66

Dissabte, 28 d’abril del 2012

Kate

La Kate es va perdre mentre tornava cap a casa. Va passar de llarg del trencant que havia d’agafar, però no se’n va adonar fins al cap de vint minuts, quan el paisatge es va anar tornant frondós en comptes d’estar ple de llums de neó.

—Merda! —va cridar a la carretera que tenia al davant. Es va aturar en una àrea de descans però no podia deixar anar el volant. Va mirar-se els nusos dels dits, blancs per la força que feia, com si fossin d’algú altre.

La Kate encara podia veure la cara de l’Emma, profundament commocionada enmig de la foscor de l’interior del cotxe, movent els llavis tremolosos mentre deixava sortir les paraules per explicar la seva història.

Quan ha cridat que era el seu fill… va pensar la Kate. S’havia espantat de debò. El to i el dolor de la seva veu… era un dolor real. Però ho era, la seva història?

Els periodistes sovint eren la primera opció que triaven els mentiders o els qui buscaven una mica d’atenció. La gent trista que vol formar part de les notícies a qualsevol preu.

La Kate es va estremir. Estava molt atabalada, no parava de repassar totes les preguntes i respostes, buscant alguna cosa que li hagués passat per alt.

—Dos nadons? Dos nadons? Hòstia, no pot ser —va dir en veu alta—. Què collons faig jo, ara?

Tot anava massa ràpid. Tenia la sensació que estava perdent el control de la situació. De la notícia.

Quan la Kate va llegir per primera vegada aquell breu sobre el cadàver del nadó, esperava poder escriure un article commovedor sobre un infant oblidat i la tragèdia personal darrere la seva mort. Un reportatge de dissabte, havia pensat. Una bona oportunitat per fugir de la rutina de les notícies online. Però el fet de gratar la superfície havia desencadenat una erupció de secrets inesperats.

La Kate hauria d’estar emocionada d’haver descobert una història tan impressionant, però més aviat se sentia atrapada enmig de l’allau d’informació.

Era conscient que ella era la guardiana dels secrets: l’administració de drogues i la possible agressió sexual a la Barbara Walker, l’embaràs adolescent de l’Emma Massingham, l’adulteri d’en Nick Irving. Li havien confiat aquelles històries ocultes perquè havia sabut fer les preguntes correctes. Però què en podia explicar, de tot allò? Podia revelar-ne res?

El que havia de fer, això ho tenia clar, era trucar a en Terry i explicar-l’hi tot, però això significaria perdre el poc control que encara tenia. L’hi arrabassarien i seria disseccionada, discutida i manipulada per persones que no coneixien la Barbara, l’Angela o l’Emma.

Això és el periodisme, Kate, podia sentir que deia el seu cap. Ets aquí per explicar la seva història, no per fer-los de mare. T’hi impliques massa.

Però t’hi havies d’implicar per aconseguir tota la notícia. Els professors universitaris que feien classe de periodisme a nanos com en Joe Jackson no paraven d’insistir en l’objectivitat i l’equilibri, però ja li agradaria veure’ls asseguts davant d’una víctima de violació o de la mare d’un infant maltractat, a veure qui seria el maco que es quedaria impassible. Sense una mica d’empatia, sense sentir el dolor de l’altra persona, com podies explicar una història com aquesta i saber captar la veritat de la situació?

El problema arribava quan no et podies desvincular dels sentiments i començar a escriure.

Necessitava un moment. Necessitava una veu adulta que li digués que tot aniria bé. Necessito el pare, va pensar, i gairebé es va posar a riure. Au, vinga, calma’t una mica, per l’amor de Déu.

Va trucar al mòbil del seu marit i va encreuar els dits perquè encara estigués despert. L’Steve va contestar immediatament.

—Hola, Katie —va dir—. Va tot bé?

Es va posar a plorar. No sabia que en tenia ganes, però el so de la seva veu li va fer sortir totes les emocions que havia mantingut a ratlla durant tot el dia.

—Què ha passat? Estàs bé? —va preguntar l’Steve, cada cop més angoixat. La Kate no plorava mai.

—Estic bé. Ho sento, amor meu, és que ha sigut un dia molt estressant i ha sigut meravellós sentir-te la veu.

—Tan meravellós que t’ha fet plorar? —L’Steve va riure—. Sí, provoco aquesta reacció a moltes persones.

La Kate es va calmar i li va explicar el que li havia passat, va escoltar atentament la seva reacció, alerta per si hi detectava censura. Necessitava que la tranquil·litzés dient que no havia anat massa lluny.

—Has de parlar amb la policia, Katie —va dir—. Això va molt més enllà d’una investigació periodística.

Tenia raó. Per descomptat que tenia raó.

—D’acord —va dir ella—. Ara mateix ho faré.

