19

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Kate

Les restes del personal de la Biblioteca de Consulta habitaven a les entranyes del diari, com uns troglodites supervivents de la revolució de Google. S’havien reduït a un grapat d’individus estranys i curiosos: una versió de baix pressupost del repartiment de Star Wars, tal com deia el redactor de successos (solia dir, es va recordar a si mateixa). El seu apogeu s’havia dissipat amb l’aparició dels motors de cerca d’internet, però encara eren allà: classificaven i arxivaven totes les notícies publicades, i mantenien el seu expert coneixement de les notícies del segle passat fins a l’últim retall de diari que s’havia digitalitzat.

A la Kate li encantava presentar-se allà i desafiar-los amb peticions estranyes: teniu alguna cosa sobre vídues que s’hagin casat amb el germà del seu marit? Llavors es produïa una pausa mentre el bibliotecari o la bibliotecària desapareixia pels passadissos plens d’arxivadors i tornava a aparèixer amb un sobre marró de retalls de diari amb el títol «Matrimonis: dones que es van casar amb els seus cunyats». Mai no deixaven de sorprendre-la.

La biblioteca feia olor de paper i de peixets de plata quan la Kate va empènyer la porta batent i va aspirar profundament. Era l’olor del seu passat: l’època en què corria escales avall i sortia disparada cap a la biblioteca quan es produïa una gran notícia, repassava totes les guies telefòniques al taulell buscant un nom, fullejava retalls de diaris i finalment detectava el vincle vital que confirmaria una informació.

En Geoff Bridges, un home que sempre duia uns jerseis gruixuts i antiquats i que feia dècades que semblava que estigués a punt de jubilar-se, va alçar el cap de la taula.

—Hola, Kate. En què et puc ajudar?

—Estic buscant casos antics de nens desapareguts des del 1970 fins a mitjans de la dècada del 1990, més o menys —va dir.

—Vaja, doncs has vingut al lloc adequat —va dir, rient—. Aquí hi guardem coses antigues. Tens algun nom? O busco «nens desapareguts, general» en aquest període?

—Només en tinc un, Alice, em sembla, o sigui que potser és millor que revisi totes les carpetes —va dir ella.

—Alice Irving —va dir en Geoff, en veu baixa, mentre navegava mentalment pel seu sistema d’arxiu intern—. La nena que va desaparèixer de l’hospital, oi? —El seu coneixement i el record de les notícies eren llegendaris.

La Kate va assentir.

—Mmm. Família militar. Establerta a Hampshire. Aldershot, oi? O potser Basingstoke? La mare era sospitosa, si no ho recordo malament.

—La mare? De debò? —va exclamar la Kate, amb el pols accelerat—. Vaja, doncs busca’m la seva carpeta també.

Un cop a dalt, ella i en Joe van obrir els sobres voluminosos. Els retalls que contenien estaven esgrogueïts i es començaven a esmicolar per les vores, i en Joe semblava indecís mentre desplegava amb molta cura el primer tros de paper de la carpeta «nens desapareguts, general».

—Estàs buscant informació de la mare d’una criatura que va desaparèixer fa entre vint i quaranta anys? —va preguntar el noi, arrugant el front—. Per què?

—Perquè vull saber què va passar, Joe. Se’n diu interès humà. No totes les notícies són sobre els famosos de la tele o els polítics. Això té tots els ingredients d’una bona notícia. Ho noto als ovaris.

En Joe va fer cara d’aprensió.

—És una manera de dir-ho, rei. No és cap mal ginecològic.

El noi semblava mortificat, i la Kate es va sentir malament. S’estava tornant com un dels dinosaures.

Es va adonar que en Joe estava decebut. Segurament, quan va entrar al Post, s’esperava formar part d’un equip d’investigadors destapant una conspiració internacional.

—Vinga, serà divertit —es va sentir dir a si mateixa, com si parlés amb un nen obstinat. Per què ara tot ha de ser divertit, per despertar l’interès?—. Busquem criatures que van desaparèixer sense deixar cap mena de rastre. Un contacte m’ha suggerit tres possibilitats, però només sabem els anys i un nom.

Es va quedar mirant l’expressió de desànim d’en Joe i va sospirar.

—Molt bé, tu queda’t amb l’Alice Irving. Estem buscant pistes sobre el parador de la seva mare, l’Angela Irving. —Oh, Déu meu, semblo un policia—. Necessitem trobar-la ara, i probablement hi ha algun rastre a les notícies d’aquella època.

—Rastre? —va preguntar.

—Pistes, Joe. Coses com ara noms de familiars, antigues adreces, llocs on havia treballat. Així podrem anar a veure aquesta gent i preguntar-los on viu ara. Potser han mantingut el contacte. Ho entens?

En Joe va assentir apesarat. Res de teclats ni motors de cerca. Semblava perdut.

—Molt bé, què et sembla si primer de tot busques el seu certificat de naixement i de matrimoni per internet? —va proposar la Kate.

En Joe va semblar una mica més interessat.

—Com més informació tinguem d’ella, nom complet, data de naixement i tota aquesta mena de detalls, més fàcil serà localitzar-la ara —va dir—. Primer busca les dades del matrimoni, serà més fàcil. Tenim el nom del marit que apareix als retalls: Nick, probablement Nicholas Irving, i el primer cognom de l’Angela. Aquí també hi diu que tenien un fill de dos anys quan l’Alice va desaparèixer, o sigui que es devien casar almenys un any abans que ell nasqués. Per tant, busca tots els Irving que es van casar el 1967 —va per ordre alfabètic—, llavors vés tirant enrere tota la dècada, i si no trobes res, vés endavant. En el registre de matrimoni hi trobarem el nom de soltera de l’Angela, i així podràs buscar els seus pares i germans. D’acord?

