18

Divendres, 30 de març del 2012

Kate

El Cheshire Cheese era un laberint de forats amagats i reservats recoberts de panells de fusta a Fleet Street. Havia sigut el refugi dels periodistes —l’escenari de baralles, celebracions i festes— fins que els diaris es van escampar per tots els racons de la capital a la dècada del 1990. Ara, el Cheese es mostrava com una relíquia pintoresca d’aquella època. Els nous propietaris explicaven anècdotes d’exclusives històriques i de gran companyonia als turistes i als treballadors de la capital que s’havien traslladat al barri. Com si el periodisme formés part d’una altra època.

Però l’olor era la mateixa, va pensar la Kate, mentre espolsava la pluja interminable del paraigua i s’obria camí entre els clients drets a la barra cap al reservat del pis de dalt. Alè de cervesa picada i patates fregides.

El brogit va anar augmentant a mesura que pujava i arribava a la festa. El redactor de successos era al centre de l’estança, repartint pintes als seus antics companys de feina, caravermell, cridant i suant.

La Kate va donar una ullada ràpida al seu voltant, una exploració de periodista. Qui hi ha? Qui és interessant? A qui vull evitar?

Els ulls se li van il·luminar amb els policies que hi havia en un racó. Era una autèntica reunió de clans. Va veure gairebé l’oficina de premsa de la policia al complet —fins i tot en Colin Stubbs—, i també els detectius de les grans exclusives que havia cobert el Post.

—Bob! —va cridar, per sobre del xivarri, mentre s’obria pas entre la multitud. Ell no l’havia sentit.

L’inspector Bob Sparkes estava parlant animadament amb un altre agent. No l’havia vist des del cas de la Bella Elliott. Havien parlat per telèfon unes quantes vegades, però des de llavors la Kate no havia cobert cap notícia de la seva zona a Hampshire.

Tot d’una en Bob la va veure i va somriure. La Kate va sentir un lleu calfred. Mira que ets ridícula. Quants anys tens?, es va dir a si mateixa, empipada. De sobte, no sabia com saludar-lo. Li havia de donar la mà, o fer-li dos petons?

L’inspector Sparkes sens dubte no tenia aquest dilema. Li va allargar la mà immediatament i la Kate l’hi va encaixar ben fort.

—Hola, Bob —va dir—. Estic molt contenta de veure’t.

—Jo també, Kate —va dir, encara somrient—. Deu fer prop d’un any, que no ens vèiem.

—Més aviat dos anys —el va corregir ella. Encara no li havia deixat anar la mà, i llavors li va fer una última encaixada.

—Aquesta és la Kate Waters, la periodista de qui et parlava —va dir l’inspector Sparkes a un col·lega més jove—. Kate, et presento el caporal Chris Butler.

—Ostres, me n’han parlat molt, de tu —va dir el jove caporal—. El meu cap és el teu fan número u.

La Kate i en Bob es van posar vermells i el caporal va somriure. Tots dos van començar a parlar al mateix temps, ensopegant amb les paraules, i llavors van callar. Va ser en Bob qui va conduir la conversa cap a aigües més tranquil·les.

—Què estàs fent ara, Kate? On tens posat l’ull?

Ella li va mostrar l’agraïment amb la mirada i llavors va parlar d’alguns detalls del cas del nadó per treure algun tema. De fet, els últims dos dies havia estat treballant en una notícia sobre les dietes d’un diputat parlamentari —«una necessitat del director», havia dit en Terry—, però en aquell moment li va venir al cap el cas del nadó. Li voltava pel fons de la ment tot el dia, com una melodia molesta. Com un corcó.

Després va passar al tema de les sòrdides dietes del diputat com a «elements d’entreteniment», però en Bob la va aturar per tornar al tema del nadó; li va preguntar pels progressos dels forenses i per la història de la zona. El jove caporal va començar a mirar al seu voltant amb cara d’avorriment i la Kate es va adonar que buscava alguna manera d’escapolir-se. En Bob també ho va captar.

—Per què no vas a buscar una copa per a la Kate, Chris? Es morirà de set, de tant xerrar.

El caporal Butler va assentir, li va demanar a la Kate què volia i es va esmunyir entre la multitud.

Es van quedar mirant l’un a l’altre.

—Aquí hi ha molt de soroll, Kate, gairebé no et sento. Coses de l’edat… —va dir l’Sparkes—. En Chris no tornarà fins vés a saber quan, perquè segur que en Gordon se li enrotllarà. Anem a baix i prenem alguna cosa tranquil·lament.

Ella el va seguir, i es va adonar que els cabells se li començaven a esclarissar i que en tenia molts de grisos. Tot i així, continuava sent sexi.

Van seure en una taula petita i enganxosa, ell amb una Coca-Cola Diet i ella amb una copa de vi blanc.

