46

Dijous, 12 d’abril del 2012

Kate

A casa de la senyoreta Walker no hi havia ningú quan hi van arribar, però hi havia una nota de paper quadriculat penjada a la porta que anunciava que havia anat a comprar. «Tornaré a les tres», havia escrit.

—Verge santa, ja només li faltava afegir-hi «P.S.: Serviu-vos vosaltres mateixos» —va dir la Kate, mentre l’arrencava de la porta i se la ficava a la butxaca.

En Graham, l’amo del pub, va riure quan els va veure.

—No podeu passar ni un dia sense venir, oi? —i llavors va cridar darrere seu—: Toni, han tornat els de la premsa!

—És la teva dona? —va preguntar la Kate.

—Sí, sóc jo —va dir la mestressa, sortint de la rebotiga—. En Graham diu que ets periodista —va dir, com si allò fos una mena de secret terrible. Una espècie a part. La Kate no va dir res, esperava l’habitual comentari sarcàstic. Les coses ja no eren com a l’època en què la gent creia que ser periodista era molt glamurós. Ara, els periodistes estaven a l’altura dels inspectors d’hisenda i dels guàrdies urbans.

Semblava que tothom tenia la seva opinió sobre la premsa i els seus mètodes per obtenir informació. Però avui dia, tot es reduïa a la tecnologia. Quan la Kate va començar, el seu excap de Fleet Street li va ensenyar com desactivar una cabina pública perquè cap altre periodista la pogués fer servir —descargolant l’auricular—, i una vegada li va dir que s’endugués una càmera d’amagat en un hospital per fotografiar un pacient famós.

La Kate no va fer la foto furtiva. Tenia prou por del seu cap —un alcohòlic a qui se li podia endevinar l’humor que tenia per la manera com obria la porta de l’oficina al matí— per fer gairebé tot el que li ordenava, però allò no. Va fotografiar el seu abric i va fer veure que la càmera s’havia espatllat.

Però el seu antic cap semblava un personatge tret d’una comèdia d’Ealing, comparat amb algunes de les noves arts fosques. Espiar bústies de veu, comptes bancaris i historials mèdics s’havia convertit en una cosa habitual en algunes redaccions, segons els rumors que corrien.

Algunes redaccions. Però ara tant era qui havia fet què. Tots eren culpables, de cara a la gent, i tots havien d’afrontar les conseqüències.

El diari de la Kate s’havia escapat d’una investigació policial que s’havia dut a terme en alguns rotatius, perquè se sabia que hi havia mitjans que s’introduïen en sistemes informàtics i pagaven funcionaris a canvi d’informació. «Fins ara ens n’hem escapat, però encara podrien venir», va dir en Terry, un dia que estava especialment desesperat.

«No siguis burro», va dir la Kate. «Jo no m’he ficat mai en cap sistema informàtic d’algú altre, no sabria ni per on començar». Però sabia que això no canviava l’opinió pública, segons la qual tots els periodistes eren escòria.

«Sí, però la crème de l’escòria», va presumir en Mick, el fotògraf.

La mestressa del pub va quedar en silenci mentre la mirava, expectant.

—Mmm, sí, sóc la Kate Waters, del Daily Post. Encantada de coneixe’t.

—No fas cara de periodista —va dir la dona.

La Kate no sabia gaire què dir. Es va preguntar com s’imaginava que eren els periodistes, aquella dona. Homes, segurament. Homes amb impermeables bruts furgant entre les escombraries, possiblement. Va intentar no sospirar.

—Bé, hi ha de tot, de diferents formes i mides —va dir, rient.

La dona també va riure i li va allargar la mà.

—Sóc la Toni. M’han dit que preguntes pel nadó que van trobar al jardí. És increïble això d’aquesta nena…

La Kate va assentir.

—Increïble —va repetir—. El teu marit em va dir que tu vas créixer en aquest carrer, i que potser et recordaries de la gent que hi vivia als anys setanta i vuitanta —va dir, mentre s’apartava una mica per deixar lloc a la Toni per seure.

