13

Dilluns, 26 de març del 2012

Kate

Era dilluns, «Un altre dia al peu del canó», havia anunciat el redactor de successos a ningú en concret mentre la Kate arribava tard a treballar. No era un bon començament de setmana.

En Terry la va mirar alçant la cella, com dient «Quines hores són aquestes d’arribar?», però ella va decidir ignorar-lo i no donar cap excusa. Simplement, va anar a seure a la seva «estació de treball», tal com ara la direcció anomenava les seves taules.

La Kate va donar una ullada al seu voltant per veure qui més hi havia, i es va adonar que el cap de política ja parlava animadament amb en Simon, el director. Es va sentir una riallada forta i masculina mentre el cap de política explicava una història obscena d’un dels membres del consell de ministres, i el director li va clavar un copet a l’espatlla. Se’l veia satisfet de si mateix. Amo del seu univers, va pensar la Kate.

A part d’això, estava tot tranquil. El soroll sord del teclat i les espatlles encorbades dels esclaus de l’ordinador mantindrien en Terry content, i esperava que així no la molestés a ella. Va introduir la clau de pas a l’ordinador i va revisar la safata d’entrada. Ja havia mirat els missatges al telèfon, però potser en els últims deu minuts havia arribat alguna reacció sobre la notícia del nadó. Una mica d’informació nova, potser, per donar-li una empenteta en el cas. Però res.

No es va molestar a escoltar la bústia de veu. Abans, la gent solia trucar-li amb històries i confidències i exposaven les seves idees, i així passaven l’estona. Ara era tot online. A vegades, en tot un dia no li feia falta parlar físicament amb una altra persona.

La Kate va badallar. El redactor de successos s’hi va afegir amigablement des de l’altra banda de la taula.

—Per cert, la Nina m’ha parlat sobre les últimes mesures radicals d’en Terry en despeses —va dir, en veu baixa.

La Nina, la secretària de redacció, era la font de tot coneixement i era universalment estimada per tots els periodistes. Treballava allà «des que Moisès va anunciar els manaments», deia ella a tothom; sabia com aconseguir que el director general aprovés rebuts d’un hotel de quatre estrelles, i com cobrir els «seus nois» quan hi havia algun problema a casa o a la feina: «Estic segura que ja està venint», parrupejava per telèfon a una esposa enfadada o a en Terry. També et podia introduir en una zona de guerra amb un cotxe de lloguer i sense visat gairebé sense parpellejar.

—Diu que en Terry està trucant als restaurants per comprovar que el personal ha menjat allà i que el total del rebut coincideix amb els seus registres. Eliminar el blanko és el seu objectiu d’aquest mes. No li durarà gaire.

La guerra contra les despeses dels periodistes sorgia periòdicament, sobretot quan el pressupost de redacció era escàs. El blanko —un rebut en blanc d’un hotel o d’un restaurant que podia emplenar qualsevol periodista, més o menys com un xec en blanc— era l’objectiu habitual.

Abans, elaborar rebuts era pràcticament una forma d’art; corrien rumors que es feien servir un conjunt d’estris d’impressió d’aquells que utilitzen la canalla per crear autèntiques llibretes de rebuts. Llavors s’hi afegien unes quantes taques de cafè i alguns insectes per donar-los més credibilitat.

—Ostres, tu —va dir la Kate.

Tots dos van mirar la pantalla de l’ordinador.

La Kate es va preguntar què en pensaria un extraterrestre, d’aquella escena. Dotzenes de persones assegudes i aïllades davant de l’ordinador, sense parlar ni mirar-se les unes i les altres. Era una mica com els solitaris que freqüentaven els casinos de Las Vegas, enganxats durant hores a les màquines escurabutxaques amb la mirada perduda, prement botons de manera mecànica amb l’esperança de treure el premi gros. Alerta! Que s’acosta el cap de redacció!, va pensar.

En Terry duia un somriure encantador plantat a la cara. Evidentment, volia demanar un favor. La Kate va fer veure que estava concentrada en alguna cosa de la pantalla.

—Veig que finalment has arribat, doncs, aquest matí. —Va intentar que sonés com una broma, però se li va notar el deix maliciós.

