68

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Kate

Estava preparant l’esmorzar —un ritual dels diumenges— quan va trucar l’Emma. Li va passar l’espàtula a l’Steve, esquitxant el diari d’oli, i va dir:

—He de contestar. Perdona. —Va despenjar el telèfon—. Emma, va tot bé? Com estàs?

—No gaire bé. I tu?

—No pateixis per mi. Ahir al vespre em vaig quedar molt amoïnada quan et vaig deixar a casa. Crec que el que em vas explicar ens va deixar a totes dues trasbalsades —va dir la Kate—. És una història extraordinària.

—Em sap greu haver-te espantat —va dir l’Emma—. Però em sembla que m’he guardat les coses a dins durant tant de temps, que necessitava explicar-ho a algú.

La Kate va vacil·lar, no sabia si tornar a parlar de la història o si dir-li a l’Emma que havia informat la policia sobre la seva confessió. Però sabia que això podria trencar la confiança que hi havia entre elles. Abans de fer res, es va estimar més esbrinar per què li havia trucat l’Emma.

—Què faràs, ara? —va preguntar la Kate.

—No ho sé. Però necessito ajuda —va dir l’Emma—. Ens podem veure?

La Kate va tornar cap a la cuina, on l’Steve girava el béicon de la paella com tot un professional.

—Quants ous, Katie? —va preguntar.

—Me n’he d’anar, amor meu. Em sap molt de greu —va dir.

L’Steve va fer una ganyota i va tornar a col·locar la paella sobre el fogó.

—Ostres, avui és el teu dia lliure. L’únic dia que podem estar junts com una família. És demanar massa que passem un dia junts? Precisament pensava poder seure i parlar amb calma amb en Jake.

—Encara no s’ha ni llevat. Podem fer-ho al vespre —va dir la Kate—. Això és una emergència, Steve. De debò.

—Sempre és una emergència, no? La feina sempre és més important que nosaltres —va dir.

—Això no és just —va dir ella, conscient que ho era—. De totes maneres, en Freddie estarà content. Tindrà doble ració d’ous amb béicon.

L’Steve estava molt empipat, ho sabia. Però què més podia fer? Es va posar l’abric i va cridar, des de la porta:

—Després et trucaré!

L’Steve no va respondre.

—Adéu —va dir, al silenci.

L’Emma li va dir que es trobessin a l’estació de metro de North Greenwich i que li explicaria més coses quan fossin allà.

La Kate va arribar la primera i es va quedar a dins del cotxe a l’aparcament, preguntant-se en quin merder s’havia ficat. Se l’estava jugant. I molt. Encara no sabia què havia de fer amb l’Emma. Una vegada ja s’havia enganxat els dits. Només una, però encara li feia mal. Aquella entabanadora que li va fer creure que ella i el seu fill il·legítim havien estat abandonats per un famós empresari. Ella i el diari es van gastar una bona picossada allotjant la dona en un hotel meravellós i havien viatjat per mig món per reunir les proves abans que sortís a la llum tota la veritat.

La Kate va aconseguir un certificat de naixement de la criatura i va descobrir que hi constava el nom d’un altre home. Ho hauria d’haver fet abans. Una trucada a l’home que hi constava com a pare va deixar al descobert que la dona era una estafadora experimentada i la Kate ho va haver de confessar tot a en Terry. Per sort, van detectar la mentida abans d’haver publicat res.

El consol era que la dona havia anat a entabanar un altre diari i allà sí que li van publicar la història. La vergonya la van passar els altres, però en Terry encara l’hi retreia si alguna vegada es passava de la ratlla.

Era complicat, però la Kate tenia la sensació que s’acostava a una mena de veritat sobre el cas de l’Alice Irving. Ara no podia parar. Volia saber què li havia d’explicar l’Emma. Mentrestant, mantindria els dits encreuats.

L’Emma anava tan abrigada amb una gorra i una bufanda que la Kate no la va reconèixer en un primer moment.

—Kate —va dir l’Emma, quan pràcticament ja era al costat del cotxe.

—Perdona, Emma, avui no sé pas on tinc el cap —va dir, somrient.

—Podem tornar a parlar a dins del cotxe? —va preguntar l’Emma—. Necessito que m’acompanyis a un lloc.

—A Howard Street? —va dir la Kate.

—No. A veure el pare de la criatura.

La Kate se la va quedar mirant. Això era ficar-se en aigües realment profundes. Ja no es tractava només d’ella i de l’Emma i del fantasma d’un nadó.

—En sap res, del nen? —va preguntar.

—No. Em va obligar a tenir relacions sexuals —va dir l’Emma—. Després ja no li vaig interessar més.

—Qui et va forçar? —va preguntar la Kate, en veu baixa—. Va ser l’Al Soames?

—L’Al Soames? —va dir l’Emma, mirant a través del vidre—. No, esclar que no. Ell era l’amo de l’apartament on vivíem a Howard Street. De què el coneixes?

