70

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Kate

La Kate i l’Emma es van estar en un silenci atordit durant la primera meitat del viatge de tornada a Londres. Finalment, la Kate va parlar.

—Estàs bé?

—Sí —va dir l’Emma—. I tu?

—Em tremolen una mica les cames, la veritat. Quin animal.

—La meva mare no estaria d’acord amb tu. No s’ho ha cregut quan l’hi he dit. Encara es pensa que el sol brilla gràcies a en Will. Tant de bo hagués sigut allà amb nosaltres. Que l’hagués sentit. Que hagués vist l’autèntic Will.

—Ho has dit de debò, que aniràs a la policia, Emma? —va preguntar la Kate. Semblava amoïnada—. El problema és que no hi ha proves, oi? Mira, jo et crec, Emma, però en Will té raó. Serà la teva paraula contra la seva. Podria ser horrible, tot plegat.

—Hi ha el nadó. En el nadó hi trobaran la seva empremta —va dir l’Emma.

La Kate va deixar l’Emma a la cantonada de casa seva.

—En Paul ja deu haver tornat de la biblioteca de la universitat a hores d’ara —va dir l’Emma—. No vull haver-li de donar explicacions sobre tu. Encara no. Moltes gràcies, Kate. Gràcies per acompanyar-me.

La Kate li va estrènyer el braç.

—Vas ser molt valenta, Emma, però pensa bé en el que vols fer a partir d’ara. Truca’m si necessites ajuda.

Tan bon punt l’Emma va desaparèixer de la seva vista, la Kate va trucar a en Terry. Gairebé era hora de dinar i encara no li havia dit res sobre la confessió de l’Emma ni sobre la seva trucada a la policia. Va decidir que l’enfrontament amb en Will Burnside quedaria entre ella i l’Emma. Almenys de moment. No volia complicar encara més les coses.

—Kate? Què passa? —va dir en Terry—. Em pensava que tenies el dia lliure avui.

Al cap de deu minuts de conversa tensa, en Terry va sospirar.

—Collons, Kate. Quin embolic —va dir—. O sigui que tenim una dona que creu que va donar a llum l’Alice Irving?

—No, Terry. Ella diu que és el seu nadó, un altre nadó, el que està enterrat a Howard Street. Escolta, passaré un moment per la redacció per poder-ne parlar bé abans d’haver d’anar a declarar, d’acord?

—Sí. Hauré de trucar a en Simon per dir-li el que ha passat. Amb una mica de sort, serà al camp de golf i no voldrà venir. Potser ho podem resoldre nosaltres mateixos.

El director semblava força esverat quan va irrompre a la redacció amb uns pantalons roses i un jersei ajustat.

—He hagut de conduir jo —es va queixar—. El meu xofer és a la caravana que té a Frinton. Va, posem-nos amb això.

En Terry era tot atencions, li va anar a buscar un cafè doble i es va disculpar un miler de vegades per interrompre el seu diumenge. La Kate es va quedar tranquil·lament asseguda amb el portàtil i la gravadora a les mans.

Finalment, van seure tots tres al despatx del director i la Kate els va explicar les seves converses amb l’Emma per cinquena vegada.

En Simon i en Terry van escoltar la gravació dues vegades, en Terry inclinant el cap per captar fins a l’últim detall.

—Sembla que està molt afectada, Kate —va dir—. Tu creus que s’ho inventa?

La Kate va arronsar les espatlles.

—Només tinc la seva paraula —va dir. No podia ser més precisa que això.

—A veure, no és pas el primer cop que ens trobem amb un cas així, oi, Kate? —va dir en Terry.

Sabia que trauria el tema. La taca del seu currículum. L’estafadora que gairebé la va enredar.

—Per l’amor de Déu, Terry. Allò va ser fa anys. Tots plegats hem après força lliçons, des de llavors —li va etzibar la Kate—. Ja t’he dit que només tinc la seva paraula. No t’estic demanant que traguem la notícia sense contrastar. Deixa’m anar a parlar amb la policia. Esbrinaré què saben. L’inspector Sinclair m’ha dit que hi anés a les dues.