Va mirar la pantalleta del tauler de control. Era poc més de mitjanit. Podia trucar a en Bob Sparkes? L’Eileen el mataria. Va marcar el seu número i va contenir la respiració.

Va contestar al segon to. Deformació policial. Feia veu de son quan va dir «Inspector Sparkes», però es va espavilar de cop quan es va adonar que era la Kate.

Va sentir que posava una mà sobre l’auricular per dir: «És de la feina, amor meu. Vaig a parlar a baix». L’Eileen, neutralitzada.

—Kate, és mitjanit —va dir, mentre baixava les escales—. Val més que sigui alguna cosa important.

—Ho és, Bob. Perdona que et truqui tan tard, però havia de parlar amb tu.

—Digues —va dir ell.

—Acabo de parlar amb una dona que diu que va tenir un fill quan tenia quinze anys. El 1985. Ningú més no ho sabia. Va amagar l’embaràs. Vivia al número 63 de Howard Street i va enterrar el nadó al jardí.

—El mateix jardí on van enterrar l’Alice?

—Sí.

—Cony. I te la creus?

—M’ha semblat molt sincera, Bob —va dir la Kate—. Però només tenim la seva paraula.

—Però així va ser ella la que va enterrar l’Alice? La va robar?

—És impossible que ho fes, Bob. Aquesta dona encara no havia nascut quan van robar l’Alice.

—No, esclar que no. Perdona, però estic mig adormit i el cap no em barrina prou bé. Però l’hauria pogut enterrar el 1985. Podria haver trobat el seu cos i enterrar-lo.

—Una nena de quinze anys? Ho dius de debò? Jo no sé què pensar, Bob —va dir la Kate.

—A veure, quines probabilitats hi ha que hi hagués dos nadons enterrats en aquell jardí? Per l’amor de Déu, truca a l’Andy Sinclair ara mateix, Kate. No intentis fer la feina tu sola. Això és massa complex. Truca-li ara mateix, o ho faré jo.

La Kate va agafar el telèfon amb força.

—Ara li truco, Bob. Gràcies per escoltar-me.

—Envia’m un missatge quan hagis parlat amb l’Andy.

No es creu que li truqui, va pensar la Kate quan va penjar.

L’inspector Sinclair no dormia. La Kate es va preguntar si encara estava treballant quan va respondre la trucada amb un sec «Sinclair».

—Andy, sóc la Kate Waters —va dir—. Perdona que et molesti a aquestes hores.

—No passa res, Kate. Treballes fins molt tard, veig. Però jo també. M’estava posant al dia de la paperassa. No m’has pas despertat.

Li va explicar exactament el mateix que li havia explicat a l’Sparkes, i ell la va deixar parlar fins que va acabar el relat.

—Qui és, la dona que dius que va enterrar el nadó? —va preguntar.

—Es diu Emma Massingham. Bé, aquest és el seu nom de soltera. Ara es diu Emma Simmonds.

L’inspector es va apuntar el nom i l’adreça de l’Emma, comprovant el número del carrer dues vegades.

—Has gravat la conversa?

—Tenia la gravadora engegada, l’he activat mentre ella parlava, però encara no he escoltat la gravació.

—Sisplau, posa-la un moment —va dir. La Kate va treure la gravadora de la bossa i va rebobinar la cinta. El so no era cap meravella, però la veu de l’Emma era audible. Va col·locar l’aparell davant del mòbil perquè l’inspector Sinclair ho pogués sentir.

—És el meu fill el que van trobar al jardí! El meu fill! —va cridar la veu esquerdada.

—Sembla molt trasbalsada. En quin estat estava quan l’has deixat, Kate? —va preguntar.

—Més calmada, però fràgil —va respondre la Kate.

—I tu creus que diu la veritat, sobre el seu embaràs? —va preguntar.

—No ho sé, Andy. Vull dir que, com pot ser? No podia pas haver-hi dos nadons allà, oi?

—És molt improbable. Segurament aquesta dona només busca una mica d’atenció, Kate. Sol passar. Escolta, deixa-ho a les meves mans, però hauries de venir demà, bé, més aviat avui, a fer una declaració, i guarda aquesta gravació en un lloc segur.

—Què faràs, Andy? —va preguntar ella.

—En parlaré amb el meu cap. I tu?

—No n’escriuré res, si és això el que et preocupa.

—Sí que em preocupa —va dir—. És evident que aquesta dona és molt vulnerable. No la podem pressionar.

La Kate es va empassar saliva. Ella l’havia pressionat, oi? Havia «ficat el nas en els assumptes privats de l’altra gent», com en el veredicte que va fer la Comissió de Queixes de la Premsa sobre el tractament dels mitjans de comunicació del cas de la princesa Diana.

—Em faràs saber el que decideixes fer, Andy? Sisplau? —va dir.

—Demà en parlem. Ja et trucaré. Bona nit.