10
Dissabte, 24 de març del 2012
Emma
He creat una alerta de Google per a la notícia del nadó. Ja sé que vaig dir que no faria res sobre això, però necessito saber què sap l’altra gent, no? Per si de cas. Per estar preparada.
I aquest matí, em trobo una nova entrega a la safata d’entrada: «Qui és el nadó trobat a les obres?».
Una periodista ha fet el tafaner, per exagerar la història, parlant amb el pobre obrer que va trobar el cos. I amb la policia. La policia.
Em noto el batec accelerat del cor que em fa vibrar els dits per sobre el teclat. Amb qui més parlarà? Escric el seu nom —Kate Waters— en un bloc que tinc al costat de l’ordinador i llegeixo la notícia, una vegada i una altra.
Quan sona el telèfon, deixo que surti el contestador. Però sento que la Jude deixa un missatge, la seva veu ressona pel forat de l’escala des del telèfon del rebedor, com si fos a casa. Com si tornéssim a ser a Howard Street i em cridés per anar a l’escola.
Sabia que avui em trucaria la mare. És el meu aniversari: un dels dies que em truca des que vam tornar a començar a parlar. Només fa un parell d’anys que vam fer la gran reunió i ara som més aviat com unes cosines llunyanes, temptejant un terreny comú quan parlem.
«Te’n recordes, d’aquell conjunt de sanitaris tan horrible que tenia l’àvia?», dirà la Jude, i jo diré: «Sí, encara sort que el color alvocat va passar de moda». I riurem i ens sentirem unides durant uns minuts. Però no ens manté unides aquest joc del «Te’n recordes?». Perquè hi ha massa zones prohibides.
O sigui que ens truquem pels aniversaris i per Nadal, més o menys. És una rutina que ens permet estar en contacte amb l’ajuda d’un calendari, no segons les nostres emocions.
La qüestió és que m’he espavilat tant de temps sense una mare, que em fa l’efecte que no la necessito, i estic segura que la Jude sent el mateix per mi.
De fet, és ben estrany. Cap de les meves relacions s’assembla a les de l’altra gent. La meva mare és com una cosina, el meu marit és com un pare, i el meu fill… Bé, no hi ha fill. Però ara no hi puc pensar, en això. Prou.
Avui, el so de la veu de la meva mare em provoca un calfred. Espero fins que deixa de parlar per aixecar-me i baixar per escoltar el missatge.
«Emma, sóc la Jude», diu. Mai no es diu mare a si mateixa. Em va fer dir-li Jude des dels deu anys. «La mare s’està fent gran, Em», deia. «I de totes maneres, queda més bé que em diguis Jude». A mi no m’agradava. Era com si tingués vergonya que jo fos la seva filla, però li deia Jude. Per complaure-la.
«Ets aquí?», diu la veu de la mare. «Contesta’m, si hi ets. Mmm, d’acord, només et trucava per felicitar-te i per veure com va tot. Mmm, he de parlar amb tu, Emma. Sisplau, truca’m…».
He de parlar amb tu. M’enfonso a la butaca. Deu haver vist les notícies. Què en sap?, em pregunto, gairebé de manera automàtica. És una qüestió amb la qual m’he torturat durant anys.
Torno a escoltar el missatge, per si de cas ho he sentit malament. Però no. Per descomptat que no. Li sento el mateix tremolor a la veu mentre espera que m’hi posi. Ets aquí?
Hi sóc? Sóc aquí? Em quedo asseguda en silenci, amb els ulls tancats, respirant profundament per intentar aclarir-me les idees. Però quan obro els ulls, el missatge encara parpelleja al contestador. Em parpelleja com si ho sabés.
De cop i volta, el telèfon torna a cobrar vida, el seu so omple tot el rebedor, i m’aixeco de la butaca com si volgués fugir. Però despenjo.
—Emma? Sóc jo —diu la Jude—. On eres fa un moment? T’he trucat i…
—Perdona, estava enfeinada.
—El dia del teu aniversari? He pensat que potser en Paul t’havia portat a dinar a fora. Que se n’ha oblidat?
—Ha de treballar aquest cap de setmana, però ho celebrarem aquesta nit.
—Perfecte. Bé, perdona’m per no haver-te enviat cap targeta de felicitació. Em vaig oblidar de tirar-la a la bústia. La tinc aquí a l’escriptori. Em sembla que a vegades m’oblidaria del cap, si no el tingués ben enganxat… Com estàs?
