71

Diumenge, 29 d’abril del 2012

Kate

Les van fer entrar en una sala d’interrogatoris quan ella i l’advocada del diari van arribar, i la Kate va seure i va començar a tamborinar els dits a sobre la taula. L’advocada es va aclarir la gola i ella va parar.

—Perdona, són els nervis —va dir.

Quan va entrar, l’Andy Sinclair els va fer un somriure mentre es disculpava per haver-les fet esperar.

—Gràcies per venir, Kate —va dir—. És important que tinguem la teva declaració. Has dut la cinta?

Van escoltar la revelació de l’Emma en silenci.

—Has parlat amb l’Emma, ja? —va preguntar la Kate, mentre l’inspector posava la cinta a dins d’una bossa i l’etiquetava.

—No. Estem parlant amb un psicòleg per veure quin és el millor enfocament. I després d’haver escoltat això, no vull precipitar-me i espatllar-ho tot. Aquest tema s’ha de tractar amb delicadesa.

»Bé, doncs… —va adoptar un to tot professional.

La Kate va agafar aire i va explicar a la gravadora d’en Sinclair les converses amb l’Emma, primer al davant del local dels Boys’ Brigade i després a dins del cotxe.

Era una sensació estranya, ser a l’altra banda de l’entrevista, i va interrompre en Sinclair un parell de vegades perquè reformulés preguntes.

—Gràcies, Kate. Em sembla que ja ho tinc, això —va dir, i va somriure. Així, continuem sent amics, va pensar ella.

L’inspector va voler saber per què havia anat a la festa.

—No ets pas de per allà tu, oi? —va preguntar.

—No, estava treballant, volia conèixer gent que visqués al barri en aquella època, per si algú sabia com era possible que l’Alice acabés a Howard Street. O per si algú sabia qui la podria haver robat.

—Molt bé. O sigui que vas treure el teu vestit dels anys vuitanta d’un bagul i vas anar cap allà, oi? —va dir—. Molt enginyós.

—Em pensava que tu també hi series —va dir la Kate.

—Els lluentons no han sigut mai el meu fort… —va dir. I tots dos van riure, alleujant una mica la tensió de la sala.

—A veure, continuem… —va dir ell—. Què més en saps, de la família Massingham del número 63 de Howard Street?

Oh, Déu meu, ara ve la part més espinosa, va pensar la Kate. Limita’t a les coses simples.

—El que saps tu, m’imagino —va dir—. L’Emma vivia allà amb la seva mare, la Jude Massingham, i una altra inquilina, la Barbara Walker. Ara la Barbara viu a l’altre extrem del carrer, al número 16. La vas anar a veure, em sembla, o va ser un dels teus companys.

—Sí, és veritat —va dir, i va subratllar una cosa de les seves notes molt enèrgicament.

—La Barbara em va dir que sempre hi havia un nòvio. El nòvio de la Jude. En Will Burnside —va dir la Kate, lletrejant el cognom al policia.

—Perfecte, gràcies —va dir en Sinclair, tot fullejant l’expedient—. Molt bé. Sabem que la casa pertanyia a un home anomenat Alistair Soames. Té antecedents. Assetjador sexual. Temes menors. Tocaments a les dones al metro, per sobre de les faldilles, coses d’aquestes. Diu que el van deixar en llibertat condicional a finals dels setanta. Just abans que comprés les cases de Howard Street.

—Un assetjador sexual convicte? —va exclamar la Kate—. El vaig anar a veure fa un parell de setmanes.

En Sinclair va esbatanar els ulls.

—Viu en un pis de mala mort al sud de Londres —va dir la Kate—. El vaig localitzar per veure si sabia alguna cosa sobre el cas.

—Ostres, Kate, hi ha algun lloc on no hagis estat? —va dir en Sinclair.

La Kate va fer una mirada ràpida a l’advocada, que va fer un assentiment gairebé imperceptible. Però segur que l’Andy Sinclair l’havia vist.

—La qüestió és, Andy —va començar la Kate—, que en Soames ens va donar unes fotos dels anys vuitanta, per ajudar-nos a identificar la gent, i entremig hi havia un sobre amb unes Polaroids.

El policia es va mostrar interessat.

—Les fotos són de dones i noies que semblen drogades —va dir—. Es veu el mateix Soames en algunes de les fotos.

En Sinclair va enretirar la cadira i va fer un xiulet.

—I suposo que encara tens aquestes fotos, oi?

La Kate va furgar dins la bossa i en va treure el sobre. Va escampar les Polaroids per sobre la taula.

L’inspector Sinclair i la Kate van examinar les cares detingudament, parsimoniosament. Donant a les víctimes l’atenció que es mereixien.

La Kate es preguntava si l’inspector reconeixeria la Barbara, i la va buscar entre les imatges. Però llavors va veure una altra cara. Va clavar el dit en una fotografia i la va girar per veure-la més bé.

—Déu meu, aquesta és l’Emma —va dir—. L’Emma —va repetir. Va apartar la mirada per recuperar l’aplom.

En Sinclair va agafar la foto i la va estudiar de prop.

—Aquesta és la nostra noia? —va preguntar.

—Sí, n’estic segura. Em vaig passar tot ahir al vespre mirant-la. Perdoneu —va dir, i es va mocar.

Xarrupava una tassa de te per calmar-se quan un jove agent va treure el cap per la porta.

—Senyor, hi ha una dona, bé, una parella, que el volen veure. Són a la recepció.

—De què es tracta, Clive? —va preguntar l’Andy Sinclair—. Pot esperar?

—No ho sé, senyor. Diu que es tracta del nadó.

La Kate i l’Andy es van girar de cop per mirar bé l’agent.

—Emma i Paul Simmonds —va dir, consultant un trosset de paper que duia a la mà.

—Déu del cel —va dir en Sinclair—. Fes-los passar a la sala d’interrogatoris número nou. I ofereix-los una tassa de te o alguna cosa. Vinc d’aquí a cinc minuts.

La Kate el va mirar.

—T’ha vingut a veure. Té alguna cosa per dir. Ostres, no creus que jo podria…? —Havia sentit a parlar de col·legues a qui havien permès observar interrogatoris a través de vidres amb mirall.

—Oblida-ho, Kate. Això és cosa de la policia —va dir en Sinclair—. Ja parlarem més tard.

La Kate va recollir les seves coses i les va començar a entaforar a dins de la bossa.

—Un moment, deixa les Polaroids. Les necessitarem —va dir l’inspector.