82

Dimecres, 2 de maig del 2012

Angela

El metge li havia donat unes pastilles per calmar l’agitació, però no podia evitar fer un bot cada vegada que un cotxe passava per davant de la casa. L’inspector Sinclair havia trucat per dir que arribaria al cap de vint minuts. Semblava seriós i cansat, i ella no li va voler fer més preguntes.

En Nick va baixar i caminava amunt i avall per la sala d’estar.

—Angie, ens hem de preparar per al pitjor —va dir—. La policia s’ha equivocat amb les proves. No hi podem fer res. Segur que ara ve a disculpar-se, no et sembla?

—Esperem a veure què passa, Nick —va dir ella. Ja tornava a tenir el brunzit al cap. Ple de l’Alice.

En Nick va obrir la porta abans que l’inspector Sinclair pogués trucar.

—Endavant, Andy —va dir.

L’Angela estava dreta al costat de la finestra, mirant el cotxe de l’inspector. A dins, hi havia tres persones.

—Que no entren, els teus companys? —va preguntar.

Ell va vacil·lar.

—No, de moment no. —L’inspector es va aclarir la gola—. Angela, Nick —va començar—. Us he de donar una notícia. I sincerament, no sé gaire com dir-vos-ho.

Estava suant, les gotes de suor del front li brillaven amb la llum.

—Heu comès un error amb les proves, oi? —va dir en Nick—. Ja ens ho pensàvem.

—No, no —va dir el detectiu—. La qüestió és… Mireu, hem trobat l’Alice. Però no és el nadó de les obres de construcció.

L’Angela va fer un crit ofegat i es va aixecar de cop.

—Angie —va dir en Nick, amb la veu tremolosa, mentre l’estirava del braç per fer-la seure al seu costat—. Digues, Andy. Digue’ns què heu descobert.

—L’Alice està viva —va dir l’inspector Sinclair.

—Viva? —van cridar l’Angela i en Nick al mateix temps, i el so va rebotar a la finestra.

—Sí.

—Com pot ser? —va dir l’Angela, mirant histèricament al seu voltant, tot buscant la seva filla—. On és?

—És aquí —va dir l’inspector Sinclair, i la veu se li va entretallar amb l’emoció del moment. Mai no havia plorat a la feina, ni tan sols quan havia hagut de donar males notícies a la gent. Però aquella tensió era insuportable.

—On? On? —va xisclar l’Angela.

—És al cotxe —va dir.

L’Angela ja era a la porta abans que ell la pogués aturar, corrent cap al cotxe i clavant els palmells al vidre de la porta de l’acompanyant.

La dona que hi havia asseguda la va mirar: cabells foscos com en Paddy, la barbeta com la de la Louise. I va plantar els seus palmells al vidre per fer-los coincidir amb els de la seva mare.