27

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Kate

Quan se’n van anar, l’Angela els va fer dos petons de comiat. Aquell gest d’intimitat va sorprendre en Joe, però la Kate ja s’ho esperava. L’Angela els havia revelat els seus sentiments i pensaments més profunds i en aquell instant els considerava com uns amics íntims. Ruboritzat, en Joe es va desfer amb poca traça de l’abraçada, però la Kate va estrènyer l’Angela ben fort.

—Moltes gràcies, Angela. Sé que tot això deu ser molt dur per a tu, però has estat fantàstica —va dir, al llindar de la porta—. Després et trucaré per veure quan pot venir el fotògraf. Cuida’t molt. I recorda, si et truca algun altre periodista, «cap comentari».

L’Angela va somriure, encara aclaparada per la catarsi de la confessió.

—Tu has sigut la primera de trucar-me, Kate, o sigui que ja em sembla bé parlar només amb tu.

Durant el camí de tornada, la Kate va considerar la possibilitat d’oferir-li diners per garantir l’exclusivitat. Si el nadó trobat a les obres resultava que era l’Alice Irving, se’n parlaria molt i els altres s’hi abocarien de ple. La Kate s’havia endut un contracte en blanc, per si de cas, però al cap de poca estona d’estar asseguda en aquella taula, al davant de l’Angela, s’havia adonat que el sol fet d’esmentar un pagament destrossaria la relació que havien establert. Aquesta dona no volia diners. Volia saber què li havia passat a la seva filla. Res més.

Hauria de confiar en ella.

Al cotxe, en Joe no va dir res. La xerrameca havia quedat silenciada per la proximitat de la tragèdia personal.

—Estàs bé? —va preguntar la Kate—. Ha sigut una conversa fantàstica, oi? Tot i que encara no hi ha res que indiqui clarament que es tracta del nadó. Ostres, tant de bo sigui l’Alice.

—Sí —va dir en Joe—. Com s’ho agafarà si no ho és? Pobra dona…

La Kate va allargar el braç i li va estrènyer la mà.

—Podria ser l’Alice, Joe, però de moment encara és una possibilitat remota. No ens hauríem de fer il·lusions fins que la policia no hagi fet les proves d’ADN a l’Angela i a les restes del nadó. Si hi ha alguna coincidència, sabrem segur que hi ha una relació.

En Joe va assentir.

Això l’ha ben trasbalsat, va pensar la Kate.

—Va, anem a prendre un te i a trucar a en Bob Sparkes. Hem de posar aquesta història en marxa.

Semblava distret quan va respondre la trucada.

—Sparkes —va anunciar.

La Kate va somriure. Aquell mite d’home-de-poques-paraules s’estava convertint en una paròdia.

—Bob, sóc la Kate. Sóc a Winchester. Vinc de veure l’Angela Irving —va dir.

El to del detectiu va canviar immediatament.

—Hola, Kate, m’alegro de sentir-te. Com estava? Què t’ha dit?

—Està convençuda que el cos és l’Alice. Però és un pressentiment, res de concret. No se li acut cap mena de relació amb la zona on s’ha trobat el cadàver.

—Pobra dona —va dir l’Sparkes—. No se li pot pas retreure que desitgi que sigui la seva filla, després de tants anys d’incertesa. Tens alguna novetat dels forenses?

—Encara no. El que necessitem és aconseguir que la Metropolitana faci fer una prova d’ADN a l’Angela. Volia trucar al detectiu que porta el cas del nadó de les obres per suggerir-l’hi, però he pensat que…

—Què has pensat, Kate? Veig a venir que em vols demanar un favor —va dir ell, rient.

—Home, la petició tindria molt més pes si hi truquessis tu. No suporten que un periodista els faci suggeriments d’aquesta mena. A més, vas ser tu qui em va ficar en aquest tema de l’Angela. I a l’Alice la van segrestar a la teva zona…

Es va fer un silenci típic d’en Bob Sparkes: d’aquells que són tan llargs que la Kate es va pensar que s’havia tallat la comunicació.

—Això només ho podria fer si la senyora Irving es posés en contacte amb mi per preguntar-me sobre la troballa —va dir, mesurant les paraules—. No vull pas fer empipar ningú ficant-me on no em demanen.

—Li trucaré i li donaré el teu número —va dir la Kate, ràpidament, abans que ell pogués canviar de pensament.

—No li donis el mòbil —va dir—. Digue-li que truqui a la centraleta. No vull rebre trucades a les dues de la matinada.

—D’acord. Com està l’Eileen? —va preguntar la Kate, intentant sonar ingènua. La dona d’en Bob Sparkes no portava gaire bé això de la feina de vint-i-quatre hores de policia, segons les males llengües dels redactors de successos.

—L’Eileen? Bé, com sempre. Tipa de les meves excessives hores de feina. Com jo, de fet —va dir.

—Ah, Bob —va afegir la Kate ràpidament—, sabem alguna cosa de l’inspector Rigby?

—Sí, perdona, et volia dir que està ben viu i que porta un club de cotxes clàssics a prop d’Esher.