—Ho sento, el trànsit estava fatal avui, Terry —va dir ella, amb els dits sobre el teclat com si estigués a mitja frase.

—Sí, ja. Terrible. Bé…

Ja el tenim aquí, va pensar la Kate. Ara em caurà el mort a sobre.

—Kate, el director s’ha fixat en un dels nous periodistes i vol que siguis la seva protectora.

El va mirar i va alçar una cella.

—Protectora? —va preguntar, amb veu aspra.

—És un nano molt intel·ligent —va dir en Terry. A la Kate li va caure l’ànima als peus. «Molt intel·ligent» era l’expressió en clau que significava «extremament irritant»—. I tu ets la millor periodista del diari.

El redactor de successos va tossir fent un lleu gruny d’advertència.

Però la Kate es va estovar, amb aquell elogi. Els compliments escassejaven força, últimament. La seva categoria d’estrella després de l’exclusiva de la vídua Taylor ja començava a decaure. Ja havien passat dos anys des que va publicar la notícia sobre el que li va passar realment a la petita Bella Elliott, la nena que va desaparèixer del jardí de casa seva. Aquella història, amb tots els seus embolics i obstacles, la va consumir, i quan finalment va aparèixer la veritat a les pàgines del diari, va aconseguir dinar amb el director, un premi i un augment de sou.

Però aquell moment ja havia passat, tal com succeeix sempre. El centre d’atenció del diari s’havia desplaçat lentament del periodisme d’investigació a la mena de notícies instantànies que mantenia la comunitat online clicant i comentant. Ara, cada vegada es trobava més fora de lloc en aquest nou ordre del món. Podia escriure un peu de foto tan bé com qualsevol altre, però això no era feina per a una adulta, es deia a si mateixa, intentant mantenir la dignitat.

A més, sentia com una mena de paranoia creixent cada vegada que en Terry enviava un d’aquells joves a cobrir una notícia en comptes d’ella.

«Et reservo per a les coses importants», li deia, quan la Kate el mirava. Però feia temps que no arribava res d’important. I ara la posaven de responsable a l’escola bressol de l’oficina.

—Estic massa enfeinada per haver d’ensenyar un nano jove, Terry —va dir.

—No et molestarà gens, només aprendrà l’ofici i tu tens molt per ensenyar, Kate. En Simon diu que…

Posa’t les mans al cap, va pensar, com si encara fos al pati de l’escola de primària.

—On és, aquest noi?

—Joe, pots venir? —va cridar en Terry cap a l’altra banda de la redacció, i un noi baixet amb un serrell que li queia sobre la cara i la camisa penjant per sobre dels pantalons es va aixecar i s’hi va acostar d’un salt.

—Hola, Kate. És tot un honor per a mi —va dir, sense cap deix de sarcasme.

Oh, Déu meu, ara dirà que li encanta la meva feina.

—M’encanta la teva feina —va dir en Joe.

—Bé, doncs us deixo sols —va dir en Terry, que aparentment ja havia acomplert la seva missió.

—Però… —va balbucejar la Kate.

—Perdona, Kate. He de fer una trucada —va dir en Terry, i es va recloure en la seguretat de la seva taula.

La Kate es va empassar un improperi, va assenyalar la cadira del seu costat i va intentar no mirar el redactor de successos.

—Quant fa que vas començar a treballar aquí, Joe? —va preguntar.

—Un mes. Directament de la uni. Sempre he volgut ser periodista, ho porto a la sang.

—Què vols dir?

—La meva mare és periodista.

—Ah, sí?

Va esmentar la directora del Herald on Sunday, una dona coneguda per la seva rudesa i brutalitat; «la tirana amb calces», l’anomenaven els veterans. Els veterans homes, va pensar la Kate. La Mandy Jackson havia acceptat aquell sobrenom i l’havia alçat com un trofeu de guerra mentre continuava escalant posicions. Quan una dona superava el càrrec de responsable de cròniques de fons, popularment es deia que o bé havia dormit amb qui fos per arribar a dalt de tot, o bé s’havia obert camí destruint els altres. La Kate no sabia quina via havia triat la Mandy, però encara era allà, la reina del femer.

