75

Dimarts, 1 de maig del 2012

Angela

El cap de setmana amb la Louise va començar de manera desastrosa. La seva filla havia reservat un cap de setmana de descans en un spa, i li va dir a l’Angela que potser es podria fer un massatge i després simplement relaxar-se, lluny de tot. Però va resultar que allò estava ple de comiats de soltera, amb dones xisclant al jacuzzi i bevent a la sala d’estar.

La Louise i l’Angela es van retirar a la seva habitació doble excessivament caldejada quan l’aldarull es va fer insuportable, i feien veure que llegien un llibre mentre esperaven l’hora del massatge. L’Angela es va adonar que el punt de llibre de la seva filla no s’havia mogut de lloc durant els dos dies que van ser a l’spa. Continuava sobresortint un parell de centímetres de la coberta. Però ella no havia pas fet res millor, ocultant els seus pensaments darrere de la novel·leta que s’havia endut.

No li va dir a la Louise que havia plorat mentre li feien el massatge; les mans suaus de les esteticistes de sobte l’havien fet sentir indefensa i després es va voler disculpar. Totes es van mostrar molt comprensives quan es va explicar —potser una mica massa interessades—, i la qüestió és que l’Angela es va trobar revelant tots els detalls de la desaparició de l’Alice mentre estava estirada i nua sobre la llitera.

Diumenge al vespre, totes dues estaven preparades per tornar a casa, però havien pagat fins dilluns, o sigui que s’hi van quedar. L’Angela se’n va alegrar, perquè quan tota aquella colla de noies joves se’n van anar, van poder seure i parlar.

La Louise li va dir a la seva mare com havia sigut per a ella créixer en una família tocada per la tragèdia. Per primer cop a la vida, no es va quedar res al pap, fins i tot va admetre que a vegades havia arribat a odiar l’Alice per haver espatllat la felicitat de tots.

—Ja sé que era una nena, mare, però jo no pensava en ella d’aquesta manera. No teníem fotos. Només era com un núvol negre surant sobre els nostres caps. Ningú no en podia parlar per si de cas et posaves a plorar. M’alegro que l’hagin trobat, però continua fent-te plorar.

L’Angela estava avergonyida. S’havia obsessionat tant amb els seus propis sentiments i amb la determinació de protegir els seus fills d’aquells sentiments, que no s’havia adonat de la infelicitat que els causava.

—Al cap d’un temps, el teu pare em va dir que era millor que no en parlés més, perquè us feia disgustar a tu i a en Patrick —va explicar—. Tant de bo hagués sabut com us sentíeu. Intentaré fer un esforç per no plorar més, Lou. Tens raó. Ara hem de seguir endavant amb les nostres vides. Farem un funeral per a l’Alice com una família unida, et sembla bé?

La Louise va assentir i va agafar la mà de la seva mare.

—Per descomptat, mare.

—I després ens concentrarem en el futur —va dir l’Angela—. En tu, en en Patrick i en els néts.

L’Angela va tornar a casa amb el cap més clar, va començar a parlar amb el capellà del barri sobre el funeral de l’Alice i també a pensar en possibles himnes i lectures per al servei. Es trobava molt millor que en les últimes setmanes i en Nick va parar d’estar-li a sobre constantment.

—Fas bona cara, reina —li havia dit aquell matí—. Vols que sortim a sopar a fora avui al vespre? Fa mesos que no et porto enlloc.

I ella havia somrigut i li havia dit que sí.

Però al cap d’una hora va trucar l’agent d’enllaç Turner. L’Angela va contestar de seguida i va vocalitzar «Wendy» a en Nick. Es va alegrar de rebre la trucada, perquè volia preguntar a l’agent a veure quan podrien celebrar el funeral de l’Alice, però l’agent Turner la va interrompre.

—T’ha vingut a veure algú de la premsa avui, Angela?

—No, Wendy. Per què, què ha passat?

—L’Andy Sinclair ve cap aquí, amb mi. Arribarem d’aquí a mitja hora, o sigui que no et moguis de casa. I potser és millor que no contestis cap trucada fins que nosaltres arribem.

—Déu meu, però què ha passat?

—En parlarem quan siguem aquí, Angela. Hi ha en Nick a casa?

—Sí.

—Perfecte. Fins ara.

Van seure a la sala d’estar per esperar-los, mirant de tant en tant si veien el cotxe. I quan l’inspector Sinclair i l’agent Turner van trucar a la porta, l’Angela es notava massa dèbil per poder-se aixecar.

En Nick va fer passar els policies a la sala d’estar, la Wendy va anar a seure immediatament al costat de l’Angela i li va agafar la mà.

L’inspector Sinclair feia cara de cansat i desanimat. Es va deixar caure a la butaca del costat de la finestra i els va mirar a ella i a en Nick.

—Em sap greu haver-vos fet esperar —va dir—, però era important parlar cara a cara.

Ningú no va dir res i es va aclarir la gola.

—Tinc males notícies. S’ha produït un avenç important en la investigació. Ahir va venir una dona afirmant que és la mare del nadó que van trobar a Howard Street. Sincerament, em pensava que només es tractava d’una dona que volia cridar l’atenció, però les proves inicials que hem fet del seu ADN mostren una coincidència.

—No —va xiuxiuejar l’Angela, i va allargar l’altra mà cap a en Nick, per tenir un altre punt de suport.

Va veure com desapareixia el color de la cara del seu marit.

—No m’ho puc creure. Com pot ser? —va dir en Nick—. Qui és el culpable d’aquest error?

—Nick, para —va dir ella.

—Encara no ho sabem, Nick. Els errors en aquest tipus de proves són molt poc freqüents. Estem intentant solucionar tot això el més ràpid possible.

—Però quan ho sabreu del cert? —va preguntar en Nick.

L’inspector Sinclair va alçar les mans amb un gest d’impotència.

—Ostres…

—Sisplau, truca’ns de seguida que ho sàpigues, Andy —va dir l’Angela.

Un cop sols, van seure a la taula de la cuina i es van quedar mirant fixament.

—Ha de ser un error —va dir en Nick—. Haurem d’esperar fins que ho resolguin.

—No, ha desaparegut —va dir l’Angela—. La nostra nena ha tornat a desaparèixer.