15

Dilluns, 26 de març del 2012

Jude

Encara hi havia un rastre de llenties en el plat que va agafar de l’escorredor per posar-hi la torrada i el va tornar directament a la pica.

Ahir la seva filla amb prou feines va tastar el dinar. Aquell era el seu plat preferit, temps enrere, quan l’Emma tenia vuit o nou anys i es van traslladar a la casa victoriana de lloguer de Howard Street. Els finals dels anys setanta havien sigut durs per a la Jude, mentre intentava forjar-se una nova carrera amb una criatura per cuidar, però si més no el lloguer era barat en aquella zona. I a l’Emma no semblava que li importés el lloc on vivien. De totes maneres, sempre estava reclosa en el seu propi món.

Si tancava els ulls, la Jude gairebé podia sentir l’olor de la casa de Howard Street: una barreja penetrant de guix humit i dels seus perfums preferits. No era un palau, però tenia caràcter. El terra del rebedor era de rajoles blanques i negres esquerdades. «Són antigues, no velles», li va dir la Jude a la seva mare quan va veure que arrufava el nas.

A en Will li va agradar de seguida.

—Oh, Emma! —va dir ara la Jude en veu alta mentre remenava per dins l’armari tot buscant un altre plat—. Per què no pots deixar córrer les coses? Ets tu la que vas treure el tema d’en Will.

La Jude no tenia cap intenció d’explicar a la seva filla els detalls de la trucada de telèfon que havia rebut inesperadament; havia reconegut la veu d’en Will immediatament, malgrat que feia prop de deu anys que no la sentia. Se n’havia anat de casa emprenyat amb una bossa a la mà l’any 1992, dient sense ni tan sols girar-se que ja li trucaria quan s’hagués calmat. Però la Jude sabia que no ho faria. La baralla havia sigut massa forta.

La seva atenció s’havia començat a desviar de nou. La Jude havia arribat a la cinquantena, llavors, en Will havia perdut l’interès en ella i preferia flirtejar descaradament amb les cambreres durant els sopars suposadament romàntics.

«Oh, Jude», va dir ell, rient, quan finalment ella va decidir plantar-li cara. «L’únic que faig és apreciar una cara bonica, només miro».

Però no era veritat. Feia alguna cosa més que mirar. La Jude ho sabia. Li sentia l’olor i a les nits no dormia amoïnada per si la deixava. Intentava mantenir la calma, repetint-se a si mateixa que només era una crisi de l’edat madura i que ja li passaria. Però quan el va enxampar grapejant una de les seves amigues en una festa, van tenir una violenta baralla i ell va fer les maletes.

Després d’allò, silenci absolut, fins i tot quan ella va fer el primer moviment. El telèfon la desviava directament al contestador i ell no li tornava la trucada. Tampoc no li responia els correus. Ni les cartes. I de mica en mica, va deixar d’intentar-ho.

Però en Will li va trucar quan va veure l’obituari del seu pare l’any 2003, en un butlletí de la Universitat de Cambridge. Li va reconèixer la veu, però no el to. Es va mostrar molt educat quan li va donar el condol, però no van parlar de gaire res més. Va ser molt amable de molestar-se a telefonar-li, va pensar ella, però havia sigut una situació terriblement incòmoda i no va conduir a cap més contacte.

Fins ara. Aquest cop la va anomenar «senyora meva», com en els vells temps, i va flirtejar amb ella. I que bé —i jove— l’havia fet sentir. Però sabia que a l’Emma no li faria cap gràcia saber que es tornava a veure amb en Will després de tant de temps. I l’Em es va quedar allà asseguda, amb la cara immòbil, com si estigués a punt de vomitar sobre la taula.

Com el dia que li vaig dir que se n’havia d’anar, va pensar la Jude.

Havia sigut diferent quan en Will va aparèixer per primera vegada, quan l’Emma tenia tretze anys. Llavors a ella li queia bé, va pensar. L’adorava. Igual que jo.

En Will havia sigut molt especial des que el va conèixer a Cambridge. El noi que havia nascut per assolir l’èxit. Més endavant, la Jude havia fet broma amb les amigues dient que la genialitat li brollava per tots els porus, i que si li llepava la pell, potser la podria tastar.

Recordava haver-li dit això a una companya de feina una vegada, i la noia havia fet una ganyota de fàstic.

«Sona força repugnant. Que ets una esclava?», havia dit l’Erica, la secretària sènior del bufet Bowen and Bailey. L’Erica no era esclava de ningú. Era feminista. Ho afirmava un rètol que tenia a la seva taula, «El sexisme és una malaltia social», i mai no deixava perdre una oportunitat per exposar els seus punts de vista. Els companys del bufet eren tots molt políticament correctes, amb els cabells llargs i unes incongruents americanes de ratlles fines de segona mà, però li deien Tortillera d’amagat d’ella. La Jude estava segura que l’Erica ho sabia —ella ho sabia tot—, però no deia res. Segurament ho considerava com un intercanvi just per mantenir el seu càrrec.

