43

Dimecres, 11 d’abril del 2012

Emma

Aquest matí em trobo més valenta. Feia setmanes que no em trobava tan bé. No sé per què, però agafo el telèfon i truco a la Jude per explicar-l’hi.

—Hola, Jude —dic.

—Vaja, dues trucades en poc més d’una setmana. Em sento afalagada —diu—. Sembla que estàs més bé.

Ella no ho està.

—Va tot bé? —pregunto. En realitat no vull saber res dels seus problemes. No vull perdre els ànims ara que en tinc.

—Sí, sí —respon—. Com és que estàs tan contenta?

—Mira, avui em sento feliç —dic. No tenia intenció de fer-ho, però sense voler me’n vaig directament a la notícia que m’ha animat el dia—. Saps el nadó de qui et vaig parlar, enterrat a Howard Street? L’han identificat com una nena que es veu que va desaparèixer fa anys —dic—. Alice no-sé-què…

—Irving. Alice Irving —diu la Jude—. Sí, ho he sentit a les notícies. Va desaparèixer abans que nosaltres visquéssim allà.

—Ah, te’n recordes, del cas? No m’ho podia creure quan ho he sentit a la ràdio. —Semblo sonada. Intento respirar fondo.

—Jo tampoc. És increïble —diu ella, sense gens d’entusiasme a la veu. Cap mena d’emoció.

—Per tant, no van ser els drogoaddictes —dic jo.

—Es veu que no —diu—. Fa tant de temps, que suposo que mai no sabran la veritat.

—Oh, però ara la policia té mètodes nous, Jude. Bé han pogut trobar la coincidència d’ADN després de tants anys, oi?

—Sí, això diuen —diu la Jude—. Com és que te n’alegres tant?

—No me n’alegro —dic—. Només m’interessa.

A la Jude és evident que no, perquè de seguida canvia de tema. Per parlar d’en Will, naturalment. Ja hi torna a estar ben obsessionada. I de cop i volta em desanimo.

—No m’ha dit res més —diu—. Creus que li hauria de trucar?

—No.

No és la resposta encertada i la veu de la Jude s’endureix.

—Bé, igualment ho faré. De fet, no sé ni per què t’ho he preguntat. Tu només penses en els teus sentiments. Tens un marit, feina, col·legues, amics. I jo què tinc? Una filla que pràcticament no veig mai. Necessito algú a la meva vida. Estic molt sola, Emma.

Això és una gran confessió venint de la mare, i intento mostrar-me compassiva.

—Em sap greu. No sabia que et senties així. Ja et trucaré més sovint, encara que sempre acabem discutint. No veus mai els antics companys de feina, o alguna amiga?

—Tots estan ocupats amb les seves famílies, o morts. He arribat a aquella edat en què sembla que pràcticament tothom que conec es va morint. Vés a saber quan em tocarà a mi.

—Per què ho dius? Que et trobes malament?

—No, només em sento vella. Però no t’amoïnis per mi.

Noto que em puja una onada d’irritació intensa. M’està manipulant. Ho sé, ella ho sap, però no puc evitar que passi.

—Per què no t’apuntes a un club o a algun curs a les tardes? —dic, buscant desesperadament alguna manera de treure-la del desànim.

—No m’interessa —diu la Jude—. Per què m’he d’apuntar a fer labors o a classes de ball? El que necessito és algú per parlar i que em faci riure. I que em cuidi.

—Però segurament hi ha algú millor que en Will Burnside, no?

—No. Ja he buscat prou —diu—. A més, en Will era l’amor de la meva vida. Ja ho saps. De totes maneres, tu no ho has pas fet millor que jo, la veritat.

—Què se suposa que vol dir això?

—Home, casar-te amb un home que podria ser el teu pare… quin tòpic.

No replico. Prefereixo cobrir-me i aguantar els cops. I això encara és pitjor. La Jude sempre ha odiat els meus silencis. Ara està enfurismada i comença a recordar totes les ferides i les acusacions del passat.

—Acabaràs sent la seva infermera —crida, en un moment determinat. I m’adono que mai no superarem la decepció que sent per mi.

—Bé, he de penjar, Jude. Perdona’m si t’he tornat a molestar. Ja et trucaré un altre dia.

Espero que es talli la comunicació abans de penjar el telèfon.