6

Dimecres, 21 de març del 2012

Kate

El pub ja estava ple de treballadors de l’obra, l’olor acre de ciment humit es barrejava amb la de cervesa aigualida de la nit anterior, i la Kate es va obrir pas fins a la barra agitant un bitllet de deu lliures amb la mà.

—Un vi blanc amb soda —va demanar—. Què vol prendre vostè, John?

—Una clara, sisplau.

L’amo del pub, amb els ulls amagats darrere d’unes ulleres de muntura gruixuda, va empènyer els dos gots endavant i va tornar el canvi a la Kate sense dir absolutament res.

—És normal —va dir en John, bruscament, mentre bevia el primer glop llarg de clara—. El seu pub serà el següent a desaparèixer si s’aprova la segona fase del projecte. Deu ser difícil, servir-nos a nosaltres, l’equip de destrucció.

—Sí, i tant. Quant temps fa que duren aquestes obres?

—Mesos. Però sembla que hagin passat anys.

La Kate va xarrupar una mica el seu vi. El malparit del cambrer havia fet servir llimonada en comptes de soda, i aquella dolçor li feia carrisquejar les dents.

—Sembla una obra molt dura.

—I allò de la setmana passada no hi va ajudar gens. Va ser horrible. —En John va deixar el got i es va quedar mirant el fons.

—M’ho imagino. Va ser vostè qui va trobar el cos?

—No, un dels treballadors. Pobre nano. Només té dinou anys. Des de llavors que està de baixa.

—Què va passar?

En John Davies va buidar el got.

—N’hi vaig a buscar una altra —va dir la Kate.

Quan va tornar, l’home estava esmicolant el posavasos, absort en els seus pensaments.

—En Peter estava traient runa del lloc on hi havia les cases perquè les màquines hi poguessin arribar —va dir en John, sense alçar la vista—. Estava intentant moure una d’aquelles velles jardineres de formigó. D’aquelles per plantar-hi flors. Va dir que havia remogut la terra fent bellugar la jardinera per desplaçar-la. I llavors va veure un os. Era tan minúscul, que es va pensar que era d’algun animal i el va agafar per examinar-lo. Però n’hi havia més. Quan es va adonar de què era, es va posar a cridar. Jo em pensava que s’havia tallat la cama o alguna cosa. Mai no havia sentit uns xiscles com aquells.

—Devia quedar consternat, pobre noi. Tots hi devíeu quedar —va mussitar la Kate, per animar-lo a continuar.

L’home va assentir amb aire cansat.

—En Peter és molt religiós. És de l’Europa de l’Est. Sempre està amb els esperits i amb coses d’aquestes. Bé, sigui com sigui, vaig anar a veure què passava. Era un esquelet tan petit, que semblava el d’un ocellet. L’havien embolicat amb alguna cosa i tenia fragments de paper i de plàstic enganxats. Vaig trucar a la policia i van venir de seguida.

—On va ser això, exactament? —va preguntar la Kate.

—Darrere de la filera de cases adossades que vam ensorrar fa un parell de mesos. Unes cases grans i decadents, molt velles, algunes de quatre plantes. Eren habitacions i pisos petits. Feia la impressió que totes haurien caigut igualment si no els haguéssim donat una empenteta.

Es va aixecar.

—Bé, me’n torno a treballar. Gràcies per la clara, senyoreta. Sobretot, no faci aparèixer el meu nom enlloc.

La Kate va somriure i li va donar la mà.

—No pateixi. Gràcies per la conversa, John. Ha sigut una gran ajuda. Creu que en Peter voldria parlar amb mi? Només per comprovar alguns detalls.

—Ho dubto —va dir en John.

—De totes maneres, podria donar-li el meu número de telèfon per si de cas es decideix a parlar amb mi? —va dir, mentre li allargava una targeta.

En John Davies es va guardar la targeta a la butxaca dels pantalons i va fer un cop de cap per acomiadar-se. La resta dels treballadors el van seguir.

La Kate va tornar a seure en aquell pub de sobte silenciós i va començar a escriure notes. La pau i el silenci no van durar gaire; l’amo del local va començar a recollir gots i li va interrompre els pensaments.

—He sentit que vostè és periodista —va dir.

Ella el va mirar i va somriure.

—Sí, sóc la Kate, del Daily Post —va respondre.

—Graham —va dir l’home, tot d’una d’allò més afable ara que la multitud de l’hora de dinar ja se n’havia anat—. Així, sobre què escriu, doncs?

—Sobre el cadàver del nadó que van trobar a l’obra.

L’home va seure al tamboret de pell sintètica del seu davant.

—Ah, vaja. És molt fort, enterrar un nadó al jardí —va dir—. Et fa pensar què li devia passar a la pobra criatura. La devien matar?

La Kate va deixar el bolígraf i el va mirar.

—Això és exactament el que jo em pregunto —va dir—. Qui podria matar un nadó? No puc ni pensar-hi.

Van quedar uns instants en silenci.

—Coneixia la gent que vivia en aquelles cases? —va preguntar la Kate—. La policia deu estar ben enfeinada seguint-los la pista.

—Tindran una feinada a trobar-los. La majoria eren llogaters, i canviaven cada cinc minuts —va dir—. És la història de sempre: el propietari no vivia aquí, tenia un munt de propietats pel barri i llogava a un preu barat. Aquelles habitacions eren repugnants per dintre. La mena de lloc que un abandona tan bon punt s’ho pot permetre. Però vaja, el nadó no l’havien pas enterrat recentment. M’ho va dir un policia que feia preguntes pel veïnat. Podria fer quaranta o cinquanta anys que hi era.

—De debò? Com ho deuen saber, això? Per tant, vostè potser encara no havia ni nascut, oi?

L’home va somriure, intentant no sentir-se afalagat per aquell ridícul compliment.

—Jo diria que sí —va respondre—. Vol una altra copa? —Va assenyalar les restes enganxoses del got de la Kate.

—Gràcies. Pot posar-me un refresc aquesta vegada? He de conduir. Així doncs —va afegir, mentre seguia l’home cap a la barra, sense deixar-lo de petja, decidida a mantenir la seva atenció—, qui el duia, el pub, en aquella època? Als anys setanta i vuitanta? Perquè bé que devien conèixer la gent que vivia en aquest carrer, oi?

—De fet, el duien el pare i la mare de la meva dona —va dir—. Nosaltres en vam agafar el relleu. La Toni potser la podria ajudar, però està treballant.

—No pateixi, ja tornaré —va dir la Kate.