En Terry i en Simon van quedar una mica astorats amb aquell rampell. Espereu-vos a sentir la resta, va pensar la Kate.

Després els va parlar de les fotografies. Els ulls del director semblava que li haguessin de sortir de les òrbites quan li va donar el grapat de Polaroids.

—Ostres, ja podeu fer venir l’advocat —va dir.

L’advocada de torn, una picaplets que acabava d’arrodonir el seu sou fent algun torn de cap de setmana al diari, es va prendre el seu temps per pujar el tram d’escala que la separava de la redacció. Va escoltar sense interrompre mentre la Kate tornava a explicar la història, i després li va aconsellar que portés immediatament les fotos a la policia.

—Voldran saber com van arribar a les teves mans les Polaroids, Kate —va dir.

—Estaven barrejades entre un grapat de fotos que em va donar el senyor Soames —va replicar la Kate, secament.

Bé, més o menys era la veritat, i en Soames ja tindria prou problemes per protestar, a sobre.

—D’acord —va dir en Simon—. La Kate i l’advocada se’n van a la policia, Terry. I manteniu-me informat.

La Kate es va excusar per preparar-se. Encara havia de fer una cosa abans de marxar. Va anar a buscar el seu fotògraf preferit.

En Mick estava sol a la gàbia, un espai sense finestres que els arquitectes van deixar entre la redacció i la sortida d’emergència, on els fotògrafs s’amagaven del cap de fotografia. Estava jugant al Candy Crush amb el mòbil. La foto de la Barbara era a la taula de davant seu.

—Estàs guanyant, Mick? —va dir. Ell va posar pausa i va alçar el cap.

—Esclar que sí —va dir—. El cap es pensa que estic fent unes vistes generals per als d’economia. He retratat un parell de gratacels i un pont i ara puc fer el que vulgui la resta del dia. Vols anar a dinar? Hi ha un restaurant nou aquí a la cantonada.

—M’encantaria, però estic una mica enfeinada amb aquesta notícia —va dir ella—. Perdona’m per fer-te perdre el temps ahir al vespre, Mick.

—Cap problema. Em venia de camí, de fet. Vas anar a la disco? A quina hora vas tornar a casa?

—Cap a la una de la matinada, al final. La festa es va allargar i després van passar tot de coses.

En Mick va assentir i va agafar el mòbil. La Kate va veure que tenia ganes de continuar jugant.

—Pobreta. Però va valer la pena, no? —va dir.

—Has acabat de copiar aquesta foto? L’hi tornaré a la Barbara, si ja estàs.

En Mick va deixar el telèfon i va guardar les fotos de model en blanc i negre de la Barbara a dins d’una funda de plàstic.

—I aquelles Polaroids que em vas dir ahir al vespre? Els puc donar una ullada? —va preguntar.

—I tant —va contestar la Kate, mentre les buscava per dins de la bossa—. Me’n pots fer una còpia ràpida, també? Només tinc mitja hora, abans d’anar-me’n cap a una entrevista amb la policia.

En Mick va alçar una cella.

—O sigui que al final t’han trobat, oi? A veure, deixa’m mirar això.

La Kate li va donar el plec de fotos i hi va fer una ullada ràpida.

—Ostres. Quin horror. Collons, aquesta és la Barbara —va dir, i la Kate va sentir una onada d’alleujament. No eren imaginacions seves la semblança que ella hi havia vist.

—Mira —va dir en Mick, traient de la funda una de les fotos d’estudi—. És claríssim. Ara mateix te’n faig una còpia.

—Gràcies. I, Mick…

Ell va somriure, ja sabia què li diria ara.

—Ni una paraula a ningú, d’acord? —va dir la Kate—. La policia encara no en sap res, de les fotos. Després me les enduré.

En Mick li va picar l’ullet.

—Es pixaran a sobre quan vegin això.

La Kate li va fer un lleu somriure. Potser ho farien. O potser ella es trobaria en un greu problema pel fet de tenir-les, independentment de com les havia aconseguit.

—Torno d’aquí a un moment a buscar-les —va dir.

—Per cert, ahir al vespre estaves espectacular —va afegir de sobte en Mick.

—Au, calla! —va dir ella, i se’n va anar.