La Jude va riure de la pulla de l’esclava i va fer veure que continuava amb la seva feina. Però la petita Barbara Walker, la més jove del despatx, no deixaria córrer el tema tan fàcilment. Ho volia saber tot.

La conversa sobre Howard Street amb l’Emma li havia despertat vells records i la Jude es preguntava on devia ser la Barbara ara. Temps enrere havia sigut una bona amiga de la Jude. Encara la veia: insultantment guapa, però inútil amb els diners. S’havia traslladat a Howard Street —a l’habitació del replà del mig, exacte— el 1983, per ajudar la Jude a pagar el lloguer, però no parava d’endarrerir-se en les mensualitats i el propietari era allà de visita cada dos per tres.

L’Al Soames, recordava. Un antic nen d’escola pública que solia presentar-se sense avisar i s’asseia a la cuina. Feia una demostració dels seus encants, parlava de la gent important que coneixia i de les festes on anava. Al principi, la Jude quedava impressionada, però aviat es va començar a preguntar si no era una mica com en Walter Mitty. I feia posar la Barbara molt nerviosa. En canvi, a en Will li queia bé. Deia que era una bona companyia.

La Jude es va llepar el dit i va escurar les engrunes del plat.

La pobra Barbara se n’havia anat bastant ràpid, de fet; abans d’un any, va pensar la Jude. Ella n’estava una mica farta —eren més diners que havia de buscar cada mes—, però en Will va estar molt content.

—M’agrada tenir-te per a mi sol sense aquella Barbie voltant per aquí, flirtejant tota l’estona —li va dir. La Jude no se n’havia adonat, d’això, però de totes maneres la Barbara ja no hi era, i esperava que en Will estigués convençut que havia trobat la seva parella —intel·lectualment i sexualment— i que posés seny. A la universitat, la seva relació havia durat només tres setmanes, però aquesta vegada seria diferent. En aquella època, hi havia altres dones fent cua per obtenir la seva atenció, i s’havien impacientat esperant el seu torn. La Jude el va trobar atenent la noia següent un divendres al matí, quan es va saltar una conferència per anar-lo a veure.

Ara hi treia importància, a allò. I també a la represàlia que ella havia pres contra la noia següent: l’endemà, s’havia presentat inesperadament a la seva habitació i li havia escampat merda de gos per sobre del llit. Però la gent donem massa importància a algunes coses, sobretot en el moment que ens passen.

En qualsevol cas, la noia següent no es va queixar. La Jude va suposar que simplement va portar els llençols a rentar. En Will no se’n va assabentar, o com a mínim no l’hi va esmentar mai i va continuar mostrant-se amable, fent un cafè amb la Jude de tant en tant quan es trobaven per casualitat a King’s Parade. Però va desaparèixer del seu món quan la Jude va marxar de Cambridge.

I ella ja havia conegut una altra persona. «El fill de puta total», tal com l’anomenava ara. Però havia sigut en Charlie fins que va deixar la Jude i l’Emma. S’havia vist obligada a tornar a casa dels seus pares, amb la nena acabada de néixer, així la van poder torturar i fer-la sentir culpable.

Notava gairebé físicament l’amargor que li enfosquia els dies, fins i tot ara després de tant de temps. No li anava gens bé recordar les ferides del passat. La gent deia que no s’hauria de tancar en si mateixa, però mai més no podria ser tan oberta amb ningú. La gent opinava i treia conclusions precipitades. Era millor guardar-s’ho tot a dins. Havia sigut massa oberta amb en Will, ara ho tenia molt clar. Li havia demostrat que estava desesperada per retenir-lo al seu costat. Havia cedit en tot: va canviar de vestuari, de pentinat, d’amics, de tot. Fins i tot havia acceptat el seu consell de treure l’Emma «fora del niu» quan la noia es va començar a posar difícil.

Havia fet que sonés com una mesura atenta i responsable: «Una mica de mà dura l’ajudarà, Jude. Ja ho veuràs. És el que necessita».

I ella ho havia fet. Li va dir a la seva filla que se n’havia d’anar. La va ajudar a fer la maleta. Li va tancar la porta.

I sense l’Emma pel mig, la Jude va abocar totes les energies en en Will, corria darrere seu, intentava anticipar-se als seus desitjos. Al principi, a ell li encantava. Li encantava tenir els seus plats preferits a la taula cada vespre, la roba interior sexi que ella es va comprar per complaure’l, les trucades a la feina «només per dir-te que t’estimo».

Però al cap d’un temps va començar a trobar que l’ofegava.

—Als homes no els agraden les dones necessitades —es va dir la Jude a si mateixa mentre rentava els plats de l’esmorzar—. És repugnant. —En Will l’hi havia dit el dia que se’n va anar.