—Sí, els meus pares duien el pub, i abans havien viscut durant molts anys al número 65.

—El teu nom de soltera era Baker? —va preguntar la Kate.

—Exacte. Com ho saps? —va preguntar la Toni.

—He estat revisant el cens electoral d’aquella època —va respondre la Kate—. Van vendre la casa al senyor Soames?

La Toni va posar els ulls en blanc.

—Aquell depravat. Era repugnant, només tenia mans. Sempre darrere de les noies. Jo, com més lluny millor.

La Kate va subratllar la nota «Trobar en Soames» a la seva llibreta.

—I què me’n dius, de les noies dels anys vuitanta que tu coneixies?

—Em pensava que el nadó l’havien robat als setanta —va dir la Toni.

—Bé, la policia investiga un ventall més ampli d’anys per ser més exhaustius —va dir la Kate, de seguida. Va anar just que no se li escapés la informació. En Sinclair s’hauria enfadat molt si hagués dit alguna cosa abans de donar-li el vistiplau.

—Ah, d’acord. Bé, érem una colla. Totes van venir a la festa del meu aniversari quan vaig fer setze anys. Va ser el 1985. Una festa fantàstica. Vam muntar una discoteca al capdavall del carrer, on hi havia el local dels Boys’ Brigade. Ostres, no em puc creure que ja faci gairebé trenta anys.

La Kate va fer un somriure encantador.

—Vaja, doncs més o menys devem tenir la mateixa edat —va dir. La Kate tenia ben bé sis anys més, però tant era—. També va ser la millor època de la meva vida. Te’n recordes de Jackie? M’encantava aquella revista, me la llegia cada setmana i penjava els pòsters a la paret de la meva habitació. I la moda? És increïble la roba que em posava! Els meus fills es pensen que m’ho invento, quan els ho explico.

La Toni s’hi va afegir.

—Jo duia minifaldilles i guants de reixeta, com la Madonna, als setze anys. Em pensava que era molt guai. Em sembla que encara en tinc fotos en algun lloc.

—Ostres, m’encantaria veure-les —va dir la Kate.

—Les vaig a buscar —va dir la mestressa, molt satisfeta, i es va aixecar i va desaparèixer per una porta on deia «Privat».

—Ja has begut oli —va dir l’home, rient—. Espero que no tinguis més plans per a avui. A la Toni li encanten els viatges al passat.

—A mi també —va dir la Kate—. A més, tinc tot el temps del món. —Va fer una mirada significativa a en Joe, esperant que el noi no s’impacientés.

Al cap de deu minuts va aparèixer la Toni amb els braços carregats amb una pila d’àlbums i uns quants marcs de fotos.

—Com que no sé en quin àlbum hi ha les fotos de la festa, els he portat tots —va dir—. I aquestes dels marcs eren a la mateixa caixa, per això també les he dut.

Va deixar els àlbums a sobre la taula i va alçar un núvol de pols.

—Fa segles que no miro aquestes fotos —va dir, per disculpar-se d’aquella evident deixadesa.

Les dues dones van seure de costat a la banqueta de vellut i van començar a passar pàgines, la Toni assenyalant i rient per sota el nas, mentre en Joe mirava el mòbil i en Graham eixugava gots darrere la barra.

—Voleu una tassa de te, noies? —va dir l’home—. Un te per a tothom?

—Sí, sisplau —va dir la Toni, per sobre l’espatlla—. És un tresor. Ai, mira, em sembla que aquí hi deu haver les fotos de la festa.

De l’àlbum en sobresortien fotos soltes i targetes de felicitació. La Kate va recollir un grapat de fotos que havien caigut a terra i les va col·locar sobre la taula com si jugués a cartes.

—Aquesta és la colla —va dir la Toni, satisfeta—. Fixa’t, com anàvem d’empolainades. Totes van venir a la meva habitació a maquillar-se i pentinar-se abans d’anar a la disco. Amb prou feines s’hi podia respirar, entre la laca i el perfum. Oh, quants records que em porta això.

La Kate examinava totes les cares.