Es va adonar que el noi la mirava amb els ulls esbatanats i que no apuntava res.

—Pren notes, Joe. Els periodistes s’ho apunten tot. Aquesta ha de ser la teva primera regla d’or.

En Joe va agafar el bolígraf i va gargotejar els noms mentre la Kate entrava a la pàgina web de naixements, defuncions i matrimonis des del seu ordinador i ho deixava tot a punt perquè ell omplís les caselles i premés «enter».

—De fet, potser podries començar buscant a les defuncions, per si de cas s’hagués mort —va continuar la Kate—. No cal que malgastem el temps si no està viva.

Mentre en Joe teclejava, la Kate va llegir en diagonal els articles referents als anys noranta. Va trobar ràpidament els segrestos: un d’una nena de sis mesos i un d’una altra una mica més gran. No les havien trobat mai, però aparentment cap dels dos casos no s’ajustava a la descripció d’un nounat. Per si de cas, es va apuntar els noms i les dates.

Quan va agafar la carpeta de l’Alice, hi havia almenys cinquanta articles —l’últim del 1999, quan es van trobar els cadàvers de tres nadons a Staffordshire. La Kate recordava el cas: es va parlar d’incest, i a la mare assassina l’havien enviat a un hospital psiquiàtric. Aquella investigació es va acabar pràcticament abans de posar-se en marxa, i el corresponsal del Post als Midlands va cobrir el judici, però hi van enviar la Kate per mirar de parlar amb la família. La van engegar a la merda. I ella se’n va alegrar. Semblaven el repartiment de Deliverance.

Va tornar al març del 1970, quan l’Alice va desaparèixer, i va mirar les fotografies de l’Angela i en Nick Irving sortint de l’hospital de Basingstoke, amb els braços buits. La Kate va examinar les imatges amb granet en blanc i negre de la jove parella. A la mare se la veia destrossada, abraçant-se a si mateixa com si bressolés el seu dolor. En comptes de la seva filla, va pensar la Kate, mentre desplegava amb cura l’article següent.

En Geoff ho havia encertat de ple. Després de la cobertura inicial de la desaparició de l’Alice, ràpidament van començar a aparèixer articles que donaven a entendre sense gens de tacte una possible implicació de la mare. Les insinuacions van sorgir a partir d’un escorcoll de la policia a casa dels Irving, tres setmanes després de la desaparició de l’Alice.

«Investigació de rutina», era l’explicació oficial, però els diaris van publicar fotografies d’agents que s’enduien objectes de la casa. I de l’Angela Irving escortada fins a un cotxe patrulla. De nou amb els braços ben enganxats al voltant de l’estómac.

Era la culpa, el que se subjectava? Es va preguntar la Kate, i es va apuntar el nom de l’agent encarregat del cas. Comprovaria si encara estava de servei.

La Kate va anar avançant, repassava tots els titulars per veure el resultat de l’interrogatori, però no en deien res més. Segons el que va deduir dels retalls, la senyora Irving no va ser acusada de res, i les notícies sobre l’Alice eren més escasses a mesura que s’acostava a finals del 1970. Els últims retalls eren articles d’aniversari —«Què li va passar a la petita Alice?», etcètera—, o bé apareixia en resums de nens desapareguts que s’escrivien com a background per a nous casos de segrest.

La Kate es va adonar que l’Angela no sortia esmentada en els posteriors articles d’aniversari. Les notícies deien que ella i el seu marit s’havien traslladat a l’estranger. Per tant, ella també havia desaparegut.

El cens electoral online tenia més d’una dotzena d’entrades actuals per Angela i Nicholas Irving. Estaven escampats per tot el país, però no n’hi havia cap a Basingstoke.

La Kate revisava les seves notes quan en Joe va anunciar que l’Angela Alice Irving no estava morta, que havia trobat el seu registre de casament amb en Nick i els naixements dels seus altres dos fills —Patrick i Louise—, un dels quals casat i tots dos residents a Hampshire.

La Kate va somriure. Anaven pel bon camí per trobar la ubicació actual de l’Angela. I ella tenia una Angela i un Nicholas Irving registrats a Winchester.

Va trucar immediatament a en Bob Sparkes.

—Hola, em sembla que seguiré el teu consell i em fico de cap en el cas del nadó trobat a les obres. La nena que em vas dir, l’Alice, es diu Alice Irving, i la seva mare, l’Angela, viu a Winchester.

—És on viu actualment? —va preguntar l’Sparkes.

Semblava complagut. Com que no era un home donat a les exageracions, va afegir:

—Bona feina, Kate. Serà interessant veure què diu. Què en saps, dels altres casos? La nena del cotxe i la del cotxet?

—Les he trobat, però crec que eren massa grans, sens dubte no eren nounats.

—D’acord, bé, saps res més de la Metropolitana sobre la investigació del cas?

—No, res. Ara mateix hi ha organitzat un gran dispositiu antiterrorisme, o sigui que prefereixo no molestar-los. També estic buscant l’agent que va dirigir la recerca de l’Alice: l’inspector Len Rigby. No deus pas saber si està viu, oi?

—Hi donaré una ullada i et trucaré quan sàpiga alguna cosa. A hores d’ara ja deu fer temps que està jubilat.

—Sí, segurament.

—Bé, doncs, avisa’m quan vinguis per aquí —va dir ell.

La Kate va somriure.

—Sí, no pateixis. Ara vull trucar a la senyora Irving.