l’hora de dinar. I allà estàvem, a l’estació de tren, a punt de convertir tot allò en una realitat.

Encara ens veig allà palplantades. Dues nenes. Jo sóc la que no parla, concentrada en el pla i intentant no pensar en el que diré. Tinc tantes preguntes que em volten pel cap, que em marejo.

La Harry em va dir que allò només era el primer pas i que no em fes gaires il·lusions. Li vaig contestar que no me’n feia, tot i que em costava evitar-ho.

La qüestió és que el meu pare havia existit a dins del meu cap durant tant de temps, que era difícil no pensar en ell com una persona real. Sempre em preguntava si em devia assemblar a ell, em mirava al mirall i intentava endevinar quins trets eren com els seus.

Hi ha gent que diu que m’assemblo a la Jude, però jo no ho he pensat mai. Les seves amigues deien que teníem els mateixos ulls. Bé, totes dues els tenim blaus.

No sabia com em sentia pel fet d’anar a buscar el meu pare. Estava emocionada, però molt i molt espantada. No l’hi vaig dir, a la Harry. Sempre feia una ganyota quan creia que la gent actuava de manera immadura.

Tenia molta por que el meu pare no volgués saber res de mi, tal com la Jude afirmava, però a vegades m’imaginava que m’abraçava, com en aquells contes en què la gent es retroba i és feliç. Com a Heidi. En aquells moments, m’emocionava i em venien ganes de plorar, i per això ho escrivia al meu diari. El fet de tenir-ho escrit m’ajudava a sentir-me millor. Tot era més segur sobre paper.

La Harry no buscava mai la «seguretat». A ella li agradava una mica d’emoció, algun petit conflicte. I en general estava bé, perquè jo em limitava a observar i era l’espatlla on anar a plorar quan tot anava malament. Com quan es va començar a veure amb aquell horrible motorista al centre comercial. Els seus pares es van esparverar, el seu pare va anar a veure el motorista a casa seva i li va dir que aniria a la policia si es tornava a acostar a la seva filla de catorze anys. La Harry va plorar durant dies.

Però aquell dia de gener del 1984, aquell dijous que vam fer campana de l’escola, jo era la protagonista. La Harry va dir que era el meu «gran dia», però jo crec que hauria preferit fer gimnàstica.

En el tren de camí cap a Brighton, recordo que vam treure el dinar per emportar, ella pa amb pernil i amanida de col, jo pa integral amb hummus, i ens vam quedar en silenci. Estàvem fent allò de debò, i ens provocava una mica de vertigen.

—I si és gras, calb i beu cervesa d’una llauna? —va preguntar la Harry.

—I si és milionari? O motorista? —vaig dir jo.

La Harry em va llançar una mirada.

—I si té deu fills i viu en una casa de protecció oficial? —va preguntar.

La Harry era bastant conservadora, malgrat la seva fama de noia rebel; crec que era per influència de la seva mare. La Jude deia que la senyora Harrison era «molta façana però poca totxana». En aquell moment no sabia gaire què volia dir, però em feia riure.

De totes maneres, no vaig dir «I si no vol saber res de mi?», però ho pensava i vaig llençar l’entrepà a la paperera del lavabo.

Quan el tren es va aturar a l’estació, no em volia aixecar del seient. Les cames em tremolaven, però la Harry em va estirar i em va agafar de bracet.

—Vinga, som-hi. Anem a veure qui viu en aquella casa. No direm que estàs buscant el teu pare desaparegut fins que no estiguis preparada. I si no ens agrada la pinta que fan, ens n’anirem a comprar una mica de cotó de sucre al moll, d’acord?

Vaig assentir.

L’adreça era una casa gran en un carrer elegant, una mica apartat de primera línia de mar. Però no era com les altres cases. Les finestres estaven tapiades i el jardí es veia molt descuidat i estava ple d’ampolles buides.

—Aquí no hi viu ningú, Harry. Anem —vaig dir, satisfeta que l’aventura s’hagués acabat abans de començar. Però la Harry no es pensava rendir.

—No siguis tan cagada. Ja que hem fet tot aquest camí, com a mínim hauríem de trucar al timbre. —I així ho va fer, mentre jo tremolava al costat de l’entrada, preparada per arrencar a córrer al primer indici de problemes—. No contesten —va cridar. I ja estava a punt de girar-se quan la porta es va obrir i va aparèixer un home alt, fregant-se els ulls com si s’acabés de despertar.

—Sí? Què vols? —va dir.

—Coneix la Jude Massingham? —va preguntar la Harry, directament. L’home la va mirar i es va posar a riure.

—La Jude Massingham? Ostres, i tant, però deu fer més de deu anys que no en sé res. Potser fins i tot vint. Era una amiga meva, la dona d’en Charlie. Qui ets tu?

L’home estava bastant prim, duia uns texans negres i un cinturó marró ample amb una sivella ornamentada que li quedava just a sota del melic. Se li veia a través de la camisa, que era d’una tela molt prima malgrat el fred que feia, i també duia una mena de medalló penjat d’un cordó de pell al coll.

Coneixia en Charlie. Coneix el meu pare, em xiuxiuejava una veueta a dins del cap.

La Harry va continuar parlant, li va explicar a aquell desconegut que jo era la filla de la Jude i que buscava el meu pare. I llavors l’home va mirar al capdavall del camí d’entrada, cap on era jo, i em vaig preguntar què devia pensar. Cap dels tres no va dir res durant uns instants. Finalment, l’home va dir:

—Per cert, sóc en Darrell. Potser val més que entreu —i vam entrar.

Encara sento l’olor d’aquella casa: anys d’essència de pàtxuli superposada a la brutícia, sufocant i intensa com l’abric afganès d’un hippy. Estava tan fosc que topava amb totes les formes que hi havia per allà a dins. No sabia segur si eren formes humanes, i tenia molta por.

—Ja ens han tornat a tallar la llum —va dir—. Algú s’ha oblidat de pagar la factura.

—Per què estan tapiades les finestres? —va preguntar la Harry.

—Així no vénen els lladres —va dir, rient—. Som okupes, maca.

—Ah. No havia estat mai en una casa d’okupes —va dir la Harry, seguint la conversa. En tota aquella estona, jo encara no havia obert la boca. No se m’acudia res per dir, llevat de «Saps on és ara el meu pare?», la frase que no parava de repetir-me mentalment. Com si provés a veure com quedava.

L’home ens va portar a prendre un cafè a la cafeteria del capdavall del carrer perquè poguéssim parlar, i jo no podia parar de mirar-lo.

Quan la cambrera va portar el que havíem demanat, en Darrell em va acostar la tassa per sobre la taula i va dir:

—Emma. Quin nom més maco. Me’n recordo perfectament, de la teva mare. Era molt guapa. Sempre m’havia agradat, però era la noia d’en Charlie. —No sé per què, però vaig començar a plorar i la Harry es va morir de vergonya.

—Para ja, Emma —va dir, mentre em donava uns quants tovallons de paper del dispensador. Però no podia parar, o sigui que em vaig aixecar i vaig sortir a fora amb ella mentre en Darrell pagava.

—Va, som-hi —va dir l’home, quan va sortir, mentre m’agafava de la mà—. Anem a fer un volt i parlem una mica de la Jude.

La Harry em va mirar. Se sentia rebutjada i això no li feia gens de gràcia. Normalment era jo la que quedava penjada mentre ella desapareixia amb el seu últim nòvio.

—T’espero aquí, doncs. Pensa que hem d’agafar el tren de les quatre per tornar a casa —em va xiuxiuejar.

—La tornaré a temps —va dir en Darrell, i se’m va emportar.