51

Divendres, 13 d’abril del 2012

Jude

No li va reconèixer la veu quan va contestar el telèfon, i per un meravellós instant es va pensar que potser era en Will. Però era en Paul. En Paul de l’Emma.

Què coi vol, ara?, va pensar, empipada.

—Hola, Jude —va dir ell. Bé, com a mínim ha deixat córrer la mania de dir-me Judith.

—Hola, Paul. Quina sorpresa.

—Escolta, em sap greu trucar-te així de manera inesperada, però estic amoïnat per l’Emma.

La Jude va seure i va agafar fort l’auricular.

—Què ha passat?

El seu gendre va dubtar mentre buscava les paraules correctes.

—L’Em està molt trasbalsada pel descobriment d’un nadó a Woolwich —va dir.

—El nadó de Howard Street? —va preguntar la Jude—. Sí, ja me’n va parlar. És el carrer on vivíem abans.

—Sí, ja ho sé —va dir en Paul, i va tornar a callar.

—És evident que intentes dir-me alguna cosa, o sigui que escup-ho d’una vegada —va dir la Jude. No volia ser tan brusca, però l’estava fent posar molt nerviosa amb aquells llargs silencis ominosos.

—Perdona… sí, bé… L’Emma diu que creu que és el seu fill.

La Jude va fer un crit de sorpresa.

—El seu fill? Però quina ximpleria més grossa! Si l’han identificat com a l’Alice Irving!

—No, això és correcte, però és que la policia ha revelat nova informació i ara diuen que la nena va ser enterrada a la dècada del 1980, i això li ha provocat una mena d’atac de pànic, a l’Emma.

La Jude es va quedar sense paraules. Però només uns instants.

—Això han dit? No ho he pas sentit, jo. De totes maneres, continua sent una ximpleria. Escolta, Paul, tu no la coneixes tan bé com jo. La meva filla sempre ha tingut una percepció molt feble de la realitat.

—Creus que s’ho ha inventat?

—Per descomptat. Si t’he de ser sincera, quan era més jove s’inventava un munt de coses. Mentides estúpides sobre el seu pare i sobre el meu nòvio. No hi ha cap necessitat de tornar a treure tot això, ara, i penso que potser està trasbalsada perquè l’altre dia, quan va venir a dinar, vam parlar dels vells temps, vaja, dels mals vells temps, en el nostre cas.

—No me’n va dir res —va dir en Paul.

—Ah, no? No, esclar, segurament no vol que sàpigues que era un autèntic malson quan era joveneta. Saps que al final li vam haver de demanar que se n’anés de casa?

Es va produir un silenci a l’altra banda de la línia.

—Paul? —va preguntar la Jude.

—Sí, sóc aquí. Pobra Emma. No ho sabia, això. De fet, no m’ha parlat mai de la seva infantesa. Però has dit «vam». Em pensava que només vivíeu tu i l’Emma. Ella sempre m’ha dit que no sabia qui era el seu pare. Qui més hi havia, doncs?

—El meu nòvio. En Will. L’Emma ja te’n deu haver parlat.

—No, diria que no —va dir en Paul.

—Que estrany. Bé, de totes maneres, no era pobra Emma, era pobres de nosaltres. No et pots ni imaginar com era —va dir la Jude, presentant els seus arguments de defensa—. Per què no li dius a l’Emma que em truqui? —va continuar—. Faré una xerrada amb ella, i potser la puc calmar.

—Ja l’hi diré, Judith. Adéu.

La Jude es va aixecar i va agafar una foto de l’Emma de la lleixa de la llar de foc. Era de quan tenia dos anys, duia una petita faldilla que la seva mare li havia dut d’unes vacances a Escòcia, i somreia a la càmera. Quina carona.

Quan somiava a tenir un fill, la Jude no havia pensat mai més enllà de l’etapa de bressol, en l’impacte que suposaria tenir una altra persona a la seva vida. S’havia concentrat en la imatge de si mateixa com una Madona amb el seu fillet, fins que la situació va canviar quan l’Emma va créixer i es va convertir en una personeta.

Va tenir un tastet del que vindria després amb els terribles dos anys de l’Emma —un breu període infernal de rebequeries diàries mentre encara vivien a casa dels pares de la Jude—, seguit per les preguntes contínues de la nena amb cinc anys, terriblement brillant, i després el plaer d’ajudar-la a descobrir el món dels llibres.

La Jude es pensava que coneixia la seva filla, però el canvi radical que va fer quan va arribar a l’adolescència va ser tota una revelació. L’Emma va florir i li van créixer espines en qüestió de setmanes, o si més no aquesta era la seva impressió. Just en el pitjor moment possible, en els inicis de la relació de la Jude amb en Will.

Ell se’l va agafar molt bé, aquell horrible embolic amb en Darrell Moore. A la Jude la va deixar desfeta. L’Em tenia tretze anys, només era una nena.

Havia estat a punt d’anar a la policia per denunciar en Darrell. «Pràcticament és un pedòfil», li va dir a en Will, però ell li va desaconsellar que ho fes, al·legant que allò seria massa per a l’Emma. Sempre pensant en l’Emma.

D’altra banda, la Jude era conscient que li farien massa preguntes. I un cop les preguntes comencessin…

De totes maneres, se’n va assabentar abans que l’Emma pogués arruïnar la seva vida amb aquell depravat.

