72

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Emma

En Paul és el següent pas. Ho ha de saber. No puc permetre que se n’assabenti quan vingui la policia. No seria just.

No em trec l’abric quan arribo. Li dic que sortim a fer un tomb fins al parc del capdavall del carrer, amb l’excusa que necessito que em toqui l’aire.

—Estàs molt blanca, Emma —diu ell—. I fa un vent de por, però suposo que així ens airejarem.

Caminem sense parlar gaire; de tant en tant ell fa un comentari dels parterres de flors acabats de plantar i dels gossos que corren per allà. Quan arribem a les portes del parc, ens comprem un cafè al quiosc i seiem en un banc.

—Estàs millor? —pregunta.

—Sí, gràcies —contesto—. T’he de dir unes quantes coses, Paul. Coses sobre mi que aviat se sabran.

Sembla amoïnat, em vénen ganes de fer-me enrere, però ara l’hi he d’explicar tot.

—Paul —dic—. Vaig tenir un fill.

—Però… —comença a dir, però el faig callar.

—Espera’t, Paul. Ja sé que et penses que això m’ho invento. Però no és cap invenció. Vaig tenir un fill quan tenia quinze anys. No ho va saber ningú, perquè vaig amagar l’embaràs. Però vaig donar a llum. I vaig enterrar el nadó al nostre jardí de Howard Street.

En Paul deixa el cafè i m’agafa la mà mentre li parlo d’en Will. Està pàl·lid i no es mou mentre enraono.

Al final, es queda immòbil, com una estàtua.

—Em sap greu —dic—. No volia portar aquesta mena d’infelicitat a la teva vida.

Em mira amb llàgrimes als ulls.

—Emma —diu—, et vull creure desesperadament. Però això són unes acusacions molt greus. I si no són veritat… Si estàs equivocada en qualsevol petit detall, les conseqüències seran importants. N’ets conscient, oi?

—És tot veritat, Paul —dic—. T’ho prometo.

I m’embolcalla amb els seus braços per bressolar-me. M’arrauleixo contra el seu cos com una nena i ell em consola.

—Emma —diu, finalment—, què passarà, ara?

—No ho sé —dic—. Depèn de la policia. Els ho vull anar a explicar. M’hi acompanyaràs?

En Paul i jo ens passem una eternitat a la sala d’espera de la comissaria esperant que trobin l’agent amb qui hem de parlar.

Hem pujat les escales agafats de bracet com si ens sentíssim molt valents, però jo notava el tremolor que corria del meu braç cap a en Paul i després tornava cap a mi. Ell m’ha somrigut quan hem arribat a la porta.

—Tot anirà bé, Em —ha dit, i jo he assentit.

És curiós. Sempre m’havia imaginat que la policia vindria a buscar-me a casa. I en canvi, sóc aquí, buscant-los jo a ells.

A la recepció, donem els nostres noms i demanem per parlar amb l’inspector Sinclair. És l’agent que ha aparegut citat a les notícies sobre l’Alice com a responsable del cas. El jove policia de servei ens diu que ens esperem i en Paul seu al costat d’un home que sembla que hagi rebut una pallissa. Va borratxo, brut de sang i està plorant. En Paul li dóna mocadors de paper perquè es pugui netejar una mica i intenta parlar amb ell, però està massa estabornit per sentir-lo.

Jo m’assec i faig moure el genoll al ritme de la meva música interna.

Quan ens criden des del taulell, en Paul em dóna un copet a l’esquena i ens aixequem.

Caminem el que a mi em semblen quilòmetres, els peus grans del policia fan de caixa de ressonància al passadís. Tot sembla exagerat: el temps, els sorolls, la resplendor dels llums. Em clavo les ungles a la pell de la mà. Tot anirà bé, Em, és el meu mantra.

El jove policia no ens pot dir res, però ens ofereix una beguda i ens porta un te dolç dins d’uns gots de plàstic prim que cap dels dos es veu amb cor de tastar. Esperem en silenci, cadascú dins la seva pròpia bombolla. Ja ens hem dit tot el que ens havíem de dir.

«Prou de secrets», li he dit abans a en Paul, i ell m’ha dit «No», i ha apartat la mirada.

