69

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Emma

Em pensava que em sentiria millor després de dir-ho a la Jude. Em pensava que reconeixeria la seva culpa. Però evidentment, no ho ha fet. Ho ha negat. Em pensava que al principi m’ho discutiria, però esperava que, en el fons del seu cor, ho sabria. Que veuria la veritat quan l’hi posés davant dels nassos. Però no. En Will encara té el control sobre ella.

Però ara ja he començat, o sigui que he de continuar. I la Kate m’ajudarà.

Mentre sortim de l’aparcament, diu que la cosa es podria complicar si ens encarem amb en Will, però jo li dic que no es podria pas complicar més del que ja ho està.

—Em mereixo aquest moment —dic—. I ell també. No vull anar a la policia, encara. Suposo que no em creurien, i si no actuen, tot s’haurà acabat, no et sembla? I no tindré una segona oportunitat.

La Kate assenteix. Crec que està de la meva banda.

—Necessitem una confessió —dic. «Fer-lo xerrar», tal com en diu la Kate.

La Kate aconsegueix l’adreça d’en Will d’un col·lega seu i sortim de Londres. Ja he decidit què li diré i ho assajo mentalment.

Necessito menjar alguna cosa o em desmaiaré, penso. No recordo quan va ser l’últim cop que vaig menjar. Em marejo només de pensar que l’he de veure, però sé que això és el que he de fer.

Em pregunto què farà quan em vegi. L’aixafaguitarres, pensarà. Em pregunto si la impressió el matarà. Per uns instants, m’imagino que li ve un atac de cor, just davant meu. Però jo necessito aquest moment amb ell.

Fa vint-i-vuit anys que espero aquest moment. Se’m fa salivera i em torno a marejar. No paro de veure la imatge d’un àngel venjador dins del cap. Fa batre unes ales fortes, l’escomesa dels vents celestials. Para. M’he de calmar una mica.

La seva caseta és com el dibuix d’una capsa de galetes. Rosers al voltant de la porta, i de tot. Que inapropiat, penso, mentre la Kate truca.

I aquí el tenim, el professor Will. Li fa un somriure de benvinguda, a ella, una desconeguda, i després em veu a mi.

Dissimula molt bé la sorpresa, desplega els seus encants refinats i diu:

—Vaja, això sí que és una sorpresa. Com estàs, Emma? Què hi fas, aquí?

—Vull parlar amb tu, Will —responc.

—De què? —diu—. No crec que tinguem res a dir-nos.

Ara està nerviós. Un veí passa per la portella de l’entrada i crida:

—Hola, professor Burnside! —i ell de seguida ens treu de la vista de tothom. No vol muntar una escena, penso.

Ens fa passar a la seva sala d’estar recarregada. Hi ha una tassa de cafè a la taula, una torrada i mel, i els suplements del diari de diumenge escampats pel sofà.

S’asseu, encreua les cames i ensenya els mitjons grocs i les cames bronzejades.

—Així, Emma, qui és aquesta dona que ha vingut amb tu? —pregunta, mentre ens asseiem a les butaques.

—Una amiga, la Kate —dic. No vull que sàpiga que és periodista i la Kate ha estat d’acord amb mi que era millor no dir res—. M’ha acompanyat fins aquí amb cotxe —afegeixo, com a explicació.

—Hola, Kate —diu ell, i espera que una de nosaltres parli. Somriu tota l’estona.

La tensió m’està fent marejar i m’obligo a parlar.

—He vingut per parlar del que va passar quan tenia catorze anys.

—Ostres! Així no serà pas una visita curta, això —diu en Will—. Vols parlar de les teves mentides malicioses, o dels teus atacs d’histèria? Encara en tinc un record ben viu.

—No, vull parlar del dia que em vas violar —sento que dic.

És com si el món s’hagués aturat. Cap dels tres es mou ni respira. La paraula «violar» sembla que ressoni a l’estança, rebota contra el paper estampat de les parets i contra les figuretes d’ornament.