En Will va ser un regal del cel aquell estiu del 1984, va pensar la Jude. Van ser bons temps. Breus, però bons. L’Emma va sortir de la closca.

Va recordar les atencions que en Will havia mostrat per ella i per l’Emma, sempre allà per a elles, fent-les riure, fent les coses bé. La Jude s’havia tornat a permetre pensar que aquell era l’home de la seva vida, el seu futur, però d’alguna manera, tot va anar malament. No d’alguna manera. Per culpa de l’Emma.

L’Emma es va refugiar a la seva habitació, va plantar un cartell de «No molesteu» a la porta i no parlava si no s’hi veia obligada. Va perdre l’interès per tot, excepte pel menjar. S’enduia els àpats a l’habitació, s’omplia el plat i s’anava engreixant, recordava la Jude. Es va engreixar molt. Greix infantil, en deia la Jude. Però semblava una cosa deliberada. Com si es volgués perjudicar expressament.

La seva retirada va ser gairebé total. I la Barbara va fer més o menys el mateix. Sempre estava callada i no deia mai la seva opinió sobre res. En Will va començar a dir que era molt rara i va convèncer la Jude perquè animés la Barbara a buscar-se un altre lloc on viure.

Però no van poder fer el mateix amb una noia de catorze anys. S’havien hagut d’esperar divuit mesos més. I durant aquest temps, la Jude havia passat d’estar espantada pel canvi de la seva filla a estar enfadada, i considerava el seu comportament egoista i cínic. «No em mereixo que em tractin així», li deia a en Will. «Tinc tot el dret a ser feliç».

I en Will li donava la raó, i li deia que no hi havia cap necessitat d’agafar-s’ho massa a la valenta.

«Això forma part del creixement, Jude», li deia. «T’està posant a prova. És el que fan els adolescents. Ja li passarà. Hem de deixar-li espai».

O sigui que cada vegada s’estaven menys temps a casa, sortien al teatre, anaven a sopar i deixaven el problema a casa. Els mesos passaven i la Jude es recordava de sentir-se culpable de tant en tant —quan sentia que l’Emma plorava a la nit—, però la seva filla esquerpa no es deixava consolar ni estimar. Almenys havia parat d’afartar-se menjant, però continuava bandejant la Jude amb la seva indiferència, i gradualment va anar debilitant el seu afecte.

I en Will sempre era allà, una espatlla on podia plorar. «Avui sembla una bruixa. Segurament té la regla. Ignora-la, Jude», i l’estirava de la mà perquè es fiqués al llit amb ell. La Jude estava contenta de poder abocar totes les seves energies en la part bona de la seva vida: en Will.

Qualsevol hauria fet el mateix, oi?

Però les coses van empitjorar quan van decidir casar-se. Bé, ella ho havia decidit, i en Will hi havia accedit en un moment d’intensa passió. «És hora de posar seny», va dir, mentre compartien un cigarret postcoital. No era exactament la declaració romàntica que ella esperava, però ja en tenia prou.

Havia passat molts nervis per dir-ho a l’Emma. Recordava el silenci que es va apoderar de l’habitació quan li va donar la notícia. «En Will em fa molt feliç», va dir. No com tu, va afegir la veueta de dins del seu cap.

La notícia va encendre alguna cosa a dins de la seva filla, i els horribles silencis van ser substituïts per cops de porta i explosions histriòniques. La insolència va esdevenir verbal i desafiant. L’Emma va començar a mostrar-se descaradament desagradable amb en Will, l’acusava de tractar les dones com objectes, de ser un porc masclista, de fer gemecs obscens quan entrava a l’habitació.

Al principi, en Will es reia dels insults i de les acusacions, però la Jude veia perfectament que aquella nova Emma el feia sentir inquiet. Com si estigués manipulant una bomba sense explotar.

Tot es va començar a deteriorar. Ella i en Will estaven tot el dia de punta, es barallaven en veu baixa a la sala d’estar perquè l’Emma no els pogués sentir, i en Will va començar a absentar-se durant dies i després tornava com si no hagués passat res. Quan li va plantejar l’ultimàtum, «L’Emma o jo», la Jude va quedar aterrida, però ell tenia arguments per a tot. «Seria el millor per a l’Emma. Apartar-la d’aquesta situació que ella troba tan horrible li donarà l’oportunitat de madurar», va dir. I semblava lògic, quan ho va dir. Evidentment, va ser la Jude qui va haver de comunicar el missatge a la seva filla.

—Hem pensat que hauries d’anar a viure un temps a casa dels avis, Emma —va dir—. Tots tres necessitem un respir. Ho entens, oi? No podem continuar d’aquesta manera.

—Però això és casa meva —va dir l’Emma—. Per què me’n fas fora? Ha sigut idea d’ell?

—No. Bé, jo estic d’acord amb ell —va dir la Jude. I quan l’Emma va fer aquell seu somriure de suficiència, va perdre els estreps—. Tu ens has obligat a prendre aquesta decisió! —va cridar la Jude—. Estàs espantant en Will! No es quedarà si sap que ha de tractar amb tu cada dia. I no penso permetre que arruïnis la meva vida. Has sigut un error des del principi.

Encara podia veure la cara de l’Emma. Blanca per la commoció.