Ara li he d’explicar els meus secrets a l’inspector Sinclair. Qui sap si es creuran que el nadó no respirava. Potser es pensen que el vaig matar. Potser em tanquen a la presó directament.

L’inspector entra sigil·losament a la sala i es presenta. No és tan gran com m’esperava. Té la cara grassoneta. És molt educat. Es posa les ulleres de prop quan s’asseu i obre la carpeta que ha dut. Veig la punta d’una fotografia que sobresurt entremig dels documents. Ell veu que ho miro i tanca la carpeta.

—Senyora Simmonds —diu—, em pot explicar per què ha vingut aquí avui?

Estic preparada.

—Per dir-li que el nadó que van trobar a Howard Street no és l’Alice Irving. És el meu fill. El fill que vaig tenir una setmana després de complir els quinze anys —dic. És la declaració que tenia preparada.

Em mira atentament. Tal com ho va fer la Kate. Em sospesa. Sospesa les meves paraules.

—Quan va néixer el seu fill, senyora Simmonds?

—L’1 d’abril del 1985. Vaig donar a llum jo sola, al lavabo de casa, al número 63 de Howard Street.

—Devia ser una experiència espantosa —diu. Però sé que no em creu. Està fingint aquesta afectació.

—Algú n’estava assabentat, del seu embaràs o del naixement?

—No, estava massa espantada i avergonyida per dir-ho a ningú. Ho vaig amagar tot —dic.

—Molt bé. Quan el va enterrar, el nadó?

—El mateix dia —contesto.

—I com va morir el seu fill?

De sobte en Paul intervé.

—No l’has pas de respondre, aquesta pregunta, Emma.

—No passa res, Paul —dic jo—. Vull explicar a la policia tot el que sé. No vull guardar més secrets.

Em giro cap al policia i dic:

—No ho sé. No va mostrar cap senyal de vida quan va néixer.

Torno a trobar-me enmig del silenci asfixiant del lavabo i tanco els punys sobre les cuixes.

—Senyora Simmonds, tenim proves d’ADN que demostren que el nadó és l’Alice Irving —diu, massa amablement, com si parlés amb una criatura. Compte amb aquesta dona boja, deu estar pensant.

—Doncs han comès un error —dic—. No hi pot haver dues criatures.

L’inspector Sinclair es passa una mà pel cap. Té els cabells molt curts i se li veuen com petites punxes rosses sobre el crani. Em pregunto quina sensació deu fer tocar-los. M’estic desviant de la qüestió. M’he de centrar. Em frego la pell de la panxa.

—Exacte, això seria molt poc probable —diu ell—. Es troba bé, senyora Simmonds?

—Sí, gràcies —dic, i llisco fins a la vora de la cadira per demostrar-li que estic escoltant atentament.

—La meva dona ha tingut una experiència molt traumàtica —diu en Paul, i el faig callar amb una mirada.

—Estic bé, Paul.

L’inspector Sinclair s’aclareix la gola. Se li deu fer difícil plantejar la següent pregunta.

—Tinc entès que ahir al vespre va parlar amb una periodista, oi?

Assenteixo. Em trobo marejada. Ha parlat amb la Kate. Per què no m’ho ha dit, ella? M’ha mentit. I de seguida em ve al cap la idea que no es pot confiar en ningú.

—Vostè li va dir a la periodista que havia fet una cosa terrible. Quina va ser aquesta cosa terrible, Emma? —pregunta—. Va tenir a veure amb l’enterrament de l’Alice Irving?

El fet que em digui pel nom de pila m’agafa desprevinguda i gairebé no sento l’acusació que em fa després. I llavors reacciono de cop.

—No, esclar que no. No era l’Alice. Per què no em creu? La cosa terrible que m’ha torturat constantment des que tenia catorze anys és que vaig tenir relacions sexuals amb el nòvio de la meva mare. I estava convençuda que jo l’havia incitat.

El policia alça una cella.

—Em va dir que jo l’havia seduït i que si deia a algú el que havíem fet, la meva mare m’odiaria per sempre més —li etzibo; les paraules em surten a borbolls—. Però jo no el vaig seduir. Ara ho tinc ben clar. Aquell home em va violar i me’n va donar la culpa a mi.

Em mira mentre explico la meva pèrdua de la virginitat, i em pregunto si aquest policia té filles.

—Així, diu que la van violar? —pregunta.

