25

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Emma

Han passat dues setmanes i ningú no ha trucat a la porta de casa. M’he passat molta estona —massa estona— mirant per la finestra, vigilant per si arribaven els meus acusadors. La policia, suposo, tot i que també podria ser algú altre. És curiós, quan penso en la policia em ve al cap la imatge antiquada d’un agent pujant pel camí d’entrada, amb una ordre de detenció a la mà. Com abans.

A vegades m’agradaria que vinguessin. Que em traguessin d’aquesta desgràcia. Però no ve ningú. M’estic rere la finestra i intento obligar-me a tornar a dalt a treballar. Però el cos no m’obeeix. Em quedo clavada al mateix lloc. El meu lloc de la vergonya. Un altre cop al principi.

En Paul està amoïnat per mi. L’hi veig a la mirada, l’hi sento a la veu.

—Quan va ser l’última vegada que vas anar a veure el doctor Guaperes? —m’ha preguntat aquest matí. És la nostra brometa. El doctor Guaperes és el doctor Brenton, el meu meravellós metge de capçalera, però el fet de posar-li un sobrenom divertit fa més fàcil poder parlar de la meva «malaltia».

—Fa un quant temps, suposo —dic—. Potser demanaré hora.

—Bona idea, Em. Últimament has estat molt millor, però potser les pastilles necessiten un retoc.

Així és com parlem de la meva ansietat. Com si fos un mal de cap o alguna cosa així. Res que m’hagi de fer avergonyir.

No li trucaré, al metge. No és que vulgui ser tossuda, però al doctor Guaperes li agrada parlar dels meus sentiments quan el vaig a veure per fer-me una recepta, i ara no estic d’humor per a això. L’últim cop tenia un mal dia, i em va dir que li agradaria que em visités una altra persona —«un especialista», va dir—, però jo li vaig dir que no era necessari. M’agrada anar amb ell perquè l’única cosa que he de fer és seure i xerrar durant els vuit minuts assignats, i llavors em dóna una recepta.

Un especialista voldria saber coses sobre les meves relacions. Com em sento per la Jude i pel meu pare absent.

Li hauria de dir que quan era adolescent havia anat a buscar el meu pare, però no ho puc dir, això. Perquè no puc explicar tota la història. Una cosa portaria a l’altra i això significaria desfer la teranyina.

Ho assajo, per si de cas. Em sento a mi mateixa dient: «Tot va començar amb en Will. Bé, va començar abans, però l’arribada d’en Will va des-encadenar el desastre». Però aquí és al màxim on arribo abans d’entrar a la zona perillosa.

El dia que vaig decidir començar a buscar el meu pare, m’havia barallat amb la Jude. La nostra vida havia canviat completament per culpa d’en Will. La Jude estava molt obsessionada. En Will s’havia apoderat de la seva vida. I per tant, de la meva. No podíem fer res ni anar enlloc sense demanar a en Will què en pensava o si li venia de gust venir també.

A més de cantar a la dutxa, també recordo l’olor d’aquell oli de bany Aqua Manda que espessia l’aire al davant de la porta. Però jo havia après a ignorar-la quan em cridava perquè hi entrés: era una oferta per fer les paus que a mi m’encantava rebutjar. No sabia parlar de res més. Em preguntava quants clients seus encara eren a la presó per culpa de la seva ridícula fixació.

Ho vaig explicar a la Harry, i em va dir que la Jude estava actuant com una groupie. No em va agradar. No em va agradar que digués això de la meva mare. Jo tenia tot el dret de dir coses lletges d’ella, però ningú més.

No li vaig explicar a la Harry que havia sentit com la Jude deia a la nostra nova companya d’apartament —la Barbara, que treballava al seu despatx— que s’havia ficat al llit per primera vegada amb en Will en un ball de la universitat. La Barbara va dir que era molt romàntic, però a mi em semblava xavacà. La mare era massa gran per parlar d’aquestes coses.