En Will s’ha quedat blanc de cop, però després recupera una mica de color mentre s’aixeca per protestar.

—Violar? —diu, com si acabés de sentir la paraula per primera vegada—. Però de què parles? Això és absurd!

S’adona que està cridant i torna a seure.

—Déu meu, Emma. No estàs bé, oi que no? —diu, recuperant el control.

El miro i ell em mira a mi. Desafiant-me perquè repeteixi l’acusació.

—Em vas violar, Will —dic—. Em vas recollir amb el cotxe mentre jo anava caminant cap a casa. Em vas obligar a fer sexe i després em vas dir que jo t’ho havia fet fer. Que t’havia incitat. Però era una nena, Will.

—No ho crec pas, Emma —diu, burleta. És un error i veig que la Kate s’inclina endavant, indignada.

—Era una nena, Will —repeteixo, ben alt—. Tenia catorze anys.

—Emma —diu ell—, sisplau, calma’t. Tu i jo sabem que eres una noia molt problemàtica. I sembla que ho continues sent. M’agradaria sentir llàstima per tu, però si has de venir aquí amb aquestes calúmnies, potser hauré d’actuar.

—Jo sí que actuaré —dic, perquè és veritat. Forma part del meu pla, ara que ja l’he vist—. Penso anar a la policia.

—Bé, serà la teva paraula, la paraula d’una dona trastocada amb un historial de problemes mentals, contra la meva —diu en Will, amb un to de veu lleument més dur—. Potser ho hauries de reconsiderar.

—No —dic jo—. Ha arribat l’hora.

Es gira cap a la Kate i li fa aquella mirada de dos-adults-amb-una-nena-problemàtica, irradiant una empatia cansada.

—No sé què et deu haver dit a tu, Kate —diu—. Però només diu que mentides. Té problemes mentals, ho sabies? La van haver d’enviar a viure a casa dels avis. Està cometent l’error de la seva vida.

—A mi em sembla que tu vas ser l’error de la seva vida, Will —diu la Kate—. Era la filla de la teva nòvia. Confiava en tu com en un pare.

I em vénen ganes d’abraçar-la.

En Will abandona immediatament la tàctica d’home encantador.

—Ximpleries! Tot això són ximpleries! —crida, i desencreua les cames amb tanta rapidesa que clava un cop a la taula i tomba la tassa de cafè—. Mira, no volia haver-ho de dir, això, però la teva amiga no era cap nena innocent. Tenia un nòvio més gran que ella a Brighton. M’ho va dir. Tot formava part del seu paper de Lolita. Ho estava desitjant.

La Kate assenteix per a si mateixa. Em sembla que acaba de sentir el que ha vingut a escoltar. Ella em creu. És el meu àngel venjador.

—Per descomptat, tenir relacions sexuals amb una nena de catorze anys, amb consentiment o sense, és un delicte. Però estic segura que un home amb una educació com la teva ja ho sap, això —diu, i ell calla—. Però, a més, l’Emma va tenir un fill, Will. El teu fill —afegeix. Li surt com si se li acabés d’acudir i en Will fa un moviment brusc.

—No hi va haver cap fill. Jo vivia amb ella i amb la seva mare. No hi va haver cap fill. Més mentides —diu, però sembla que el geni li comença a fallar—. Mentides —repeteix, com si s’hagués quedat sense paraules. Ara se’l veu més petit, aquí, en aquest gran sofà, amb aquests ridículs mitjons grocs.

—T’equivoques, Will. Has subestimat l’Emma —diu la Kate.

—Tal com la Jude i jo et vam subestimar a tu —afegeixo—. Però ara ja sé qui ets. No penso escoltar cap més de les teves maleïdes excuses. A partir d’ara les hauràs d’explicar a la policia.

La Kate m’agafa pel braç i anem cap a la porta mentre en Will crida darrere nostre que prendrà accions legals.