77

Dimarts, 1 de maig del 2012

Kate

El trànsit era horrible, però finalment van arribar al davant de la casa on vivia la Jude.

La Kate va marcar una vegada més el número de l’Emma mentre tancava el cotxe, però tampoc va obtenir resposta.

—Som-hi —va dir.

Algú els va obrir la porta sense preguntar res quan van trucar al timbre de baix, i van pujar les escales a pas lleuger.

Una dona gran vestida amb una roba massa juvenil els esperava dreta a la porta.

—Oh! Qui són vostès? —va dir—. Em pensava que era la meva filla.

—Ah, perdoni, doncs no, senyora Massingham —va dir la Kate.

—Sóc senyoreta Massingham, en realitat.

—Molt bé, jo sóc la Kate Waters. Sóc periodista del Daily Post. Aquest cap de setmana vaig parlar amb la seva filla, l’Emma, sobre el cas de l’Alice Irving, i necessito posar-me en contacte amb ella.

—L’Emma ha parlat amb vostè? No és mai una bona idea, parlar amb els periodistes. Quan exercia d’advocada, jo sempre deia als meus clients que evitessin la premsa com si fos la pesta. Sense ànims d’ofendre, esclar…

La Kate va fer una rialleta poc convincent.

—M’imagino que en alguns casos és un bon consell. Però les notícies que he escrit sobre l’Alice han destapat alguns fets importants.

—Mmm —va dir la Jude Massingham—. Però no la veritat, suposo. És una cosa esmunyedissa, la veritat.

—Sí. Ha sorgit algun contratemps en la investigació, i la policia seria la primera d’admetre-ho.

—Ah, sí? No puc pas dir que hagi sigut la meva experiència amb ells —va dir la Jude, amb un somriure tens.

—Escolti, aquest matí ha passat una cosa que vull comentar amb l’Emma, però no em contesta el telèfon —va dir la Kate, intentant fer avançar la conversa cap a un terreny més ferm.

—No tinc ni idea d’on és —va dir la Jude—. No sóc la seva guardiana. Què ha passat?

—Podem entrar, senyora Massingham? —va preguntar la Kate—. És una mica exposat, haver de parlar aquí a fora. I no deu pas voler que els veïns ens sentin.

—Ah, d’acord —va dir la Jude—. Vigili l’esglaó.

Van seure a les butaques, tots tensos. No els va oferir res per beure.

—A veure —va dir la Jude—. Què ha passat?

—No sé si l’Emma n’hi ha dit res, però la policia ha fet unes noves proves d’ADN.

—No me n’ha dit res, últimament no ens fem gaire —va mussitar la Jude.

—Bé, doncs les proves demostren que hi ha una coincidència entre l’ADN de l’Emma i el del nadó que van trobar a les obres de construcció.

—No —va dir la Jude, i es va posar les mans al cap—. No pot ser. Com és possible que tingués un fill sense que jo ho sabés?

—L’hi va amagar, senyora Massingham. A vostè i al seu nòvio, en Will Burnside.

—Què li ha dit d’ell? —va dir la Jude, en veu baixa. La tensió era cada vegada més palpable.

—Exactament el que li va explicar a vostè.

—No me la vaig creure. Li vaig dir coses horribles. Li vaig dir que estava malalta i gelosa —va dir la Jude, com si parlés amb ella mateixa.

—Però estava dient la veritat, senyora Massingham. De debò que no sospitava res?

La dona va brandar el cap.

—No, esclar que no. Es pensa que hauria pogut fer els ulls grossos? Vostè no té ni idea de res. Jo estimava en Will. L’adorava. I és molt difícil imaginar-te que l’home que estimes podria fer una cosa tan fastigosa. S’ho podria creure vostè de la persona que estima, senyoreta Waters?

La Kate instantàniament es va imaginar l’Steve confessant una cosa com aquella i va brandar el cap.

—S’imagina com hauria sigut de difícil? Encara ho és. Necessito temps per pensar-hi. I he de parlar amb l’Emma. —Semblava que parlés amb si mateixa.

La Kate es va inclinar endavant per fer una altra pregunta, però tot d’una la Jude va exclamar:

—Sabia que no podia ser el nadó dels Irving!

—Com ho sabia?

La Jude semblava nerviosa.

—Bé, aquella nena va desaparèixer deu anys abans de quan diuen que el cos va ser enterrat. Si vol que li digui què penso, tota aquesta investigació policial ha sigut un nyap.

—Però hi ha la coincidència d’ADN amb l’Angela Irving —va dir en Joe—. Què me’n diu, d’això?

—Un nyap del laboratori —va dir la Jude—. Quan treballava, moltes vegades havia sentit a dir als col·legues criminalistes que es produïen errors d’aquests. Tubs d’assaig en cubetes equivocades, contaminació de les mostres, aquesta mena d’històries. Sempre hi ha lloc per a l’error humà.

—Però es fan un munt de controls i comprovacions en el procés —va dir en Joe—. N’he llegit força sobre aquest tema. De fet, és molt interessant…

—M’agradaria poder-l’hi explicar a l’Emma —va dir la Kate, interrompent-lo—. I estic una mica amoïnada perquè no la trobo enlloc. La seva amiga Lynda ens ha dit que aquest matí era al metro.

—Ah, sí? Que estrany. No ve mai a la ciutat, si s’ho pot estalviar. Diu que hi ha massa gent —va dir la Jude, i va callar un moment—. Suposo que podríem trucar al seu marit —va suggerir—. Deu ser a la feina. Tinc el seu número. L’Emma me’l va apuntar a l’agenda per un cas d’emergència.

Va marcar a poc a poc, prement cada número deliberadament, i va esperar.

—Paul, sóc la Jude. Estic intentant localitzar l’Emma. Saps què havia de fer avui? Ja. Sí, però no hi és. L’han vist al metro aquest matí. D’acord. Si et telefona, li diràs que es posi en contacte amb mi? Sí, tu també. Adéu.

»Es pensava que aquest matí seria a casa treballant. M’ha semblat que es posava nerviós quan li he dit això del metro. No està en el seu millor moment, l’Emma, ara mateix. Però això probablement ja ho sabeu —va dir la Jude, amb to d’acusació i la veu tremolosa.

Quan la Kate i en Joe van sortir al carrer, va sonar el mòbil de la Kate.

—Sóc l’Andy Sinclair —va dir—. Estic intentant localitzar l’Emma Simmonds. Sembla que hagi desaparegut. No saps pas on és?