La Jude estava canviant. Sempre s’havia mostrat molt seriosa i centrada en «les coses importants de la vida», i jo suposava que estava inclosa en aquesta categoria. Sens dubte, tenia molts plans per a mi: ministra, cirurgiana, guanyadora del premi Nobel eren possibilitats que esmentava fent broma, però jo sabia que esperava molt de mi.

Teníem el que la Jude anomenava una «relació adulta». Això volia dir que parlàvem de política, de novetats literàries i de pel·lícules que ella havia vist, i també m’explicava els casos en què treballava i les terribles situacions en què es veien immerses les persones que vivien en estats autoritaris. No parlàvem d’estrelles del pop, ni de nois ni de granets. Aquest era el meu altre món. El de la meva habitació o la cabina de telèfons. La cuina era el lloc on interactuava amb la mare.

Però tot d’una va perdre l’interès en mi. Estava massa enfeinada depilant-se les cames i buscant roba interior de conjunt a dins del calaix, furgant entre capes de calcetes velles i còmodes i de sostenidors estireganyats.

Un vespre, es va presentar a la cuina per ensenyar-me un vestit nou mentre jo feia els deures.

—Què et sembla, Emma? —em va preguntar la Jude.

—No ets una mica gran per anar sense sostenidors, mare? —vaig dir, utilitzant la paraula prohibida amb m. En aquell moment l’odiava. Se la veia tan guapa i feliç i desvinculada de mi—. La dona del capdamunt del carrer, aquella que li agrada a en Will, no en porta mai i està horrible —vaig afegir.

—Ets una malparida —em va etzibar la Jude. No m’ho havia dit mai, això. Tampoc li havia calgut, suposo. Jo també estava canviant.

Quan la Jude se’n va anar, donant un cop de porta, vaig anar a la cabina telefònica de la cantonada. Eren gairebé les vuit i la cabina quedava a la zona fosca entremig de dos fanals. A dins, només estava il·luminada per una bombeta vella que projectava una llum esgrogueïda i lúgubre, i hi feia pudor de pixats i de porro. El terra de ciment semblava permanentment humit i tacat als racons, com si l’últim usuari s’acabés d’apujar la cremallera abans de marxar. Però m’encantava aquella cabina. Era el meu espai privat. A casa teníem telèfon, a la paret del rebedor, però totes les converses semblaven una cosa pública, amb la Jude per allà escoltant i fins i tot afegint-s’hi si li interessava.

Vaig alinear les monedes a la ranura de metall, vaig agafar l’auricular i vaig començar a marcar.

Vaig demanar al pare de la Harry si podia parlar amb ella. Sempre era educada amb ell, feia servir la meva veu més adequada-per-als-adults. No li agradava gens que destorbés la seva filla mentre feia els deures, però jo feia veure que li trucava per demanar-li alguna cosa dels deures.

Ell sempre deia que no entenia de què havíem de parlar, després de passar tot el dia juntes a l’escola. Però al final sempre cedia.

Vaig sentir els peus de la Harry que baixaven les escales estrepitosament, i després la seva veu, forta i furiosa.

—Pare, no vull que escoltis les meves trucades. Això és privat.

Li vaig explicar que la Jude m’havia dit malparida, i la Harry es va emocionar. Li encantava saber coses dels problemets de l’altra gent.

—Estic tipa de la Jude i d’en Will —vaig dir.

—Ja m’ho penso —va contestar la Harry, tot i que jo sabia que ella tenia dubtes. El problema era que secretament, o a vegades no tan secretament, la Harry estava enamorada d’en Will. Deia que era molt sexi.

«Harry, és molt vell!», li vaig dir, la primera vegada que m’ho va dir. No li vaig comentar que la paraula «sexi» em feia remoure l’estómac. Intentava odiar en Will amb totes les meves forces per haver irromput en les nostres vides, però també m’agradava quan em picava l’ullet o em somreia. No ho podia evitar.