—Això d’aquest nen, doncs, tenen idea de qui ho podria haver fet? —va preguntar, recuperant immediatament el tema de conversa.

O sigui que encara no té ganes de fer petar la xerrada, va pensar la Kate, abandonant la idea d’un agradable tête-à-tête.

—Que jo sàpiga no, Bob. Diuen que no és pas un cadàver recent. Fins i tot podria ser històric, però continuen fent proves. Era un nounat, i he sentit a dir, de manera no oficial, que el policia que porta el cas creu que probablement va ser una mare soltera desesperada de l’època fosca i llunyana en què la il·legitimitat era un pecat. Però no crec que hi estigui gaire interessat, la veritat. Tothom està pendent dels Jocs Olímpics, del Jubileu de Diamant de la reina i de les amenaces terroristes.

L’Sparkes va assentir.

—Evidentment.

—He escrit sobre el descobriment del cadàver, va sortir publicat al diari de dissabte passat —va afegir la Kate—. Era tan curt que probablement no ho devies ni veure. De totes maneres, no sé fins a quin punt en puc treure més suc. Si és un tema domèstic, tindrà un valor informatiu limitat per a nosaltres. Podria treure’n una capçalera, però no sé si val la pena fer tant d’enrenou.

Va esperar una resposta. Li feia la sensació que ja havia xerrat prou. No volia avorrir l’inspector.

—I tu? Què estàs fent ara? —va preguntar, quan va veure que el silenci s’allargava massa.

En Bob va deixar el got a la taula i li va fer un somriure.

—Perdona’m, Kate. Estava pensant. Ara mateix estic fent una revisió de la política del cos. Es veu que això també és feina de la policia. Però escolta, la Metropolitana ha comprovat les persones desaparegudes? Ho han d’haver fet segur.

—Suposo, però deu ser difícil quan no saps per quin segle començar. Per què?

—No hi ha pas una llista gaire llarga, sigui l’època que sigui. A veure, segrestar nadons és un delicte poc habitual, i el nombre de casos no resolts és molt petit.

La Kate va assentir. Va intentar pensar en algun cas en què un nadó desaparegut no hagués estat localitzat i retornat als seus pares en qüestió de setmanes, o de dies. Va recordar la desaparició d’un nadó suposadament robat d’un cotxe. Però tots els altres casos sonats que li van venir al cap havien acabat bé.

—Penso en tres casos concrets —va dir en Bob—. En un nen robat de dins d’un cotxe a Londres.

—Precisament estava pensant en el mateix —va dir la Kate—. Deu fer uns vint anys.

—Sí, i poc després, un de robat en un cotxet a fora del centre comercial Co-op de Portsmouth —possiblement un delicte emulat de l’anterior—, i llavors un nounat robat a la maternitat d’un hospital a Hampshire, als anys setanta. Alice, es deia. No la van tornar a veure mai més.

—No els sabia, aquests dos casos. Hi vas participar, en el cas de Hampshire? —va preguntar la Kate.

L’Sparkes va riure.

—Em temo que no, Kate. No sóc tan vell. Jo devia tenir uns tretze anys aleshores.

—Perdona —va dir, i també va riure—. No havia fet números…

—Recordo el cas perquè una de les meves tietes va tenir un fill en aquella època —va dir l’Sparkes—. I li va posar el nom d’Alice a la meva cosina. De manera que durant bastant de temps ella i la meva mare no paraven de parlar d’això. Va ser una notícia important, no amb una cobertura constant com hauria tingut ara, però va causar impressió i mai no he oblidat aquell nom.

—És un altre dels teus nens perduts, Bob? —va dir la Kate. Se sabia la llista de les ocasions prèvies en què havien col·laborat: Bella Elliott, evidentment; Laura Simpson, víctima del seu tiet pedòfil; Baby W., sacsejada fins a la mort pel seu padrastre; Ricky Voules, ofegat en un parc. En Bob Sparkes els tenia tots molt presents: els que havia salvat i els que havia perdut, els que considerava com un fracàs en la seva carrera. I aparentment la petita Alice també era per allà al mig, amagada.

—Dóna una ullada als teus arxius de nadons desapareguts, Kate, si el cas t’interessa. Jo potser revisaré els nostres —va dir, i la Kate va estar segura que ho faria. L’Sparkes era la mena de detectiu que mai no deixava estar un possible cas penjat.

—Potser no trobem res, però… —Va quedar interromput pel caporal Butler, que va treure el cap darrere d’una columna.

—Els discursos, senyor. Afanyi’s o se’ls perdrà —va dir el jove agent, amb la cara vermella d’excitació.

—Ara vinc —va dir l’Sparkes—. Aquest nano no surt gaire de Southampton —li va mussitar a la Kate, i tots dos van somriure—. Agafa el vi, hauríem de començar a pujar —va dir, però ella sabia que ara només tenia al cap el nadó trobat a les obres. I ella també.