78

Dimarts, 1 de maig del 2012

Jude

Quan va sonar el telèfon aquella nit, la Jude el va agafar de seguida.

—Emma? —va dir.

—Jude, sóc la Harry —va dir la veu—. Perdona que et molesti, però estic amoïnada per l’Emma.

—Tots estem amoïnats per ella —va dir la Jude—. També han vingut uns periodistes demanant per ella. —La Jude es notava dèbil i es va deixar caure a la butaca massa ràpid, es va donar un cop al colze i li va caure el telèfon—. Perdona —va dir, quan se’l va tornar a posar a l’orella—. En saps res, d’ella?

—No, s’ha esfumat. En Paul m’acaba de trucar per dir-me que encara no l’ha localitzat. Creu que té el telèfon apagat.

A la Jude se li va encongir el cor.

—Necessito saber què està passant, Jude —va insistir la Harry—. En Paul no m’ho vol dir.

—L’Emma ha anat a la policia, Harry. Per dir-los que el nadó del jardí de Howard Street era seu. Que en Will la va violar i va quedar embarassada —va dir la Jude, que amb prou feines es podia creure el que estava dient.

—En Will? —va cridar la Harry al telèfon—. En Will Burnside? De debò?

—Sí. A mi també em costa de creure —va afegir la Jude.

—Oh, Déu meu —va dir la Harry.

—Tu ho sabies, que havia tingut un fill, Harry? —va preguntar la Jude—. Abans éreu carn i ungla. No te’n va dir res?

—No, fins al cap de molt de temps. I llavors ho vaig interpretar malament. L’Emma intentava dir-m’ho, em va dir que havia quedat embarassada, però jo em vaig pensar que havia avortat. No la vaig voler pressionar. Al contrari que aquella periodista.

—Aquella periodista ha vingut a veure’m avui, Harry. Vols parlar amb ella? Tinc el seu número —va dir la Jude, desitjant que algú altre agafés el control de la situació.

—No el vull —li va etzibar la Harry—. Quin dret tenen a ficar-se en la vida de la gent d’aquesta manera? Quina mena de notícia és això? És una tragèdia personal, no una història per esbombar a la gent. L’Emma deu estar destrossada.

Es va produir un silenci horrible i ressonant. La Jude es va quedar escoltant el soroll estàtic de la línia.

—Harry? —va dir, finalment—. Ets aquí encara?

—Sí, sóc aquí. Puc venir? Ara?

—Sí —va dir la Jude—, i també li diré a la Kate Waters que vingui. Està molt ficada en aquest tema i sembla que l’Emma confia en ella, com pots veure. Va ser a ella a qui l’hi va explicar…

—D’acord —va dir la Harry—. D’aquí a mitja hora sóc aquí.

La Jude va trucar a la Kate immediatament. No podia pensar en res més que en l’Emma. Què estava fent? On era? En què pensava?

La Kate va arribar just després que la Harry aparqués i piqués al timbre de la Jude. Quan la Jude va obrir la porta, va veure que la periodista s’havia posat uns texans i una jaqueta sobre la camisa de dormir amb les presses per anar cap allà.

I la Harry parlava histèricament per telèfon.

—És l’Emma —va gesticular, i la Jude va fer una respiració profunda per calmar-se abans de saber què havia passat—. Emma, no et moguis d’aquí. Ara et vinc a buscar. Promet-me que no et mouràs d’aquí.

Quan va penjar, la Harry es va girar cap a la Kate i va dir:

—Tornem a Howard Street. Ha anat a les obres de construcció.

—Com estava? —va preguntar la Kate.

—A tu què et sembla? —li va etzibar la Harry.

Les tres dones van pujar al cotxe de la Kate. Londres estava gairebé buit: les carreteres normalment congestionades ressonaven amb el soroll del motor, i els llums dels carrers es reflectien sobre el paviment buit; no van parlar més fins que van aparcar al davant de les obres.

—Vols que t’acompanyi? —va preguntar la Kate.

—No, però crec que és millor que vinguis. Potser necessito una mica de suport —va dir la Harry.

Van trobar l’Emma asseguda en una galleda col·locada de cap per avall allà on abans hi havia hagut el jardí, envoltada de terrossos de fang i il·luminada pels llums de seguretat que havia fet activar. Va alçar el cap quan la Harry la va cridar, però no es va moure.