Els bips del telèfon em van interrompre els pensaments indicant-me que havien passat tres minuts més, i vaig empènyer l’última moneda de deu penics a la ranura per poder parlar de la vida social de la Harry. Jo simplement li vaig seguir la veta.

Recordo que va pispar un bitllet de cinc lliures dels pantalons del seu pare per comprar-se un top nou. El seu robatori tenia com a objectiu impressionar en Malcolm Baker, el seu últim enamorament. Es veu que el noi havia somrigut a la Harry a l’autobús, i ara ella només pensava a ballar un lent amb el noi a la discoteca del club juvenil.

Per a mi, l’amor era a les pàgines de les meves llibretes i diaris. No m’havia aventurat a l’amor —ni a la luxúria— de debò, perquè em sentia insegura amb el meu aspecte i els meus encants i no estava preparada per provar-ho. Sí que hi havia hagut uns quants petons innocents darrere del club juvenil, informada per les històries de la revista Jackie, però de moment preferia escriure sobre l’amor i els amants imaginaris. En les meves històries hi havia seguretat. I menys saliva.

A més, ja n’havia tingut prou amb el terrorífic sermó de la Harry sobre la pèrdua de la virginitat. Li vaig preguntar què se sentia, quan em va explicar que s’ho havia fet amb l’amic d’en Malcolm Baker després de la sessió de discoteca per Nadal.

—Et va fer mal? —vaig preguntar.

—Una agonia. Una horrible agonia, però després va millorant —va dir la Harry, fent una pipada al cigarret a la part superior de l’autobús de dos pisos. Sabia que probablement només ho havia fet una vegada, però no vaig dir res. Li agradava fer d’amiga més experimentada i sofisticada.

—Una agonia? De debò? Ostres, doncs potser que esperi una mica. En vols? —Li vaig oferir una patata fregida amb gust de formatge i ceba i totes dues vam compartir la bossa del nostre gust preferit.

La Harry va prémer el timbre i va baixar les escales per sortir de l’autobús. Després, va mirar cap amunt i em va fer adéu mentre el vehicle arrencava de nou.

La Harry va estar molt de temps convençuda que el fet que jo no tingués nòvio era perquè no tenia pare.

—On són els homes de la teva vida, Emma? No m’estranya que siguis tímida amb els nois —m’havia dit l’última vegada que havíem parlat d’allò, uns mesos abans.

Havia sigut idea seva treure el tema a casa, i no vaig callar. Vaig intentar mantenir la calma i vaig dir que la meitat del meu ADN era del meu pare misteriós. La Jude va quedar horroritzada.

—Però em tens a mi! —va exclamar—. A més, a ell no li interessaria gens, això.

Va dir que segurament a hores d’ara ell ja tenia una nova família, i que li causaria problemes si jo apareixia de sobte.

—Hauria de donar explicacions a la seva nova dona.

Aquella nit, la nit de la baralla, la Harry em va dir «Que es fotin, Emma. A tu et fa falta un pare com cal. Busquem el teu pare».

I vaig estar d’acord amb ella.

Vam esperar fins un dia que la Jude va tornar a sortir i vam entrar a la seva habitació per remenar les seves coses, per veure si trobàvem cartes i fotografies d’antics nòvios. Jo patia tant per si ens enxampava, que em vaig quedar a la porta mentre la Harry ho regirava tot. Al cap d’una estona, quan ja insistia a la Harry perquè ho deixés córrer, va trobar una nota gargotejada al final del diari de la Jude de l’any 1968. Hi deia «Charlie» i hi havia una adreça de Brighton.

—Hi hauríem d’anar —va dir la Harry—. És una bona hora i no és gaire lluny —va afegir, tan pràctica com sempre.

Per a mi era massa precipitat, però havia accedit a iniciar aquell camí i ara ja era massa tard per fer marxa enrere.