—Genial. Suposo que no tens pas la seva adreça, oi?

—Ja saps que no et puc donar aquesta mena d’informació, però estic segur que una periodista amb els teus recursos la sabrà trobar. —La Kate li va sentir el somriure a la veu.

—No pateixis —va dir—. I moltes gràcies per haver-ho esbrinat.

—D’acord, ja et diré alguna cosa quan l’Angela Irving em truqui.

La comunicació es va tallar.

—Adéu, doncs —va dir la Kate.

Va marcar immediatament el número de l’Angela per explicar-li les últimes novetats i li va dir que truqués a l’inspector Sparkes tan aviat com pogués. La dona va semblar emocionada i agraïda, i la Kate va intentar reprimir una onada d’adrenalina.

Tot seguit va trucar a en Terry. Sabia que si no l’informava, li trucaria ell quan menys s’ho esperés. Volia estar preparada, en posició d’avantatge.

—Kate, on ets? —Aquesta era sempre la seva primera pregunta, fins i tot quan sabia perfectament on eren els periodistes. El to sempre era acusador, com si haguessin desaparegut sense avisar.

—A Winchester, Terry. He estat seguint unes pistes, ja t’ho havia explicat.

—Ah, sí, sí —va dir.

El cap de redacció no estava content, segur que acabava de fer una reunió amb el director sobre l’estat de la llista de temes. La Kate es va maleir per haver-li trucat just en aquell moment.

—Tens alguna prova que sigui el nadó dels Irving? —va preguntar—. Tot això és pura especulació, oi? Escolta, Kate, necessito una exclusiva, no una aposta vaga. Això no farà que els lectors s’aboquin a consultar el web. Oblida-ho. Ja no és de la nostra línia, ara el que importa a la gent són els famosos i la reialesa. És el que volen els lectors.

El va deixar esbravar-se. Si l’interrompia, sabia que la diatriba seria encara més llarga. Quan finalment va acabar, la Kate va dir:

—Au vinga, Terry, això podria ser una notícia fantàstica: el Post resolent el misteri d’una nena desapareguda fa quaranta anys. A més, tenim exclusivitat si resulta que l’Angela és la mare. Als lectors els encantarà. Deixa’m escriure-ho i després em dius a veure què et sembla. D’acord?

Fer servir la carta de submissió al final de la frase perquè el cap de redacció es pensés que encara manava era un truc molt vell. Però sempre funcionava.

—D’acord, d’acord. Tornes cap aquí, ara?

—Acabo de sortir, però trigaré un parell d’hores i m’he d’aturar un moment pel camí, a veure un policia que va treballar en la investigació original. Per tant, em sembla que no cal que passi per la redacció. Ho escriuré a casa i t’ho enviaré aquesta nit. —Després va afegir—: I bona sort amb la llista de temes. Posa-hi les mans amb les venes marcades de la Madonna, això sempre funciona.

En Terry va fer mitja rialla.

—Sí, sí, però fes-me un favor, Kate. Truca al teu contacte de Kensington Palace, a veure si hi ha alguna novetat que pugui ajudar-me a millorar aquesta llista de notícies.

—Ara mateix. Et truco d’aquí a un segon —va dir.

—Quina conversa més complicada —va dir en Joe—. Que tenim problemes?

—No siguis burro —va dir la Kate—. Tenim el que podria ser una notícia fantàstica. Només hem d’esperar que en Terry ho paeixi. A veure, he de fer una trucada a un contacte.

Va marcar el número de la Flora.

—Hola, Flora. Sóc la Kate. Com estàs? Només et trucava per veure com va tot. Fa força temps des de l’últim cop que vam parlar. —Bla, bla.

El seu contacte amb la reialesa va semblar contenta de sentir-la. A la Flora li encantava parlar i posar-se al dia del xafardeig dels mitjans. La Kate se la imaginava deixant caure tafaneries sobre l’estat del matrimoni del director durant les hores d’oficina amb el príncep Guillem.

Va escoltar atentament la Flora mentre es queixava d’un titular del Sun, li va explicar que un dels membres menors de la reialesa s’estava tornant més regi que la reina, i amb una mica d’empenteta, li va parlar del saqueig d’una de les serventes reials.

—Venia coses per eBay. T’imagines? Sembla increïble —va dir la Flora, amb tanta indignació que la línia va crepitar amb simpatia.

—I tant. I què robava? Vermeers? Suposo que no, perquè això costa d’emportar-t’ho amagat en una bossa —va dir la Kate, mantenint un to despreocupat. No volia alterar-la més—. Devia ser un cop fort per a tothom. Qui ho investiga? Quan es presentarà l’acusació?

Un cop ben repassada la història de la Flora, la Kate li va donar les gràcies i abans de penjar li va prometre que la convidaria a un dinar encantador.

—Ets una meravella —va parrupejar, oblidant-se que tenia en Joe assegut al seu costat. El noi va semblar alarmat—. Perdona, no t’ho deia pas a tu. Tinc un regalet per a l’oncle Terry.