45

Dijous, 12 d’abril del 2012

Kate

Va trucar a l’inspector Sinclair a primera hora del matí, ansiosa per saber les novetats relacionades amb la investigació abans de la reunió de redacció amb el director. Esperava que el policia tingués alguna cosa per oferir-li. Ella i l’inspector eren carn i ungla, després d’un començament atropellat. La Kate se n’havia assegurat. Aquella història podia allargar-se durant molt de temps i volia tenir-lo de la seva banda, a qualsevol preu.

Es comportava molt, no es desviava mai dels temes que tractaven i li passava informació que obtenia del carrer. Fins ara, havia sigut una col·laboració agradable; l’inspector estava molt satisfet amb la resposta que provocava el degoteig de notícies del Post: mares que van parir a la mateixa època que l’Angela, les infermeres que van buscar la nena, fins i tot un dels agents que van investigar el cas. Les seves converses eren cada vegada més agradables.

Ara, la Kate ja sabia que l’inspector tenia fills de la mateixa edat que els seus i que era un seguidor dels Spurs.

—Hola, Andy —va dir—. Perdona que et truqui tan d’hora. Com va tot?

—Podria anar millor, Kate —va dir, amb veu cansada.

—Vaja, sí que em sap greu. Has passat mala nit?

—No. No ben bé.

Va vacil·lar, i la Kate va deixar que el silenci l’obligués a continuar.

—Escolta’m, ha passat una cosa amb el cas de l’Alice Irving. Un petit problema. Podem parlar off the record?

—I tant —va dir ella, amb totes les neurones en estat d’alerta—. Un problema, Andy? Quina mena de problema? Es tracta de les proves d’ADN?

—No, no. La coincidència és indiscutible. Però hi ha un problema important amb el temps.

La Kate va agafar la llibreta. Off the record, ara, però volia tenir-ho tot escrit per a més endavant. Per si de cas les coses canviaven.

—Digues —va dir.

—Com sabem, l’Alice va desaparèixer el 21 de març del 1970 —va dir l’inspector Sinclair.

—Sí…

—Bé, doncs no va ser enterrada a Howard Street fins a la dècada del 1980. És impossible que ho haguessin fet abans.

—Què? Per què? Com ho saps? —va preguntar la Kate.

—Els forenses diuen que el paper que embolicava el cos és dels anys vuitanta, per alguna cosa relacionada amb la tinta de les lletres impreses, ara mateix no tinc els detalls aquí al davant, i hem estat revisant la història del lloc. Ho hauríem d’haver fet abans, però la coincidència de l’ADN ens va encegar. Bé, sigui com sigui, les cases tenien uns petits patis de ciment, no jardins, fins a finals dels setanta. Aquests patis donaven al local i als tallers dels Boys’ Brigade. Aquests edificis no van ser enderrocats fins al 1979, quan un constructor va comprar les cases i va ampliar els patis per fer-ne jardins. Per tant, és impossible que haguessin enterrat el cos abans d’aquesta data.

La Kate va empassar-se saliva.

—En Peter, el nano que va trobar el cadàver, va dir que hi havia fonaments de formigó al jardí —va recordar la Kate—. Els estaven excavant. Per sota d’on hi havia la jardinera.

—Ah, sí? Tornaré a parlar amb ell —va dir l’inspector Sinclair, també prenent notes.

—Per tant, què significa això, Andy? —La pregunta del milió.

—Doncs suposo que vol dir que el cos de l’Alice va estar en un altre lloc durant aquells deu anys.

—Ostres. Tot això comença a ser una mica macabre. —Qui més ho sap?, va pensar.

—Ja ho pots ben dir —va dir, i va afegir, com si li llegís el pensament—: Fora de l’equip encara no ho sap ningú, Kate. No ho he dit ni a l’Angela. Vull estar completament segur que ho tenim tot clar.

—M’encantaria escriure això, Andy.

—Sí, ja m’ho penso. Però espera’t fins demà, Kate. Llavors podràs escriure tant com vulguis. Necessito la teva ajuda per fer pública aquesta nova cronologia dels fets.

—Per descomptat. Farem el que calgui per ajudar.

El cervell li anava a tot drap. Qui vivia a Howard Street una dècada després? On es guarda un cadàver?

—Gràcies per explicar-m’ho, Andy. Em guardaré la informació fins que estiguis preparat. Anem parlant —va dir.

—D’acord —va contestar ell.

Va trucar a en Bob Sparkes immediatament. La seva pedra de toc.

—Kate —va contestar ell—. Estic conduint. Espera’t, que poso l’altaveu.

—Perfecte. Estàs sol?

—Sí. Per què? Què passa?

Li va dir el més destacat de la conversa amb l’inspector Sinclair, i ell la va fer esperar mentre reflexionava en els fets.

—El cos podria haver estat en qualsevol punt del país durant deu anys. Això torna a deixar tota la investigació en l’aire. Podria haver estat algú que ja vivia a la casa i necessitava traslladar el cos, o algú que hi va anar a viure i s’hi va endur el cadàver.

—O algun dels treballadors que van treballar en la demolició dels locals dels Boys’ Brigade, oi? —va afegir la Kate.

—Totes les possibilitats són vàlides. Pobre Andy Sinclair. Ho sap, l’Angela?

—Encara no. M’alegro de no haver-l’hi de dir jo.

—Ni jo —va dir l’Sparkes—. Estem en contacte, Kate.

I va finalitzar la trucada.

En Joe va arribar just quan la Kate penjava.

—Has vingut molt d’hora, Kate —va dir—. Que m’he perdut res?

—Més o menys, Joe. Vine, seu —va dir, en veu baixa—. Ha sorgit un entrebanc en el cas de l’Alice.

—Què? —va quequejar en Joe, mentre feia rodolar la cadira cap a la Kate per sentir-la més bé—. Què ha passat?

—Hem d’avançar ràpidament la cerca fins a la dècada del 1980, Joe. L’Alice va ser enterrada a Howard Street als anys vuitanta, no als setanta. Però encara no ho sap ningú. L’Andy Sinclair m’ho ha dit aquest matí, però encara no és oficial.

En Joe es va reclinar a la cadira.

—Però no la van matar als anys vuitanta, oi?

—No, perquè llavors tindríem el cadàver d’una nena de deu anys, oi?

—Esclar, esclar —va dir el noi—. Només pensava en veu alta. Així, on va ser el cos durant aquells deu anys?

—Exactament —va dir la Kate—. I qui el va enterrar a Howard Street? A veure, concentrem-nos en això.

—Bé, no va pas ser la Marian Laidlaw —va dir en Joe—. Ahir al vespre la vaig buscar als registres i va morir el 1977.

—Ostres, era molt jove, doncs. Quina putada —va dir la Kate—. Bé, era una possibilitat molt remota, en Len Rigby va dir que tenia una coartada, però hauria sigut una bomba que hagués confessat després de tants anys. Per tant, qui estava viu en aquella època?

—La Barbara —va dir en Joe—. Llavors vivia en una de les cases.