—El vaig anar a veure per preguntar-li sobre els llogaters dels seus habitatges en l’època en què van enterrar el nadó —va dir la Kate, dubtant de fins a quin punt havia de revelar més detalls—. Em va donar unes fotos de dones despullades per equivocació. Semblaven drogades.

—Dones despullades? —va dir l’Emma—. Eren Polaroids en blanc i negre?

La Kate la va mirar.

—Mmm, sí. Que les has vist?

—No ho sé. Però n’hi havia una a l’escriptori d’en Will. Una foto de la Barbara, la que va viure durant un temps amb la Jude i amb mi. La vaig trobar una vegada que remenava pel seu despatx a la universitat.

Va tancar els ulls, com si rememorés aquell moment.

—En Will era a la biblioteca, fent unes fotocòpies, i m’havia promès que em compraria un gelat quan acabés, per celebrar que s’havia acabat l’escola i que començaven les vacances d’estiu. Jo donava voltes amb la seva cadira giratòria mentre cantava «Wake Me Up Before You Go Go».

»Un got d’aigua que hi havia a sobre de la taula es va tombar, i vaig veure que l’aigua es començava a filtrar cap a un calaix de l’escriptori, de manera que el vaig obrir i vaig fer servir el jersei de l’escola per eixugar-ho tan bé com vaig poder. No es va fer malbé res, i ja estava a punt de tancar el calaix quan vaig veure la foto. De la Barbara. I em vaig quedar quieta. Recordo que em vaig preguntar per què en Will tenia una foto de la Barbara.

La Kate escoltava atentament. En Will i l’Al Soames, repetia mentalment. Això no podia ser una simple coincidència. Tots dos hi estaven ficats.

—La vaig agafar per mirar-la més bé —va continuar l’Emma—. Estava molt estranya. Era ella, però no ho era, no sé si m’entens.

La Kate va assentir.

—Tenia els ulls mig tancats i llavors em vaig adonar que no duia res de roba. Li vaig veure un mugró i vaig deixar anar la fotografia com si m’hagués cremat. Tot d’una em vaig sentir marejada i molt espantada. Sabia que no l’hauria d’haver vist, però no ho havia fet expressament. Vaig agafar la foto de sobre la taula i la vaig tornar a guardar perquè ningú no ho sabés. Però jo ho sabia.

—Què va passar quan en Will va tornar? L’hi vas dir? —va preguntar la Kate.

—Tenia catorze anys, Kate. I ell era el nòvio de la meva mare. No sabia què dir. Estava avergonyida i espantada pel que diria la Jude si se n’assabentava.

—I se’n va assabentar? L’hi vas dir? —va dir la Kate. I l’Emma va brandar el cap.

—En Will em va dir que no ho fes. Més tard, en Will i jo estàvem asseguts a fora, menjant un gelat, al jardí de Howard Street. Ell tenia un braç doblegat darrere del cap i mirava cap al cel, i jo li vaig preguntar si estava enamorat de la Barbara. Es va posar a riure i va dir que era una pregunta molt estranya. Però es va quedar callat. O sigui que li vaig dir que havia vist la foto. Li vaig explicar que se m’havia vessat l’aigua per accident i que l’havia vist. I ell em va dir que la Barbara l’hi havia enviat. Que havia sigut una molèstia, perquè li anava al darrere d’amagat de la Jude. I que des que se n’havia anat, estava intentant convence’l perquè deixés la Jude.

»I em va dir que no en digués res a ningú perquè la Jude no ho sabia i li sabria molt de greu.

—I no en vas dir mai res? —va preguntar la Kate.

L’Emma va tornar a brandar el cap.

—No vaig poder. En Will es va cuidar de fer-me callar.

—Com, Emma? —va dir la Kate—. Què et va fer?

L’única resposta de l’Emma va ser la respiració.

—Va ser en Will qui et va violar? —va preguntar la Kate.

—Sí —va dir l’Emma, i es va posar la bufanda a sobre la boca.

—Però ho hauries pogut dir a algú —va dir la Kate—. Per què no ho vas dir a ningú, el que t’havia fet?

—Perquè no sabia que m’havia violat. Ja sé que ara sembla una bogeria, però em va dir que havia tingut relacions amb mi perquè jo l’havia incitat. Era culpa meva. Era jo la que havia fet una cosa horrible, no pas ell.

—Malparit —va deixar anar la Kate.

—Sí, un malparit molt llest —va replicar l’Emma—. Em va fer creure que jo era la instigadora. Només tenia catorze anys. En tota la vida només havia fet un petó a un noi. No sabia absolutament res. O sigui que quan em va dir que jo m’havia llançat a sobre seu, ell segur que sabia que me’l creuria. Fins i tot vaig escriure al meu diari que era una «pervertida», i em vaig convèncer a mi mateixa que el nadó havia sigut el meu càstig.

La Kate va engegar el motor.

—On anem, Emma? —va preguntar—. On és aquest home?