74

Dilluns, 30 d’abril del 2012

Will

Es va dutxar quan l’Emma i la seva amiga se’n van anar. Es va esclarir totes les acusacions sota el raig d’aigua calenta. Tot anirà bé, havia pensat. Li agradava vorejar el límit, sempre li havia agradat.

En concret, li encantaven els reptes quan es tractava de dones. Res no hauria de ser massa fàcil, va pensar mentre es tornava a vestir. La Jude era massa fàcil. No havia de fer cap esforç, només de veure’m ja s’emocionava.

Sempre havia sigut així a la universitat, les dones se li tiraven als braços; la Jude una vegada li va dir que ella havia fet «cua» per aconseguir-lo. Ell s’havia posat a riure.

«Jo era un estudiant ple de grans i tu eres una deessa. Hauria d’haver sigut al revés, en tot cas», havia dit ell. Molt adulador. I ella es va treure el vestit immediatament. Sempre funcionava, aquella tàctica.

En realitat, mai no havia sigut un estudiant ple de grans. La seva pell va sobreviure a l’adolescència pràcticament intacta, i el cos se li havia anat modelant alt i prim. La seva serietat a l’escola, sovint motiu de burla entre els companys, d’alguna manera es va convertir en un gran atractiu a la universitat. Tot d’una es va adonar que només havia de ser en Will, i tothom l’adorava. I li encantava que l’adoressin.

Quan entrava en una sala, la gent es girava a mirar-lo i se li acostaven corrents, tremolant d’expectació com encenalls de ferro atrets per un imant. Tothom volia ser a prop seu. Tothom volia que la gent veiés que ells eren a prop seu. El Noi Daurat. Li haurien pogut pujar fàcilment els fums al cap; bé, òbviament li van pujar, però no se li notava.

Però aquella adoració era terriblement fràgil. La gent era voluble. No te’n podies refiar. De manera que actuava com si ell no s’adonés que era tan fantàstic. Es reia de si mateix i parlava dels seus defectes a qualsevol que el volgués escoltar —«Amb aquest últim treball he fet un bon nyap. Com t’ha anat a tu?».

Això el feia ser encara més atractiu. Els professors i els altres estudiants estaven encisats amb la seva modèstia i perdien el cul per assegurar al Noi Daurat que era un tio genial. I ell els corresponia. Fins i tot les professores, sucumbien. De fet, a vegades era més fàcil seduir les professores que no pas les estudiants. Fins i tot l’estimat doctor Foster no va ni esperar que tanqués la porta per llançar-se’m a sobre. Quins dies, aquells.

Va marxar de Cambridge havent acabat una doble especialitat i es va convertir en una estrella emergent en una universitat del Russell Group, cosa de la qual es delectava. El seu departament guanyava beques i premis, publicava articles amb regularitat i rebia compliments dels col·legues; la recompensa per tot això incloïa flirtejos amb un bon grapat d’estudiants cada any.

L’època d’inactivitat va arribar quan va sortir d’aquella fase de jove-home i la seva frescor es va començar a marcir.

Als trenta-nou anys, va descobrir que no era l’únic llop de la bandada. La comunitat acadèmica estava plena de Wills. Sempre havia mantingut el ritme de noies que es rendien als seus encants, però ara ja no feien cua.

A vegades havia de posar algun excel·lent per aconseguir una rebolcada. Va ser un col·lega de ciències el que li va parlar del Rohypnol, de broma però sense bromejar, pel que va veure. Aquest col·lega li va dir que podia aconseguir el medicament a través d’un amic seu que estava ficat en el negoci. Feia poc que havia sortit al mercat i s’havia fet molt popular entre els homes grans als quals els costava molt trobar algú per fer un clau.

«És deu vegades més efectiu que el Valium», li va dir el col·lega. «Barrejat amb una beguda, ni es veu ni es nota el gust, i al cap de vint minuts estan completament estabornides. I el millor de tot és que l’endemà al matí no es recorden de res».

La primera vegada que ho va provar estava nerviós, va planejar quina explicació donaria si la cosa anava malament, si la noia es despertava o si després recordava alguna cosa. Però no li va fer falta.

No era gaire satisfactori, evidentment, fer-ho amb una conquista pràcticament inconscient, però feia el fet. I l’endemà ningú no es recordava de res.

Va conèixer l’Alistair Soames a Howard Street. L’Al era el propietari de la casa de la Jude i una nit hi va anar per cobrar el lloguer. La Barbie que compartia l’apartament amb ella era la que devia diners i estava amagada a la seva habitació, i en Will li va haver de donar conversa a l’Al durant més de mitja hora mentre la Jude feia veure que buscava la seva amiga. Va resultar que tenien un parell d’amics en comú, i l’Al el va fer riure amb les seves històries sobre el reguitzell d’inquilins estranys que tenia. A en Will li va caure bé de seguida.

Els dos homes van quedar per anar a fer una copa l’endemà al vespre en un pub de Chelsea. Van beure cervesa i després van anar a casa de l’Al, on van estar parlant fins a mitjanit sobre feina, sexe, el mercat immobiliari, sexe i el futur.

«Jo he tingut un parell de problemes amb les dones», va confessar l’Al, quan el whisky li va afluixar les inhibicions. «I amb la policia. Avui dia s’ha d’anar més amb compte».

I en Will li va parlar dels seus petits recursos.

A l’Al se li va il·luminar la cara.

«No recorden res?», va preguntar. «Doncs potser sí que la manera és donar-los alguna cosa per mantenir-les callades. Hauríem de fer un equip. Escolta, jo tinc contactes i sempre em conviden a festes, i tu tens el material i la tàctica, Will. És la combinació perfecta».

Era divertit triar les víctimes —les escollien de diferents edats i tipus, només pel repte que suposava—, i perillós. Terriblement perillós. La Barbara va ser un error —no havia begut prou perquè el medicament li fes l’efecte i ells, amb les presses, no se n’havien adonat—, però no ho va explicar a ningú. Ell se n’havia assegurat prou, que no xerraria.

I l’Emma. Bé, el risc havia valgut la pena.

Es preguntava si allò de l’embaràs s’ho havia inventat. Per descomptat que s’havia posat un condó per a la sessió fotogràfica —sempre ho feia, per no deixar rastre—, però no recordava si en duia a dins del cotxe. O si l’Emma recordava allò de la foto de la Barbara. De fet, ara tant era.

Ningú no se la creurà mai, encara que vagi a la policia. És impossible, amb un historial de malaltia mental. Quina dona més trista, va pensar.

Es va servir una altra copa d’Earl Grey i es va permetre un passeig pels records. Un moment de nostàlgia. Era una llàstima que no hagués guardat cap d’aquelles fotos.