Faig una pausa, fastiguejada per aquesta conversa.
—Mmm, ’nar fent.
—Ai, carai —mussita.
—I tu, com estàs? —pregunto. Vés pel camí segur—. Com tens el maluc?
—Mira, tinc força dolor —diu—. Però estic bé. Emma? Ets aquí, encara?
La tensió a la gola em fa venir nàusees i m’estic en silenci un parell de segons. Em retiro al lloc secret de la meva ment, on tot és conegut, on estic segura.
—Sí —dic finalment, amb un fil de veu. I espero. Hauria de dir alguna cosa, avançar-me. Hauria de dir, tan tranquil·la, que he vist que han desenterrat el cos d’un nadó al carrer on vivíem. Imagina’t que…
Però no estic segura de poder fingir que puc mantenir una conversa sobre això. Segurament em posaria a plorar. I ella em començaria a fer preguntes. La Jude solia posar-me una bossa d’aigua calenta al llit —la seva panacea per a qualsevol mal— quan era adolescent i em deia: «Ja tornes a estar ben alterada, Emma. Dorm una mica i demà ho veuràs tot diferent».
Però per descomptat que no l’hi veia. Devia ser horrible per a ella, aguantar els meus canvis d’humor, però deia que a molts adolescents els passava això. «Són les hormones. Forma part del procés de fer-se gran», deia. Al principi. Però les excuses es van començar a fer pesades. I la paciència mai no havia sigut la seva millor virtut. Vaig deixar de plorar quan ella va deixar de reaccionar. Mà ferma, en deia ella. Però no va funcionar amb nosaltres, perquè llavors vaig començar a cridar i a trencar coses. Fins que em va fer fora.
Intento no donar-n’hi la culpa. Ara no; segurament hauria fet el mateix si jo hagués estat al seu lloc. Però en aquell moment…
—Truquen a la porta, Jude —dic, de sobte, i m’embolico el puny amb la màniga i pico sobre la taula per refermar la meva mentida—. Perdona, ja et trucaré després.
—Oh, Emma —diu.
—És que espero un paquet —dic, a la desesperada, embolicant-me jo mateixa amb la invenció.
—Ah, vés a obrir, doncs —diu ella—. Ara et torno a trucar.
Penjo el telèfon i l’alleujament em fa rodar el cap. Però sé que només he ajornat l’inevitable.
El telèfon torna a sonar al cap de cinc minuts i per un instant considero la possibilitat de no agafar-lo. Però ho he de fer. Em continuarà trucant fins que contesti.
—Per què no véns? —diu la Jude, com si no s’hagués interromput la conversa—. No has estat mai al meu pis, i fa mesos que no ens veiem.
Reacciono immediatament. Culpa i Vergonya, la parella catòlica, i la meva reacció pavloviana a la rèplica passiva-agressiva de la meva mare.
—Ho tinc una mica complicat. És que estic intentant acabar aquest llibre dins del termini.
—Bé, si tens tanta feina, suposo que has de prioritzar.
—Això no és just —dic—. Esclar que la meva feina és important per a mi, però tu també.
—Sí —diu ella—, però no ho sóc prou per passar una estoneta amb mi. És igual. Fan un nou serial dominical a la ràdio. No pateixis que no m’avorriré.
—Ja vindré, ja vindré —dic, com si tornés a ser una adolescent malhumorada.
—Fantàstic! —diu la Jude—. Doncs prepararé un dinar d’aniversari per a demà. Vindrà en Paul? Ja saps que sempre és benvingut, però estaria bé poder estar tu i jo soles.
M’enfado per dins amb ella pel pobre Paul, però sé que de totes maneres ell no voldria venir. S’ha esforçat molt a caure-li bé a la Jude, però no hi ha manera que se’n surti.
«Admiro la intel·ligència de la teva mare», va dir, després de conèixer-la en un dinar de diumenge particularment xafogós a Covent Garden. «Però està decidida a ser la persona més llesta de totes, oi?».
La seva petita revenja és dir-li Judith, un nom que ella detesta.
—De fet, en Paul està enfeinat amb la jornada de portes obertes, o sigui que només vindré jo —dic.
—Quedem a les dotze, doncs. I no arribis tard —diu—. Hem de parlar de moltes coses.