—Qui ets tu?

La Toni va assenyalar una cara somrient al mig del grup de noies.

—Aquesta d’aquí. Duia els cabells escalats, llavors. Vaja, tothom els hi duia. Totes ens pensàvem que érem la Sheena Easton. Ara és horrible, però abans era impressionant. Literalment. —Es va allisar el seu tallat bob amb nostàlgia—. I fixa’t quin maquillatge. Era exagerat el coloret que ens posàvem.

La Kate va fer una riallada.

—Sembla que sortiu de la unitat de cremats. Vols dir que no fèiem servir el mateix per als llavis i les galtes? Recordo que era enganxós i feia olor de xiclet.

—Sí! I jo tenia un pintallavis amb gust de maduixa. Era fastigós!

—I qui són les altres noies? —va preguntar la Kate, impacient per recuperar el fil de la conversa.

—A veure, aquesta és la Jill, la Sarah B., la Sarah S., la Gemma… Aquesta no estic segura de qui és, em sembla que només va venir a la nostra escola durant un trimestre… Crec que és la Harry Harrison, i la seva amiga estranya. Feien un curs menys que nosaltres, però la Harry coneixia el meu germà, en Malcolm. Bé, més aviat li agradava molt. A totes les noies els agradava. Pobre Malcolm. Era massa guapo. Bé, en qualsevol cas, sé que la Harry em va suplicar que la convidés. Crec que van sortir durant un temps. Ai, no me’n recordo, fa tants anys… Me’n recordo que la Harry sempre tenia problemes a l’escola, però feia molt riure.

La Kate s’apuntava tots els noms, i de tant en tant interrompia l’allau de xafarderies i de records per comprovar que havia entès els cognoms i que els escrivia bé.

—No devies pas conèixer una tal Anne Robinson?

—Només la de The Weakest Link, de la tele.

—No, no és ella —va dir la Kate—. Saps qui viu per aquí al barri, encara? —va preguntar, durant una pausa per al segon te—. A qui puc anar a veure?

—Les dues Sarah viuen a prop de la zona industrial, però no les he vist des que em van lligar les trompes.

La Kate va assentir amb un gest compassiu. La intimitat tan sobtada sempre la sorprenia. Tot just feia mitja hora que coneixia aquella dona i ja sabia la seva història del sistema reproductor.

—Vaig trigar molt a recuperar-me —va dir la Toni—. Em van dir que podria aixecar-me del llit al cap de dos dies, i com estava? Feta una merda.

—Ostres, quin greu —va dir la Kate. Era la seva frase habitual per aturar els records no desitjats de l’entrevistat—. I la Jill i la Gemma? —va preguntar, reconduint de nou la conversa.

—Ui, es van casar i se’n van anar a Kent i a Essex, em penso. Buf, feia anys que no pensava en elles. Abans estàvem molt unides, però vam perdre el contacte. Jo me’n vaig anar a l’oest de Londres durant uns anys, quan vaig trobar la meva primera feina d’oficinista, i amb això n’hi ha prou, oi? La distància et separa. Quan vaig tornar, elles havien marxat i jo estava casada.

—I tant —va dir la Kate, remenant la tassa—. I les altres noies de la foto? La noia que estava enamorada del teu germà?

—La Harry? Ah, sí. No sé on se’n va anar, però res no em sorprendria. No sóc de gaire ajuda, oi?

—Apa, què dius. Això ha sigut fantàstic. Moltes gràcies, Toni. Has sigut com un regal del cel.

La dona va somriure.

—M’encanta. Em remou per dins. Em sembla que intentaré organitzar una trobada. Un retorn al 1985. Entraré a Facebook a veure si les trobo.

—Fes-me saber a qui trobes, doncs —va dir la Kate. Ella també buscaria a Facebook, però sabia que la Toni tenia més possibilitats de trobar i de saber coses de les noies de la discoteca—. I espero que m’hi convidis. M’encanten les festes.

La Toni va deixar anar un crit d’emoció i va començar a agitar les mans, com si fes un hand jive.