17

Dimecres, 28 de març del 2012

Kate

Quan va sortir del lavabo, hi havia un silenci estrany a la redacció. Ningú no parlava, ningú no teclejava —ni tan sols els esclaus de l’ordinador— i ningú no mirava ningú. El seu «Bon dia a tothom» es va esvair a mig camí, el «tothom» va ser com un sospir mentre seia a la seva taula.

—Què passa? Que s’ha mort algú? —va xiuxiuejar al redactor de successos.

En Gordon va alçar el cap, feia ulleres i tenia els ulls irritats.

—Encara no —va dir.

—Ostres, quina mala cara que fas —va dir la Kate—. Què vas fer ahir a la nit?

—Vaig sortir amb el Comandant. Ell encara està pitjor que jo.

La Kate es va girar per mirar el redactor de temes militars i conflictes bèl·lics —«el Comandant», per als companys de feina— i es va posar a riure.

—Ha anat a dormir? —va preguntar.

—Cuida’t de tu, Kate. Però que no has mirat els teus correus?

—No, he sortit tard de casa. Per què?

—Hi ha una altra ronda d’acomiadaments. Els maleïts comptables ja tornen a atacar —va dir—. Han de retallar despeses. Una altra vegada. Diuen que hem de prescindir de cinquanta-dues persones entre tots els departaments, set de les quals de la nostra redacció.

—Set? Hòstia! Això és la meitat dels periodistes —va dir, mirant al seu voltant mentre comptava els col·legues mentalment.

—No siguis estúpida. Som almenys trenta redactors —va dir ell.

La Kate va quedar inexpressiva.

—També hi ha els col·laboradors, Kate.

—Ah, esclar —va respondre—. Però no els faran pas fora a ells. Hòstia santa. Qui caurà d’aquí, doncs?

El redactor de successos va brandar el cap.

—Dos auxiliars, però de moment encara no han convidat ningú de per aquí a fer el cafè de la mort. Estem tots esperant.

Tots dos sabien que ell era un candidat ideal. En Gordon Willis era gran, de tracte difícil, un luddita pel que fa a tecnologia i, potser el més important, guanyava un sou molt alt. La Kate va intentar pensar alguna cosa positiva per dir.

—L’altre dia vaig estar parlant amb en Colin Stubbs, em va donar records —va dir. El redactor de successos va assentir, preocupat—. Diu que deixar el periodisme és el millor que ha fet a la vida.

—Ah, sí? Jo fa mesos que no el veig. Em pensava que la bruixa de la seva dona l’havia tancat en un soterrani. Escolta, me’n vaig a Scotland Yard a veure què tenen de nou. No em puc estar aquí assegut esperant males notícies. Fes-me un crit si passa res.

—D’acord —va dir ella—. I no pateixis, ets massa valuós per a ells.

En Gordon va intentar somriure.

—Gràcies, Kate. Fins després.

La Kate el va observar mentre se n’anava arrossegant els peus, amb el coll de la jaqueta mig alçat, un niu entre els cabells a la part posterior del cap i la llibreta sobresortint de la butxaca. Va saludar els de notícies quan va passar per davant. En Terry no el va saludar. Mala cosa, va pensar la Kate. El cap abandona els seus.

La Kate va reflexionar en la seva posició. Va suposar que ella també era en algun lloc de la llista —l’edat i el sou jugarien en contra seu—, però va encreuar els dits perquè d’altres es presentessin com a voluntaris per acceptar els diners de la indemnització abans que arribessin al seu nom. Ella no volia plegar. No sabia què més hi havia allà a fora, en temes de feina, i no volia ni pensar a viure sense treballar. Què faria durant tot el dia? Mirar la tele i fer els sudokus d’un d’aquells llibres de mots encreuats? Preferia morir-se. Preferia escriure absurditats sobre els famosos. El que necessitava era una bona exclusiva.

En Terry es va acostar a la seva taula i la Kate va alçar el cap.

—Va tot bé, Kate? —va preguntar—. Fas molt mala cara.

—Gràcies, Terry. Ets molt amable de dir-m’ho. Només he tingut un petit daltabaix domèstic. El meu fill gran.

—Què li passa, a en Jake? —va preguntar en Terry—. Jo n’estic tip, dels meus fills. L’únic que volen són diners i que els porti amunt i avall a totes les festes.

—Res, un petit sotrac a la universitat. Suposo que ja se solucionarà —va dir ella.

La notícia que el redactor de successos seria un dels que caurien va arribar pels volts de dos quarts de set. Prou tard per poder-lo fer fora de l’oficina sense fer gaire enrenou si la cosa es posava desagradable. El van cridar al despatx del director general i al cap d’un quart d’hora en va sortir com a experiodista del Post.

—M’han ofert una bona picossada —li va dir a la Kate, mentre començava a recollir les seves coses en una bossa d’escombraries negra—. M’anirà bé. És hora de fer un canvi. Feia massa temps que era aquí.

Tots dos sabien que no trobaria cap més feina. Era massa gran. Massa de la vella escola.

—El pitjor de tot serà dir-l’hi a la meva dona —va dir—. No sé si trucar a la Maggie o si esperar-me fins que arribi a casa. Vés a saber què dirà. Però és probable que s’enfili per les parets.

—Au, vinga, la Maggie segur que ho entendrà —va dir la Kate. De fet, no confiava gens que «la Dama de Ferro», tal com la coneixien a la redacció, es mostrés compassiva, ja que aquesta actitud no l’hi havia vist mai ningú, però la Kate intentava no pensar gaire en els aspectes negatius.

—Bé, ja ho veurem —va dir ell, i va brandar el cap amb cansament.

—Escolta, on faràs la festa? Segur que tothom voldrà venir per fer-te un bon comiat de Fleet Street —va dir la Kate, recollint un sobre que havia caigut a terra.

—Sí, ja organitzaré alguna cosa. M’agradaria anar a Cheshire Cheese, és on em van portar el meu primer dia com a periodista d’un diari internacional. Parlo de l’Edat de Pedra. Solíem anar-hi quan la rotativa es posava en marxa. Tot l’edifici vibrava. I el soroll… —La veu se li va esquerdar i va callar, fent veure que revisava els calaixos—. Segurament ho faré aquest divendres —va dir, finalment—. Com més aviat millor, així deixo el tema solucionat. Ja avisaré el Comandant, i si de cas ell us pot enviar un correu a tots.

Va donar una ullada a la redacció i va deixar caure les espatlles.

—Bé, doncs, potser val més que me’n vagi.

En Terry s’hi va acostar i els altres periodistes es van començar a aixecar.

—Bona sort, nano —va dir el Comandant mentre el redactor de successos agafava la bossa d’escombraries que contenia les proves de la seva carrera professional. La Kate va agafar la llibreta i va començar a donar cops a la taula. Els altres periodistes van fer el mateix i els auxiliars i becaris també es van afegir a la cacofonia, picant contra les taules amb els punys o amb el que fos que tinguessin a mà. Van aclamar el redactor de successos tal com exigia la tradició. Era un rugit d’emoció en un nou món gris i ell va plorar quan va sortir de la redacció per última vegada.

Quan la porta es va tancar, el soroll es va aturar; tots estaven trasbalsats i tenien els ulls negats.

—Vaig a prendre una copa —va dir el Comandant—. Ho necessito.