—Sí, en Will Burnside em va violar —dic.

Ja està tot dit. Ara ja no hi ha marxa enrere.

L’inspector gargoteja alguna cosa entre les seves notes.

—I diu que ell és el pare del nadó que vostè va donar a llum? —pregunta el policia, i jo assenteixo.

Hi ha una pausa mentre ell acaba de prendre notes, i jo tanco els ulls. Quan els obro, ha tret les fotografies de la carpeta i les ha col·locat en una pila, de cap per avall.

—Senyora Simmonds —diu, una altra vegada molt formal—, voldria ensenyar-li unes fotografies Polaroid que han arribat a les nostres mans com a part d’una altra investigació. Puc demanar-li que les miri per veure si reconeix aquestes dones?

No entenc res i miro en Paul. Ell tampoc no ho entén.

L’inspector Sinclair gira les fotografies i les escampa per sobre la taula perquè pugui veure les imatges. Al principi no les entenc. Són fragments de coses. Persones. Són trossos de persones. Una cama, un pit, una galta. Però de mica en mica, van agafant forma i ho començo a entendre. Miro aquelles cares: els ulls estan oberts, però no veuen res. Són inexpressius. Són ulls morts. Com la foto del calaix d’en Will. Aquestes són les fotos que la Kate va trobar a casa de l’Al Soames.

Miro l’inspector Sinclair.

—Què hi té a veure tot això amb mi? —i sento que en Paul fa un crit ofegat.

Segueixo la seva mirada cap a una foto que hi ha al mig de la taula i m’adono immediatament que sóc jo.

I allargo el braç per agafar-la, per mirar-la bé. Tinc els mateixos ulls morts que les altres noies, i per un instant me n’alegro. Almenys ella no n’era conscient, penso. No vull tornar a deixar la foto a la taula. No puc suportar la idea que uns desconeguts em vegin d’aquesta manera. Exposada.

Vull ser la propietària del meu últim bri de dignitat. Per un moment, almenys. Ell m’ho hauria de concedir.

Torno a mirar la foto i m’esgarrifo quan veig la mà en un extrem de la imatge. La mà d’un home, tocant la cara de l’Emma. La meva cara.

No puc deixar de mirar la imatge, però l’inspector Sinclair està parlant i en Paul està plorant.

—És vostè? —em pregunta l’inspector, amb veu amable.

—Sí —contesto—. D’on l’ha tret? Qui me la va fer?

—Ho estem investigant. Però em podria dir si coneix un home que es diu Alistair Soames?

—Sí —contesto—. L’Al Soames era l’amo de la casa on vivíem a Howard Street.

I mentalment li veig la cara. Noto la seva mà acariciant-me el pit. En una festa. A la festa a la qual en Will em va dur quan tenia catorze anys i la Jude tenia una passa a la panxa.

Noto gust de vòmit a la gola i m’empasso saliva amb penes i treballs, intentant recordar alguna cosa més d’aquella nit. Com vaig arribar a casa? Estic tremolant.

L’inspector Sinclair em parla, però no sento què diu. He de recordar. Faig jocs de memòria per intentar activar el cervell. Però no recordo res del final d’aquell vespre.

—Me les va fer ell, les fotos? —pregunto, interrompent l’inspector.

—Tal com he dit, Emma, ara per ara no en podem donar més detalls. Però en el transcurs dels propers dies em posaré en contacte amb vostè a mesura que el cas avanci.

És una resposta de policia. Diu alguna cosa, però no diu res.

—I el meu fill? —pregunto—. Què farà amb això del meu fill?

Fa una mica de temps regirant els seus papers, de manera que repeteixo la pregunta.

—Tornarem a comprovar els resultats de les proves d’ADN, evidentment —contesta. No em creu.

—M’haurien de fer les proves a mi —dic jo—. M’haurien de fer una prova d’ADN. Per comparar els resultats.

—Sí, esclar —diu—. Ara mateix vaig a trucar perquè vingui algú amb l’equip de treure mostres. Es poden esperar un moment? —pregunta, i tot seguit s’acomiada. Molt agraït que hàgim vingut, etcètera.

Un cop feta la prova, sortim al sol de l’exterior.

—No m’ha cregut —dic.

—Jo sí que et crec —diu en Paul.