—He estat intentant pensar què va passar. Trobar-hi un sentit —va dir—. Se m’ha acudit tornar al lloc on tot va començar. Amb el nadó…

—He intentat convèncer-la que se n’anés —va dir una veu de dona enmig de la foscor.

—Barbara? —va dir la Kate. I la dona va avançar fins a la resplendor dels llums.

—He vist els llums encesos, i no dormo gaire bé —va dir—. Com que en John em va dir que havien tingut problemes perquè hi ha canalla que entra a les obres, he vingut a veure què passava. I l’he trobat. He trobat l’Emma.

La Jude mirava la seva antiga amiga amb incredulitat.

—Què hi fas, aquí? —va dir. Tot plegat semblava un somni estrany.

—Vaig tornar a Howard Street, Jude. Després que perdéssim el contacte.

Després que intentessis prendre’m en Will, va pensar la Jude automàticament, i després es va reprimir. Això era el que en Will li havia dit. Però li havia mentit en tot, oi?

La Harry es va ajupir al costat de l’Emma i li va tocar el braç.

—Estàs glaçada, Emma —va dir—. T’has d’escalfar una mica.

—Visc aquí al davant. Podem anar a casa —va dir la Barbara, i la Jude es va posar rígida de cop. Ella s’hauria volgut endur l’Emma a casa seva, però no hi podia fer res.

L’Emma es va deixar portar cap a la casa de la Barbara i va seure al costat d’en Shorty al sofà. Estava entumida, tenia la mirada horroritzada.

—Ho saps tot? —li va xiuxiuejar a la Harry.

—Ara no cal que en parlem, Emma —va dir la Harry.

—Una vegada vaig intentar explicar-t’ho. Aquell dia que vas venir al pub.

—Ja me’n recordo. I no et vaig escoltar, oi? Em vaig precipitar a treure conclusions. Em sap greu, Emma. Però per què no m’ho vas dir quan et va passar? Quan érem dues nenes?

La Jude es va haver d’inclinar endavant per sentir la resposta.

—No podia fer-ho. En Will em va dir que tothom m’odiaria.

Les dues amigues es van abraçar. La Jude va haver de fer un esforç per estar-se asseguda al seu lloc. Hauria hagut de ser ella, la que consolés la seva filla, però l’Emma no havia fet cap gest cap a ella.

Quan finalment es van deixar anar i van seure repenjades l’una amb l’altra, la Kate es va girar per mirar-les.

—La policia detindrà en Will pel que va fer —va dir, intentant mantenir la veu calmada—. Pel que et va fer a tu, Emma. Potser es pensa que és intocable després de tant de temps, però ara hi ha proves, proves fotogràfiques, i estic segura que en Soames no dubtarà a carregar-se’l. El vaig conèixer. És un desgraciat —va afegir.

—Té raó —va dir la Harry—. A aquest malparit li tallarem el cap.

—I també pel que et va fer a tu, Barbara —va dir l’Emma—. Sé que et va fer el mateix que a mi.

La Jude va mirar la seva filla i després la seva antiga amiga.

—Com ho saps? —va xiuxiuejar la Barbara—. T’ho ha dit ell?

—No, vaig veure la teva foto a l’escriptori d’en Will. Em pensava que dormies, però te la van fer quan estaves drogada. I llavors jo era massa jove per saber què era capaç d’arribar a fer la gent. Li vaig preguntar a en Will sobre la foto, i em va dir que tu l’hi havies enviat perquè estaves enamorada d’ell.

La Barbara va fer un crit ofegat.

—L’endemà em va violar. Per fer-me callar —va dir l’Emma—. Segur que sabia que la vergonya era la manera de silenciar-me. Me’l vaig creure quan em va dir que tothom me’n donaria la culpa a mi. Era molt innocent.

La Jude va tancar els ulls amb força. Tot havien sigut mentides. Les mentides d’ell, i les seves. Era ella la que havia provocat allò. No podia donar més la culpa a l’Emma o a la Barbara. Ella havia ficat aquell home a les seves vides. Ella en tenia la culpa. Tot se li estava rebobinant al davant.