I aquell era el seu fillet.

Es va fixar més bé en en Joe Jackson —la seva mare sens dubte ja devia haver pensat en la seva firma de redactor quan li va posar aquest nom— mentre ell col·locava el seu portàtil al costat dret de la Kate. Semblava que encara no li hagués ni canviat la veu, a aquell nano, però podria ser-li útil —a la Kate no li faria pas res una feina al Herald on Sunday.

—En quina notícia estàs treballant, Kate? —va preguntar, assegut amb posat expectant amb una llibreta a la mà per apuntar les seves paraules daurades.

—De moment reviso els correus, Joe. Dóna’m deu minuts. Per què no vas a buscar un cafè?

Va furgar a dins de la bossa i li va donar un grapat de monedes.

—El gosset de la redactora en cap —se’n va burlar el redactor de successos, quan en Joe va desaparèixer per la porta batent.

—Calla, Gordon. El que passa és que estàs gelós de no tenir un protegit. Què coi en faré, d’aquest nano?

—En qualsevol cas, no et fiquis al llit amb ell, o la Mandy et tallarà el cap.

La vulgaritat del comentari va fer posar vermella la Kate, però va riure amb ell, una tècnica de supervivència que havia après ben aviat en un món dominat pels homes i l’alcohol.

«Tu segueix-los el rotllo, encara que no hi estiguis d’acord», li havia aconsellat feia anys una col·lega molt més gran que ella. «Els acudits sexistes existiran sempre. Tu el que has de fer és demostrar-los que ets tan bona periodista com ells. Això els farà callar».

I no tots havien sigut misògins. La Kate havia treballat amb homes molt brillants, però sempre hi havia l’ocasional dinosaure que de tant en tant apareixia en escena. A un redactor de nit li agradava dir a les periodistes que ja podien «dissoldre la tertúlia» quan estaven parlant d’alguna notícia. Un altre executiu preguntava «Que tens la regla?» quan una dona discutia una idea, i llavors feia una gran riallada, com si fos el nou Oscar Wilde.

El redactor de successos era força inofensiu i la Kate coneixia la seva dona. A casa el tenien lligat ben curt, de manera que la Kate li permetia algun rampell de llibertat de tant en tant.

—Has treballat mai amb la Mandy? —va preguntar la Kate.

—Sí. Era una torracollons.

En Joe va tornar amb els cafès i una pasta per a ella.

—He pensat que potser et vindria de gust —va dir.

—Menja-t’ho tu —va mussitar la Kate, irritada—. Cremaràs molt més ràpid que jo un muffin amb doble de xocolata.

El noi va riure i va desembolicar el paper.

Va aparèixer el director darrere d’ells —en Simon Pearson tenia l’habilitat desconcertant de materialitzar-se sense avisar; la Kate sospitava que havia sigut un lladre de guant blanc en una altra vida— i va donar un copet a l’espatlla d’en Joe, enviant una pluja d’engrunes a sobre la taula.

—No malacostumis gaire el nostre protegit, Kate. No trobarà exclusives si va menjant muffins. Li hem de fer passar una mica de gana i fer-lo sortir al carrer.

En Joe semblava acollonit quan en Simon va marxar per continuar la seva patrulla silenciosa.

—No pateixis. És la seva manera de ser amable —va dir la Kate—. Ets molt privilegiat d’haver estat escollit per rebre aquest tipus d’atenció. Però va, fem veure que estem enfeinats. Tens alguna idea d’alguna notícia? Tenim reunió de redacció d’aquí a mitja hora, i n’hem de presentar tres de bones.

La seva expressió era cautelosa, com si estigués considerant la resposta, però els seus ulls deien que no en tenia cap.

—Bé, no pateixis, repassa una mica els diaris per veure si hi trobes alguna cosa per fer-ne un seguiment, i jo mentrestant trucaré a un contacte que m’ha escrit un correu. Aquestes reunions de redacció són collonades, la veritat. Una mica d’ostentació per part dels especialistes i una oportunitat per al cap de redacció per dir-nos que som una colla d’arreplegats. Benvingut al periodisme.